Droga Krokodil
Aquesta droga és un bon exemple per entendre com de malalt està el cervell addicte, i de fins on pot arribar la persona amb addiccions als químics. Del seu comportament tan irracional i autodestructiu, només centrat a buscar el plaer immediat, sense tenir en compte les conseqüències a llarg termini. Perdre la feina, la casa, la família, les amistats i acabar mort al mig del carrer. En definitiva, aquesta substància és utilitzada com a substituta de l’heroïna i és originària de Rússia, tot i que actualment és present en molts altres països. Quan Rússia va intentar eliminar el consum d’heroïna, la seva presència es va veure reduïda dràsticament, i conseqüentment, el seu valor es va disparar i ja no era apta per a totes les butxaques. Aleshores, el mercat es va adaptar i en va crear una de similar, però a un preu més ajustat, ja que la seva fabricació és casolana, és a dir, que no necessita cap laboratori. Es fabrica –o parlant com els narcotraficants, es cuina– barrejant codeïna (un opiaci) amb iode, fòsfor vermell, benzina, dissolvent i altres químics més. El resultat és un líquid que s’introdueix a les venes amb l’ajuda d’una xeringa, però com que no és molt dissolvent en la sang, obtura les venes i va danyant els òrgans interns fins que la pell es torna d’un color verdós i acaba podrint-se, donant com a resultat forats en el cos. I per això rep el nom de cocodril, perquè la pell resultant de qui la consumeix s’assembla a la seva pell.
A banda de que es gangreni la pell, també ho fan els òrgans interns (necrosis): es destrueixen, i en conseqüència, el seu consumidor no arriba als dos anys de vida una vegada ha començat. Tot i això, pel camí, els símptomes que es mostren són taques negres en la pell, baixa coordinació motora i un vocabulari desorganitzat, com si no sabés parlar. És conscient dels seus pensaments i de les paraules que vol dir, però no li surten, ja que les àrees cerebrals de broca i Wernicke estan danyades. Entre les seves funcions, s’hi troben la producció i la comprensió verbal del llenguatge. Igualment, per entendre el seu sobrenom de droga caníbal o zombi, s’hi troba el fet que causa al·lucinacions semblants a les de les metamfetamines (crack, meta, speed, cristall, etc). L’addicte veu insectes sota la pell i la grata amb les ungles, es mossega o fa servir qualsevol objecte per treure-se’ls, i el resultat és una conducta i aspecte físic semblant al canibalisme i als zombis.
Sembla increïble o una bogeria que algú la consumeixi, però hem d’entendre que l’addicte necessita cada vegada més quantitat per arribar al mateix estat mental (sigui eufòria o relaxació), i en conseqüència, ha de gastar més diners. I per això mateix, si troba una substància semblant però a un preu més reduït, la compra. L’organisme s’adapta al producte, i la mateixa dosi deixa de ser plaent i s’ha d’anar incrementant paulatinament. Igualment, a banda de ser més barata, també és 10 vegades més potent, però en contrapartida, els efectes són més curts: d’uns 100 minuts enfront de les cinc o set hores de l’heroïna, i això es tradueix en la consumició de més dosis diàries. En conclusió: la persona es passa el dia cuinant la substància per no sofrir l’abstinència causada per la manca de droga en el cos o voltant pels indrets on la pot aconseguir.
Aquesta seria una explicació de l’alta concentració d’addictes en un lloc en concret de la ciutat, els anomenats barris marginals o punts calents de compra. El cervell addicte es mou impulsivament, deixant de costat la part racional, perquè tot i ser conscient dels perills de la substància, no pot evitar el seu consum, perquè està centrat en el plaer immediat, i també perquè la síndrome d’abstinència és insuportable i dura bastants dies (mal de cap i de panxa, suors, tremolors, dolor general, entre d’altres). Entès això, definiré que aquesta droga «és desomorfina barata i de fabricació casolana». Indubtablement, es pot deduir que el resultat no és ni semblant, perquè la desomorfina original és un medicament opiaci anàleg a la morfina (potent analgèsic, inhibidor del dolor, i en petites dosis, genera sedació, somnolència, eufòria i relaxació). Aleshores, aquesta droga barata és utilitzada com a substituta de l’heroïna, perquè una vegada ingressa en l’organisme es transforma també en morfina, gràcies a la codeïna.
Per a qui no ho sàpiga, és el principi actiu de la majoria de xarops per a la gola: és un opiaci igual que l’heroïna, però no tan addictiu. I com a tal, una vegada a l’organisme, també es transforma en morfina. I malgrat que no és tan addictiva, hi ha gent depenent d’ella, i es veuen un pot diari de xarop. Igualment, també es pot comprar en tauletes, fent encara més fàcil la seva barreja amb els altres químics. Però recordant una mica la història, l’heroïna es va crear com un medicament contra la tos, però es van adonar que la majoria de pacients, una vegada acabat el tractament, la continuaven utilitzant, ja que era molt addictiva. Aleshores, es va il·legalitzar i es va substituir per la codeïna. Els medicaments opiacis són una meravella, però malauradament, usats indegudament, causen desastres socials. Així, aquesta droga està dient-nos que per lluitar contra el narcotràfic, a banda d’invertir en la seva prohibició, també s’ha de fer en la seva prevenció, ja que l’addicció té una part genètica i una altra ambiental, i és la seva interacció amb ella la que crea la conducta addictiva.
Hi ha gent que només prenent una dosi d’alguna droga il·legal queda enganxada i, en canvi, hi ha qui no. L’explicació d’aquest fenomen està en la vulnerabilitat genètica: tots la tenim, però malauradament, ningú la coneix amb anterioritat. És com jugar a la ruleta russa, ningú sap quan sortirà la bala. Ja per acabar, cal fer esment que com a prevenció, molts països han deixat de vendre els xarops i les tauletes de codeïna sense prescripció mèdica, vist el mal ús que se’n fa del producte. Alguns també han creat un departament que controla les prescripcions mèdiques, i d’aquesta manera, saben quina quantitat de medicaments compra cada pacient i en quins establiments ho fa.