Roger Naudí Psicòleg

El recentment difunt Thicht Nhat Hanh, conegut mestre zen, parlava del «no dolor de queixal», com a metàfora per a fer-nos conscients de l’aquí i l’ara, mostrar-nos que tenim totes les condicions de felicitat al nostre abast. A mi m’agradaria anar un pas més enllà...

I és que, ben mirat, és una sort això que no et parin pel carrer per a demanar-te fotografies; és d’agrair ser un rotund i absolut anònim; que no et reconegui gent desconeguda, ni tampoc haver de desconcertar-te veient el teu rostre estampat en la portada d’algun magazín dirigit a amenitzar el climateri, on es proclama la teva darrera ruptura amb la influencer de torn. Cap trucada inoportuna capgirarà el meu ensopit diumenge: «Si?», «senyor Naudí, escolti, té una fuga a la piscina de la seva inexistent casa a la platja». 

Tampoc hauré de fer esforços en fingir una impostada seguretat en mi mateix en el discurs de recollida d’un imaginari, però segurament força merescut guardó. Una sort això de no haver de rondinar de la quantitat de cua que hi ha en aquell reservat d’Eivissa al qual sospitosament no he estat convidat. Encara menys, haver de cavil·lar un detall romàntic per a aquella idíl·lica parella a la qual tampoc hauré de fer costat en els seus dies roïns; ni comptar quantes etapes del dol em queden per a fer net, un cop el tedi vital o un giravolt nocturn abaixi el teló d’un dantesc sainet de teatre amateur. Quin mal de cap això de viure esquivant bales com en Keanu Reeves a Matrix i acabar sortint d’escena mentre prems el detonador amb la indolència del Joker al film de Nolan.

Aquesta dansa relacional en la qual tots volem a la guapa del ball i en què alguns fem gala de la nostra habilitat cada cop més perfeccionada d’evitar que ens trepitgin un peu, sense adonar-nos que en ocasions fa estona que ballem sense música. 

Quina càbala viure calculant l’aire com un equilibrista que vol creuar la corda fluixa que s’estén sobre els dos abismes de l’altre, el refugi i l’infern. Caure en el refugi ens faria càrrega, caure en l’infern ens convertiria en màrtirs o perpetradors. 

Quina tortura seria haver-se de sostenir en equilibri i alhora sostenir tot allò que em podria fer afortunat però al mateix temps tan desgraciat. Tot depèn de la meva habilitat, de com bufi el vent o de l’adherència de les sabates de torn de la secció funambulisme del Decathlon.

Diuen que per aprendre has de perdre i que per trobar-te t’has de perdre; coincideixo amb els que afirmen que segons què perds, guanyes. Al final, guanyar o perdre, són qüestions de perspectiva, construccions personals. El que sí que és una condició immanent a la pèrdua és la prèvia possessió, per tant, seria absurd lamentar-te per perdre allò que mai havies tingut. Una sort desil·lusionar-te d’una il·lusió, al cap i a la fi les il·lusions són anhels imaginaris. 

Estic fermament convençut, que el primer pas per a no perdre alguna cosa, és no tenir-la. Una opció pot ser practicar el desaferrament de tot l’extern, marxar de retir lluny de la vida mundanal al pur estil pijo-asceta new age o proclamar-se màrtir i abraçar la pròpia creu amb un anhel eròtic-masoquista com el Crist del Greco. Podem evitar el patiment, instal·lant-nos en ell, podem evitar el patiment dient no a la vida, negant la nostra pròpia naturalesa i parafrasejar lemes del Mr. Tonterful fins a les celles de fluoxetina. 

Ironies a part, jo elegeixo acceptar el dolor i la possibilitat d’aquest. Nietzsche proclamava que el dolor és necessari, per tant, acceptar-lo com a part de l’existència és un acte d’afirmació de la vida. Mirar-lo fixament i dir-li: «Tu guanyes company, forma part del joc, però The Show Must Go On».