Laura Nieto Advocada, Cases&Lacambra

El desenvolupament dels mitjans de pagament digitals i d’altres avanços tecnològics en matèria de pagaments electrònics, juntament amb l’aplicació de la tecnologia de registres distribuïts, està fent possible que es materialitzi el somni de crear una moneda digital.

Actualment, veiem com bancs centrals (i institucions) de diferents zones geogràfiques estan analitzant i testejant projectes sobre monedes digitals (CBDC), alguns més avançats que d’altres (e.g. el iuan digital ha finalitzat un període de proves de dos anys i des del 2022 ja és operatiu el e-CNY, el moneder digital creat pel Banc Popular de la Xina). Però, el disseny d’una moneda digital no està exempt de reptes, especialment per les implicacions sobre aspectes troncals de la banca central, la regulació financera, la política monetària, la intermediació financera, l'estabilitat financera, els sistemes de pagament, la inclusió financera, així com la prevenció del blanqueig de capitals (e.g. privacitat i anonimat).

Per simplificar, una moneda digital emesa per un banc central (CBDC) continuaria sent una moneda de curs legal, no una criptomoneda, que combinaria l'eficiència d'un instrument de pagament digital amb la seguretat i el recolzament d’un banc central. En el cas de l’euro digital, aquest continuaria sent un euro, com els bitllets i monedes actuals, però en format digital. Seria una forma electrònica de diners emesos pel Banc Central Europeu que tots els ciutadans i empreses podrien utilitzar.

En aquesta línia, el Banc Central Europeu va emetre l’octubre del 2020 un informe que analitzava, des d’una vessant pragmàtica, l'emissió de l'euro digital. La finalitat és que actuï com a motor de la innovació contínua en els pagaments minoristes (recordeu que els pagaments majoristes de l’Eurosistema estan integrats amb Target2), accelerant la digitalització de l'economia europea i aportant nombrosos avantatges per a la societat europea, entre els quals es destaquen: (i) oferir una alternativa o complement als diners en efectiu que sigui més eficient, tant en cost com pel seu menor impacte mediambiental; (ii) contribuir i facilitar la inclusió financera d'uns certs col·lectius, oferint-los una alternativa a l'efectiu; (iii) realitzar pagaments digitals sense connexió a internet entre usuaris, sent aquesta una opció de gran utilitat en situacions de contingència; (iv) la programabilitat dels pagaments, que permet l'execució automàtica de pagaments entre diferents parts en una relació comercial quan es compleixen determinades condicions estipulades i programades en smart contracts; (v) facilitar la programació de pagaments entre objectes digitals connectats a través d'internet (IoT); (vi) potenciar la millora dels pagaments internacionals, sempre que es garanteixi prèviament la seva interoperabilitat amb monedes digitals emeses per altres bancs centrals de diferents àrees monetàries, com podrien ser, en el seu cas, en un futur, el dòlar digital o el iuan digital; (vii) recolzar la digitalització de l'economia europea i la independència estratègica de la Unió Europea; i (viii) com a resposta davant l’ús generalitzat de monedes digitals de bancs centrals emeses a l'estranger o de mitjans de pagament digitals privats en la zona de l'euro (i.e. especialment perquè la societat sigui conscient dels riscos d’utilitzar monedes no controlades pel banc central ni subjectes a instruments de política monetària).

En definitiva, segons el Banc Central Europeu, en el procés de digitalització en el qual ens trobem, un euro digital garantiria que els ciutadans de la zona euro poguessin continuar tenint accés a un mitjà de pagament senzill, sense cost, universalment acceptat, fiable i sense risc. La fi última de l'euro digital seria impulsar la innovació financera, facilitar formes de pagament digitals modernes, oferir als consumidors més possibilitats d'elecció i crear més oportunitats en matèria de serveis financers.

És imprescindible, però, determinar si el Banc Central Europeu pot emetre un euro en format digital sota l'empara dels tractats actuals i l'Estatut d’aquest ens, o si això requeriria efectuar canvis legislatius per part de la Comissió, el Consell i el Parlament Europeu. Un altre punt a debatre és el model de distribució a emprar, és a dir, directa a través del banc central als ciutadans i les empreses, o en certa manera descentralitzada a través d'infraestructures de mercat regulades i supervisades, bancs i entitats autoritzades (i.e. sembla que un model de col·laboració públic-privada seria el més adient).

Actualment, el projecte de l’euro digital es troba en una fase experimental encapçalada pel Banc Central Europeu i un equip d’experts, que, en principi, finalitzarà el 2023. En aquesta fase s’està abordant el disseny funcional i la distribució de la moneda digital de l'Eurosistema, els casos d’ús i els possibles canvis legislatius per al seu llançament.

En qualsevol cas, el debat legal no ha fet més que començar, i continuarà sent objecte d'estudis en els pròxims mesos. De la mateixa forma i en paral·lel, el sector financer dels països de l’entorn europeu ja s’estan preparant davant el possible llançament futur de l'euro digital. Pel que respecta a Andorra, serà interessant conèixer l’anàlisi des de la perspectiva actual en base a l’Acord Monetari i el futur Acord d’Associació amb la UE. Però les ments més disruptives, a vegades encegades per un afany transgressor, ja anhelen la creació d’una criptomoneda local, que li podem dir, per exemple, Tamarro Coin.