Natalia Mena

Mai un Ministeri de Sanitat en tan sols dos anys havia donat tanta feina i tants mals de caps al titular d’aquesta cartera; potser per això Joan Martínez Benazet, un home d’aspecte calmat i de caràcter temperat, ha acabat dimitint d’un càrrec que li ha absorbit totes les energies, i que ja en els dies previs a la seva renúncia evidenciava un cansament notori que feia presagiar que no duraria gaire al capdavant de l’àrea de salut i benestar del Govern. Tot i així, no va deixar de ser una sorpresa, perquè en els temps que corren no és gens habitual veure un polític abandonar la cadira i els privilegis quan creu que no està al 100%. Però ha estat aquest l’únic motiu que l’ha portat a prendre aquesta decisió? Com sabeu, quan es produeixen fets així comencen les especulacions de tota mena per trobar explicacions més obscures, segurament perquè no ens acaba d’entrar al cap que algú que ostenta un càrrec públic d’aquell nivell pugui plegar per honestedat, per esgotament o per qualsevol altra raó que no tingui a veure amb la corrupció o les lluites de poder.

Sigui com sigui, aquesta setmana Martínez Benazet ha passat el relleu a Albert Font, el qual ha jurat el càrrec com a nou representant de Salut amb la plena confiança del cap de Govern, Xavier Espot, que ha considerat que és la persona idònia i indicada per la seva destacada experiència política i de servei públic.

Doncs sí, senyors, així són les coses, uns venen i uns altres se’n van, i com deia la mítica cançó de Julio Iglesias, «la vida sigue igual» o no tan igual, perquè si hi ha quelcom que ha volgut fer el ministre abans d’acomiadar-se ha estat poder marxar amb un bon sabor de boca aprovant la retirada de les mascaretes, que ha suposat la tornada a una certa normalitat i l’alegria de poder lluir somriures novament, que bona falta ens feia després d’un període tan complicat i de tanta incertesa.

El seu mandat ha resultat tenir de tot i força, ha estat molt convuls i no exempt de polèmica. D’entrada, només aterrar, va haver de fer front a la pandèmia, que si ja per se constituïa una situació preocupant i complexa de gestionar per molt metge que fos, va ensopegar amb la contractació d’Oriol Mitjà com a assessor del Govern, cosa que va aixecar tanta polseguera per la manca de transparència que va haver de sortir a desmentir aquesta informació assegurant que es tractava d’un assessorament puntual pel qual es van pagar 3.500 euros; d’una altra banda, són coneguts per tots els seus durs enfrontaments amb la consellera general no adscrita Carine Montaner, amb qui ha mantingut una picabaralla constant durant aquest temps de forma sistemàtica gairebé per tot, però en especial per la implantació del laboratori de recerca immunològica a Ordino, i per la seva política de vacunació, arribant a acusar-lo de pressionar a la població per vacunar-se, i de criminalitzar així com discriminar aquells que no pensaven com ell respecte a aquesta qüestió; també ha tingut els seus pros i els seus contres amb el Col·legi de Psicòlegs per l’inici del Programa d’atenció psicològica.

Tanmateix, es podria dir que la gran taca o la part un tant fosca de la seva gestió ha estat l’arribada de la multinacional farmacèutica Griffols, no tant per la intenció, que en principi podria semblar bona i una gran iniciativa pel país, sinó per la manera en què s’ha dut a terme al marge del sentir dels habitants de la parròquia, titllant de tòxiques les persones que no compartien que el projecte fos quelcom positiu pel risc i la perillositat que comporta, i per l’obscurantisme que ha envoltat tota l’operació, amb un pacte de socis que és un autèntic nyap, i unes avantatges almenys dubtoses respecte a factors mediambientals, econòmics, jurídics o reputacionals. Respecte a aquest tema s’ha arribat a dir i escoltar de tot, com per exemple que es tractava del pagament d’un favor perquè Grifols havia donat respiradors a l’Hospital de Meritxell a l’inici de la covid-19; que ell és accionista de la companyia i té interessos privats; que el Govern d’Andorra s’ha baixat literalment els pantalons amb una extorsió consentida que li pot comportar cometre un delicte de prevaricació en el procés de licitacions i adjudicacions públiques per afavorir l’empresa privada catalana; que aquesta va fer evasió fiscal a través d’un banc del Principat, informació que va sortir publicada als Pandora Papers, i suma i segueix, perquè tothom està convidat a dir la seva, encara que ja coneixeu la dita: «Quan els gossos lladren alguna cosa senten». Què hi ha de cert o de fals està per veure, però que aquest assumpte ha perjudicat seriosament la seva imatge és evident. La veritat és que l’oposició fèrria d’una part de la població i tots els rumors que han acompanyat aquest projecte han estat un malson que pot costar-li car.

Pel que fa al seu comiat, hi ha opinions per tots els gustos, uns diuen que no ha sabut portar bé la pressió; altres creuen que l’ha afectat l’enfrontament amb gent que s’aprecia o inclús que considera amics; hi ha qui opina que en estar tan exposat ha estat el blanc fàcil de moltes crítiques; alguns pensen que per dedicar-te a la política has de tenir cert estómac i tapar-te el nas de tant en tant o fer veure que no passen coses que sí passen, i els més morbosos tenen la teoria que una retirada a temps és el més intel·ligent perquè determinats escàndols no t’esquitxin, el que fa que la gent s’oblidi de tu. Ja veieu que la versió oficiosa és molt més cridanera que l’oficial, que al·lega que ha estat per problemes de salut, quelcom que és vist per molts com una cortina de fum per amagar les veritables causes de la seva sortida fulminant.

El que és innegable és que ha treballat de valent i ha hagut de prendre decisions difícils i poc populars que ha intentat traslladar d’una manera pausada i amb força credibilitat. El que més li ha costat, segons el meu parer, ha estat capejar els atacs o les posicions d’aquells que no pensen com ell, fins el punt de fer-li perdre en algun moment les formes i aquest posat d’individu impertorbable.

Fer política sembla senzill, però no ho és, i per aquelles persones que no són polítics de raça, que no saben moure’s bé en la controvèrsia constant i en l’acceptació que tindran molts enemics que aprofitaran la més mínima oportunitat per buscar-te les pessigolles, és no saber on et fiques. No obstant això, no vull acabar aquest article sense donar-li les gràcies al senyor Martínez Benazet pels serveis prestats. Tots tenim llums i ombres en les nostres trajectòries professionals i personals, que ens fa humans, així que li desitjo bona sort en el nou camí que emprengui. Aquest és l’adeu sense pena ni glòria a l’home fort de la crisi que va liderar la lluita contra la covid-19 des de l’inici tant des d’un punt de vista sanitari com comunicatiu i pel que serà recordat pels andorrans com el ministre de la pandèmia, perquè hi ha fets que vulguem o no marquen la nostra vida.