Por a agafar la baixa laboral
Bàsicament hi ha tres motius per no agafar la baixa laboral, tot i estar malalts. El primer és per la dràstica reducció dels ingressos econòmics, ja sigui perquè la persona no té una assegurança complementària a la CASS o perquè encara que la tingui, està fent pluriocupació i el fet de parar li suposa no guanyar tants diners. Per la seva banda, el segon és perquè la persona no pot estar sense treballar, ha basat la seva vida en la feina i quan no treballa se sent inútil o s’avorreix. Les hores i els dies es fan insuportables, tancada a casa veient la televisió o enganxada a les noves tecnologies. No obstant això, el tercer és bastant diferent, és la por a perdre la feina, la persona pensa o sap que si agafa la baixa, quan torni a treballar serà despatxada immediatament, però d’aquest motiu no en parlaré perquè és un tema de lleis i no soc advocat, tot i que la por és real.
En l’article em centraré en els dos primers, ja què son comportaments condicionats per la frustració, la mala gestió dels diners, el perfeccionisme o la elevada autoexigència, entre altres pensaments distorsionats. Com a forma de resum vull fer incís en la importància de tenir una assegurança complementària a la CASS, ja sigui per la baixa laboral com per cobrar el 100% de la factures mèdiques. Vivim en un sistema capitalista i, com a tal, els diners són la base del benestar social i aleshores, tenim dues opcions: entrar en el joc o anar en contra i assumir les seves conseqüències, l’ansietat, l’angoixa, la depressió, etc.
Explicat això, començaré per la frustració, ja que és el motiu principal dels endeutaments econòmics (mala gestió dels diners) o de la pluriocupació. Hem de ser conscients que la societat està dividida en classes, tenim la pobre, la treballadora, la mitjana i la rica. Si ens fixem en com està repartit el sistema veurem que és coherent amb les classes. Tenim el transport públic, els vehicles nous i els d’ocasió. Pel vestuari funciona d’una manera similar: hi ha el de marca, el de marca blanca i el d’ocasió. Sens dubte, també ho fa pel menjar: està el de marca i el de no marca, tot i que venen a ser igual de bons i saludables. Tots dos reuneixen les condicions demanades pel Ministeri de Salut per la seva venda i posterior consum.
Ara bé, el problema sorgeix quan pertanyem a una classe social inferior a la que volem ser i ens pensem que pel fet de vestir, conduir o menjar un tipus d’aliments ja som de la classe desitjada. No tenim en compte que són els ingressos econòmics els que determinen l’agrupació social i, encara més, han de ser en un màxim de 40 hores setmanals perquè si agafem la baixa laboral, el càlcul econòmic es farà a partir d’elles. Les hores extres, primes, dietes, guàrdies i feines extres queden excloses. És a dir, la por a deixar de treballar per aquest motiu es pot traduir en la por a baixar de classe social, ja que no tindrem suficients diners per mantenir el mateix ritme de vida. Però encara pitjor, tampoc podrem pagar els deutes adquirits per haver comprat els objectes que simbolitzen la classe que està per sobre la nostra. És un estil de vida basat en la frustració permanent i en les aparences, en comptes de fer-ho en la superació personal i lluitar per aconseguir uns ingressos més elevats, d’acord amb el nostre nivell de vida. La frustració és una font de molts mals de cap, d’estrés i ansietat, es voler i no arribar.
Simultàniament, el perfeccionisme i la elevada autoexigència també són font del mateixos trastorns però en aquest cas en particular tenen un origen diferent, venen per no saber parar o per por a quedar-se a casa sense fer res. Per exemple, hi ha gent que va a treballar amb febre, una cama enguixada, mal d’esquena, etc., pel simple fet de no voler entregar la feina sense acabar. Es pensen que són indispensables, sense tenir en compte que són humans i que el sistema social ja ho sap i per això mateix sempre hi ha gent esperant el seu torn per demostrar la seva capacitació professional. La salut física i/o mental una vegada es perden, costa bastant recuperar-les i en moltes ocasions és irreversible, un atac de cor, una trombosi cerebral, una úlcera estomacal, una depressió, una ceguera, etc. La mort està a un pas de la malaltia i és molt ràpida la seva transició, només són tres etapes: avui ens morim, demà ens porten al tanatori i passat ens enterren o incineren.
Aleshores, realment val la pena morir o emmalaltir greument per no ser capaç de descansar? Reposar i no fer res és tan beneficiós com treballar i ser productiu, un no va sense l’altre. Igualment, el Govern d’Andorra, sigui del color que sigui, mai et deixarà morir de gana, sempre tindràs alguna ajuda econòmica per afrontar amb èxit la baixa laboral i recuperar-te de la malaltia. No té sentit treballar malalts quan tenim un sistema justament per això mateix, per quedar-nos a casa i recuperar-nos. No té sentit intentar viure com el veí sense tenir els mateixos ingressos econòmics que ell i d’això se’n diu esforç econòmic. És a dir, quantes hores has de treballar per aconseguir una suma determinada de diners? Hi ha gent que només treballant les 160 hores mensuals en té suficients per comprar un producte i tu has de treballar el triple per aconseguir-ho. Com veuràs, aquí rau la diferència, en el poder adquisitiu de cadascú, de cada classe social i per això mateix hi ha cotxes per valor de 10.000 euros, 15.000 euros, 20.000 euros i superiors als 100.000 euros i, malauradament, amb l’habitatge és la mateixa situació. Hi ha qui la pot pagar en 5 anys i hi ha qui ho ha de fer en més de 20 anys, per això mateix no ens podem comparar amb els altres sense tenir tota la informació.