La més gran lliçó de la història
L’ombra subtil però lúcida de l’artista japonesa Tomoko Yoneda ens creua aquests dies amb una força particular. Si un contempla les seves fotografies aquestes podrien semblar en un primer cop d’ull harmonioses i plàcides gràcies al seu vessant asèptic. Cal dir però que la fotògrafa ha recorregut el món per a desenvolupar la seva obra a partir dels paratges marcats per la tragèdia i la guerra com una arqueòloga a la recerca de les ferides de la humanitat, de les cicatrius intangibles que aquells esdeveniments traumàtics han deixat. Yoneda basteix una reflexió sobre el que és la història, la memòria i la identitat. A través de les imatges d’un present fet de quotidianitat i de delicadesa, l’espectador es veu confrontat amb la visió d’uns llocs i paisatges que han estat l’escenari de fets històrics dramàtics i violents com per exemple els Balcans, Bangladesh o alguns dels indrets castigats per les dues guerres mundials. Uns espais que ara presenten però tota una altra cara que res sembla tenir a veure amb la d’aquells episodis violents d’un passat més o menys llunyà. Segons Yoneda la influència de la història es manifesta en la nostra forma de viure, en les decisions que prenem i en el nostre món visual. La història, diu, ens envolta i ens afecta per tot arreu, està gravada en els estrats del paisatge on vam néixer i en els carrers de la nostra ciutat. No és tracta només de monuments, edificis o llibres, subratlla. Ho sabem prou bé, les imatges dels cossos de nombrosos civils ucraïnesos brutalment assassinats, alguns amb signes d’haver estat torturats, restaran per sempre més a la nostra retina i habitaran aquells paratges que els han vist caure en la forma en que ho faria un espectre. I dintre d’uns anys qui sap si una sensibilitat com la de Yoneda, o la mateixa artista, ens en parli de nou. Es podria dir en certa manera que com a individus vivim instal·lats, sense ser-ne del tot conscients i de forma permanent, en un temps històric. Aquest, com un filtre o bé com una segona pell, sempre ens acompanya per a de tant en tant esclatar-nos a la cara, com ara, quan presenciem el grau de devastació i dolor en el nostre propi continent. Fins i tot podríem arribar a dir que, en aquest mateix moment, submergits per l’allau d’informacions sobre el conflicte, som individus històrics contemplant des de les nostres habituals finestretes com ara televisors, tablets, ordinadors o mòbils una realitat –també històrica– que ens fa mal als ulls. La evidència dels crims de guerra comesos a Mariúpol i a Butxa, només per a posar un exemple ja que és de preveure que la llista pugui anar en augment, ens fa preguntar-nos si l’ideal de pau compartit i anhelat per molts no seria només una utopia, una línia esquiva a l’horitzó que s’esmuny tan bon punt els interessos i les ideologies diverses busquen prevaldre a qualsevol preu. Les crues imatges de la guerra d’Ucraïna abastament retransmeses pels mitjans de comunicació són una bona mostra de la barbàrie de la guerra i també, per extensió, de la duresa de la mateixa vida. Aquesta té cops amagats: ensota de la seva aparent rutina aferrada a un ordre entès com a simulacre d’equilibri, hi pot acabar bategant la crueltat més abjecta. Qui sap què succeirà, les mentides i les contraacusacions que se’n deriven es van encadenant per augmentar la confusió i mirar de soscavar el recolzament exterior atorgat a l’enemic. Davant de l’actual situació convindria recordar potser la irònica però encertada afirmació de l’escriptor anglès Aldous Huxley: la més gran lliçó de la història ha estat que ningú ha après les lliçons de la història.