Francesc Guillaumet Periodista

Quan era petit, tothom pujava a Andorra a comprar (puc dir que jo només venia a jugar a bàsquet o a passar uns dies de vacances). Era com un costum no escrita dels caps de setmana. Qui més qui menys, acostumava a agafar el cotxe, plantar-se a la Duana i tornava carregat (amb el que es permetia passar, és clar) de sucre, whisky, tabac i el que calgués. El qui va ser director d’aquest diari (i del meu), Josep Anton Rosell, m’explicava que quan dirigia La Mañana, dedicava una pàgina setmanal a Andorra, i que el taxista que pujava i baixava els diaris al Principat li portava un parell d’ampolles de whisky. Els dilluns al vespre (feia poc que s’havia recuperat la democràcia a Espanya), polítics, sindicalistes i gent de la societat civil s’atansava al diari a fer tertúlia i degustar una copa. Això va ser així fins al 23 de febrer del 1983. M’explicava el Rosell que aquella tarda no es va presentar ningú a la redacció. I és que, òbviament, tothom estava pendent de la ràdio seguint el que passava al Congrés dels Diputats, on el tinent-coronel Tejero havia entrat armes en mà per segrestar la recentment inaugurada democràcia. M’he allargat una mica amb l’anècdota, però em serveix per explicar que no hi havia viatge a Andorra que no s’aprofités per comprar. Valia la pena abans. I qui sap si tornarà a ser necessari (tot torna), atesa la pujada de preus que afecta Catalunya, Espanya i Europa sencera a causa de la guerra d’Ucraïna.

Llegeixo la premsa i veig que la cosa no és tan greu al Principat. S’apuja la llum pel context internacional, com és lògic, però en tenir una empresa pública com FEDA la cosa es pot controlar més bé que quan el liberalisme és el que mana en les relacions econòmiques. Especialment revelador és el gràfic que va publicar EL PERIÒDIC i que demostra que per un consum domèstic de 2.500 kWh a l’any, un francès paga 616 euros, un espanyol (o un català) en paga 923, i un andorrà 339 euros. La cosa puja en proporcions similars quan es fa la comparativa amb la gent que se serveix de la calefacció elèctrica per climatitzar casa seva. Ara bé, em penso que si se servissin del gas la cosa pujaria a nivells estratosfèrics (parlo per experiència pròpia viscuda a l’altre costat de la frontera).

Per tant, com que a Andorra la cosa no és tan greu, em centraré en Catalunya, que és el que conec i pateixo, i que sembla que no té aturador. Els preus de la llum van començar a escalar l’estiu passat. Putin encara no havia envaït Ucraïna, no hi havia cap soldat seu a la frontera, i el món estava més pendent de com evolucionava la pandèmia que d’altra cosa. És a dir, no hi havia excuses per entendre una pujada del preu de la llum que cada dia batia rècords (em vaig cansar de llegir titulars en aquest sentit). No cal ser cap ment brillant en l’economia per entendre que si la llum puja massa, tot se’n ressentirà, perquè encara no conec cap empresa que no se serveixi de l’energia. Per tant, aquesta tendència alcista ja començava a arrossegar la resta de sectors i, molt especialment, les matèries primeres. Abans parlava del gas, i a Lleida ja hi ha alguna fleca que ha decidit tancar algun dels seus forns perquè funciona amb gas i li és inassumible l’augment desmesurat dels preus. Pel que fa als carburants la cosa no és gaire millor, i només cal parlar amb amics, coneguts i saludats per comprovar que tothom pateix del mateix mal. La resultant de tot plegat és que la inflació voreja el 10% i la pujada de preus és la més gran des de l’any 1985.

Per intentar frenar aquesta tendència alcista, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha aprovat un paquet de mesures que van des de la bonificació de 20 cèntims per cada litre de combustible, fins al topall al preu dels lloguers i al de la llum. En aquest sentit, cal reconèixer la tenacitat del president Sánchez a Europa, plantant-se fins a aconseguir que Espanya i Portugal poguessin intentar limitar els desmesurats preus de l’energia. Si serviran o no aquest paquet de mesures és una incògnita. Sense ser economista, em penso que si la guerra dura massa (perquè segons diuen els governants, la major part d’aquesta tendència la provoca el conflicte), els atenuants tampoc serviran. Pot servir, això sí, per posar un pedaç, per tirar uns mesos. Però si la cosa no és conjuntural i es converteix en estructural, que Déu ens agafi confessats. Potser llavors haurem de tornar a agafar el cotxe, com es feia abans, i pujar a comprar a Andorra i aprofitar per emplenar el dipòsit. En el meu cas, si ho hagués de fer, encara podria carregar més el maleter perquè ni fumo ni m’agrada el whisky (si hagués de fer una tertúlia com les que m’explicava el Rosell, potser escolliria vi o cava). Però el que és evident és que Europa, i quan dic Europa vull dir la Unió Europea, hauria d’arbitrar mesures per contenir aquesta tendència alcista de preus si no vol que el continent entri en una recessió més gran que la que va provocar la crisi del totxo o la de la pandèmia del coronavirus.