Francesc Guillaumet Periodista

Quan semblava que ho havíem vist tot i que la humanitat no podia tornar a repetir els mateixos errors que ha comès sempre, la realitat s’ha encarregat de recordar que això era una quimera. Una guerra iniciada unilateralment pel president de Rússia, Vladímir Putin, ha tornat a portar la mort i la crueltat al cor d’Europa. Deia que semblava impossible, però no ho és. Perquè aquests dies, i gràcies als periodistes que s’encarreguen de donar una pàtina de credibilitat al que passa sense interès de part, ens hem assabentat de matances indiscriminades de civils, de l’existència de fosses comunes i de violacions (narrades per un mitjà amb tanta solvència com el New York Times). I això per no parlar dels milions de refugiats que han hagut de marxar a correcuita de casa seva cap a un futur incert sense saber si hi podran tornar mai més ni si els seus moriran mentre ells són fora.

Tot el que he narrat fins ara són les conseqüències de la guerra, d’una guerra a més que utilitza els avenços que ofereixen els nostres dies, però que té una dinàmica i un funcionament molt clàssic. Vladímir Putin va començar aquest conflicte parlant d’una operació especial al Donbass. Primer, va intentar deshumanitzar l’enemic per justificar les seves accions. Unes accions que, per cert, el món sencer li recriminen i que no té ni l’aval dels seus. I quan dic això ho reforço amb el fet que, a Rússia, el periodisme està prohibit. Tothom que gosi a exercir aquesta forma de llibertat de premsa per explicar a la gent el que passa de la manera més imparcial possible, s’exposa a 15 anys de presó o a alguna cosa més greu. Per tant, Putin ja ha demostrat que té molta por a la llibertat i a què la gent pugui disposar d’informació veraç. Potser perquè sap que la seva causa és repugnant i la manera d’aconseguir-la, també.

Així, en un costat de la balança hi ha Putin, i a l’altra Ucraïna i el món. El país presidit per Volodímir Zelenski s’ha guanyat la seva llibertat. La seva lluita heroica, contra un dels grans imperis militars del món, parla d’una causa ètica. D’alguna manera, la guerra d’Ucraïna té moltes similituds (en l’àmbit semàntic, és clar) amb la Guerra Civil espanyola. Aquella també era una lluita entre el feixisme i la democràcia; entre la intolerància i la llibertat. Potser per això al món sencer es va conèixer aquell conflicte com The romantic war (la guerra romàntica). I potser per això també hi va haver tants estrangers que van venir a lluitar a Espanya amb les brigades internacionals. Al final, va guanyar el feixisme, i les raons d’Estat es van anar imposant. La resistència republicana confiava en una acció internacional per treure Franco del poder un cop vençut Hitler i acabada la Segona Guerra Mundial. Però això no va arribar mai. Les potències occidentals van preferir una Espanya feixista que fes de dic de contenció al comunisme que no pas que la gent pogués viure (i votar) amb llibertat. Això s’explica molt bé al llibre Entre el torb i la Gestapo de Francesc Viadiu, que narra la lluita heroica d’aquest exdiputat d’ERC per Solsona i de molts altres andorrans ajudant a passar la frontera als militars que havien quedat aïllats a la França ocupada. Quan Viadiu va preguntar al seu contacte d’intel·ligència britànica si traurien Franco del poder, aquest li va deixar ben clar que no, que el sanguinari dictador era el mal menor davant de l’amenaça del comunisme. 

Salvant totes les distàncies, potser és el que finalment li passarà a Ucraïna. El món sencer s’ha aliat per donar-li suport. S’han aprovat moltes sancions econòmiques contra el règim de Putin i són molts, també, els qui porten la bandera ucraïnesa a la solapa. Però molt em temo que més enllà d’això, no hi haurà res més. Ucraïna continuarà lluitant sola contra Putin (que no contra Rússia) mentre el món s’ho mirarà amb complicitat i admiració. El sàtrapa rus continuarà fent de les seves. Matances de població civil, violacions de tota mena perpetrades pels seus soldats, i crims de guerra que haurien de fer pujar els colors als mandataris que baden als despatxos de l’ONU mentre que a l’est d’Europa es continua matant gent. Mentrestant, però, continuarà morint gent innocent. I molt em temo que Zelenski es quedarà tan sol com es va trobar la resistència republicana. Això sí. Tothom l’aplaudirà i li donarà copets a l’espatlla amb promeses d’una integració ràpida a la Unió Europea. Com passa ara, el convidaran a parlar davant de tots els parlaments del món, i el president ucraïnès continuarà emocionant amb el seu discurs. Però mentre demana mesures efectives per parar Putin, tothom continuarà mirant cap a un altre costat perquè saben que operar directament sobre el terreny representaria obrir un conflicte d’escala internacional i de conseqüències imprevisibles. Com deia. Tornaran a aplaudir Zelenski. Potser li enviaran més armes, però això no s’acabarà fins que Putin aconsegueixi dominar tot el Donbass, tallar l’accés d’Ucraïna al mar (privant-li així la seva principal via d’exportació de les seves importants reserves de blat), i forçar l’acord de pau que li sigui més beneficiós. I aquell dia, malgrat tot el que es digui, Putin haurà guanyat. Ras i curt.