Eduardo Rojas

La invasió d’Ucraïna ha posat en evidència els riscos de l’excessiva dependència de la importació d’hidrocarburs per als països industrialitzats altament poblats d’Europa, el Japó, Corea o la Xina, exacerbats per la gran concentració geogràfica dels jaciments i el poc edificant dels seus règims, en general no democràtics, perpetuats en bona part per uns ingressos totalment aleatoris. En temps de múltiples i complexos reptes interrelacionats, resulta clau escollir aquelles alternatives que generin més sinergies com a estratègia més eficient de gestió de recursos limitats, i la gestió activa dels nostres recursos naturals renovables n’és una.

L’aposta decidida per abandonar els combustibles fòssils té origen a l’informe del Club de Roma de fa 50 anys, alertant de la fi del petroli en poques dècades. Encara que nous jaciments i tècniques han permès allargar-lo unes dècades, la seva explotació viable té en tot cas una data límit no gaire llunyana, i si ho deixem en mans dels mercats, no hi haurà prou temps per al desenvolupament d’alternatives. A això s’hi afegeix la constatació del canvi climàtic, originat considerablement per l’ús intensiu dels hidrocarburs i el carbó.

La transició no serà fàcil, comporta importants inversions, innovació tecnològica i adaptacions per part de la població, però si es realitza correctament, comportarà molts avantatges en un horitzó de mitjà termini.

Inexplicablement, s’està pivotant tota la transició energètica sobre l’electrificació, i dins d’aquesta, en les fonts eòlica i solar, que sens dubte han assolit en determinades localitzacions uns costos molt competitius. Tot i això, hem de considerar que la meitat de la nostra demanda energètica és tèrmica, i passar energia tèrmica a elèctrica o viceversa, encara que viable, és molt poc eficient. Alguns advoquen per tornar a la nuclear, però obliden les altes inversions, els riscos a llarg termini i la inflexibilitat temporal.

Davant d’això, oblidem massa sovint que, malgrat totes les inversions realitzades avui dia, a escala global i de la UE, la bioenergia continua sent, amb diferència, la principal font d’energia renovable, seguida de la hidroelèctrica. Una tèrmica, l’altra elèctrica, amb la valuosíssima característica de la seva flexibilitat temporal.

Si la bioenergia suposa ja el 10% del consum energètic global, malgrat una atenció i inversió pública marginal, caldrà reflexionar què es podria aconseguir apostant fortament per ella, en el marc d’un mix energètic renovable intel·ligent, i evitant repetir l’error de la transició energètica actual, que confia tot a l’electricitat i a dues fonts concretes. I un altre dels valuosíssims avantatges de la bioenergia és la seva generació dispersa, que estalvia costos de distribució.

En aquest sentit, si ens fixem en la biomassa, el nostre territori i el del voltant té un potencial enorme d’origen forestal no aprofitat que, a més de generar ocupació a les zones afectades per la despoblació, reduiria considerablement el risc d’incendis catastròfics com el que va consternar tota la societat l’estiu passat a l’incendi de Sierra Bermeja.

D’altra banda, l’agricultura produeix molta biomassa llenyosa i residus de la indústria agroalimentària, que es pot valoritzar energèticament, a la qual cosa se suma la biomassa creixent procedent de la jardineria pública i privada.

La forma més eficient d’ús de la biomassa no són les grans centrals tèrmiques que dissipen el 70% de l’energia tèrmica produïda i se surten de biomassa amb llargs transports, sinó les que cobreixen la demanda tèrmica dispersa al territori, vinculant-la amb les fonts de biomassa també disperses.

Però la bioenergia va més enllà de la biomassa, per exemple, els diferents biogasos que podem obtenir de les dejeccions ramaderes i dels residus sòlids urbans orgànics i llots de depuradores –cosa que permetria valoritzar recursos actualment problemàtics o merament acumulats, alhora que evita la contaminació dels recursos hídrics subterranis–.

Alguns podran argumentar que no disposem de prou matèria primera, però obliden que un augment de la demanda i dels preus generen molt més interès en la seva producció, alhora que la possibilitat d’aprofitar les matèries primeres d’origen vegetal en una cascada intel·ligent de valor, carboni i ocupació –com ja passa amb el paper, que és la matèria primera més reciclada actualment–.

Com a valor afegit, la bioenergia, com a part d’una estratègia més àmplia de bioeconomia, permet assignar una nova missió al món rural, basada en un trípode d’aliments (agricultura), biomaterials (boscos), i serveis ambientals com una estratègia clau per preservar un mitjà rural viu i amb condicions de vida equiparable pels seus habitants, l’absència actual dels quals és precisament la principal causa de la despoblació.