Brutícia
Diu la periodista, escriptora i activista canadenca Naomi Klein que «quan cal pagar als contractistes, el cel és el límit. Quan cal finançar les funcions bàsiques de l’Estat, les arques estan buides». I la seva veïna, la cantant Joan Baez, que «si no lluites per acabar amb la corrupció i la podridura, acabaràs formant part d’ella».
Al nostre país hem arribat a un punt en el qual, per desgràcia, qualsevol actuació per part de la majoria de representants públics està marcada per indicis de «cosa bruta». Segurament que no tot és brut, però com que les explicacions, que sempre són una obligació per part de qui té el mandat del poble per gestionar els seus interessos i els seus diners, sempre són o inexistents o fosques o a mitges o esbiaixades o prepotents o delirants, el resultat és que els ciutadans veuen coses lletges contínuament.
D’exemples ara ja en sobren. En tots els àmbits de la gestió pública, de la governança general o parroquial, de les entitats parapúbliques, de l’àmbit personal i empresarial, a tot arreu on posem la mirada i ens aturem un instant per tal d’observar, olorem aquesta ferum que desprèn la brutícia. I, desgraciadament, no cal posar-se a investigar com un Hercules Poirot al cas, no. Aquells que, amb les seves actuacions, van acumulant brutícia ja ni tan sols se n’amaguen. No els cal. Ningú els farà cap advertiment i, encara menys, ningú els demanarà passar comptes. Actuen amb absoluta impunitat, i amb un gran somriure a la cara. Són els putos amos. Aquests, no els youtubers que tant la brillen.
Al cap i a la fi, tot es redueix a assumptes de diners. Al repartiment d’un botí, com feien, i fan, els pirates. Podeu fixar-vos en qualsevol dels àmbits que he esmentat i hi trobareu un exemple perfecte del que dic: afer Grifols (ara ja ocult entre bambolines), afer casino (el més calent és a l’aigüera, i aviat saltaran alarmes...), afer Magallón, que continua cobrant per partida doble (tapat), afer Marsol que no facilita informació sobre despesa pública (tapat), afer Policia (provant la recepta perfecta del pastís), afer Israel Innovation Institute-Actua (de l’acord signat mai més se n’ha sabut res), afer Toti i amics, que es reparteixen contractes amb suculentes remuneracions com qui se’n va de copes (tapat), afer Costa (aquest sembla que s’escampa, perquè ja sabeu la dita muntanyenca que diu que la merda, quan més es remena més pudor fa, i ara sembla que aviat farà pudor en anglès...), afer heliport, sempre a la recerca del terreny «idoni» segons per a qui (en desenvolupament, com el casino), afer «cal Pixador» (no cal incidir en la imatge), afer contractes a Inlingua i a Esports i Organització Advent SL (senyor Costa, again...), afer BPA-Vallbanc-Crèdit Andorrà, amb els COCOs en primera línia (a punt de petar), afer KPMG i el seu contracte amb el Govern (tapat), afer crèdits tous a empreses relacionades amb membres del Govern (informació demanada però no facilitada), i el darrer, que farà bo al dimitit ministre anterior: el nou ministre de Salut que, abans de posar-se a treballar, ja ha contractat tres assessors de relació especial que s’embutxacaran més de 10.000 euros mensuals a costelles de la padrina. La seva primera actuació ha estat repartir diner públic. Clares intencions, senyor ministre. Procurar la bona salut econòmica de certes butxaques...
Segur que no hi hauria espai suficient en un article per relacionar tota aquesta empastifada. Tota pura suposició, pura ficció, mentre no es demostri el contrari, és clar. Però el refrany diu que quan toquen campanes, senyal de festa...
Tot diners. Tot a repartir. I tot, sempre, sota la sagrada presumpció d’innocència, ja que mai se’n treu l’aigua clara. El que si és clar és que la merderada ja comença a tenir un volum de tal calibre que aviat se la podrà veure des del Google Maps quan algú cerqui Andorra a l’aplicació.
Amb tot, però, i cal dir-ho, una cosa si és ben certa. I és que ens hem acostumat a la queixa continua, al debat de barra de bar, al «m’ho han dit, però no puc dir qui», a xerrar pels descosits però no moure fitxa, a constatar però mai denunciar. I us ben asseguro que si els ciutadans denunciessin tot allò que veuen que no és clar, que vulnera els seus drets, que els posa en situació de competència deslleial enfront de qui ha de vetllar pels seus interessos i que vulnera les seves possibilitats de viure en una societat equitativa, honesta i lleial, els pirates estarien ben lluny de les nostres muntanyes. I no ho fem. No demanem passar comptes. No denunciem la vulneració dels nostres drets. No exigim transparència i honestedat. No fem altra cosa que deixar fer. Resumint: som còmplices necessaris en el delicte, còmplices per la indiferència davant la injustícia i, en conseqüència, tenim allò que ens mereixem. Com diu la Baez, acabem formant part de la podridura perquè no lluitem contra la corrupció que ens està buidant les arques.
En aquesta situació, certament, els putos amos ens podrien dir, i amb raó, aquella frase d’en Harry Heck a la pel·licula El Castigador: «Vaja, ets un autèntic gilipolles. Portes una navalla a un tiroteig».
«Si ets neutral en situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressor», deia en Desmond Tutu. Santa paraula...