Natalia Mena

El tema més comentat d’aquesta setmana no ha estat la guerra d’Ucraïna, que baixa en audiències, perquè el públic s’acostuma de seguida al dolent i ho digereix com pot per continuar endavant amb les seves vides, ni l’augment de preus amb una inflació sense precedents a la vora dels dos dígits, o la vaga de transportistes; ni tan sols les bones notícies com la retirada de la mascareta o les mesures dels governs en resposta per mirar apaivagar una mica les devastadores conseqüències econòmiques, després de dos anys de pandèmia, han aconseguit acaparar tanta atenció com la bufetada que l’actor afroamericà Will Smith va propinar al còmic Chris Rock a la gala dels Oscars.

La situació viscuda el darrer dilluns a l’escenari de les grans estrelles de Hollywood va ser digna d’un autèntic show que no ha deixat indiferent a ningú. Ni el millor dels realities ni el més excel·lent guionista hauria pogut plasmar de manera tan real totes les emocions que es van produir davant milers d’espectadors que, atònits, van presenciar el moment més tens i segurament més recordat dels premis cinematogràfics més importants del món.

A partir d’aquí els guardons i els guanyadors van ser el de menys; tot va quedar eclipsat per un acte impulsiu i fora de lloc que evidencia el psicològicament tocats que ens poden deixar determinades circumstàncies, perquè una persona que aparentment ho té tot i que es disposava a gaudir d’una vetllada fantàstica en la qual celebrar el seu èxit professional, després de molts anys de carrera, i convertir-se en el cinquè home negre en fer-se amb la preuada estatueta d’or per un paper protagonista, reaccionés amb violència davant una provocació o una broma de mal gust, però que no és motiu suficient per agredir a ningú. Al començament, l’auditori, incrèdul, no donava crèdit, i es va arribar a pensar que formava part de l’espectacle, però de seguida es va poder comprovar que no era així quan Smith va continuar increpant a Rock cridant-li molt enfadat: «Mantingues el nom de la meva esposa fora de la teva maleïda boca».

Arran de l’incident, el circ ja estava servit, desencadenant-se un carrusel de reaccions, comentaris i mems en els quals tothom ha volgut dir la seva. Les feministes, que ja coneixem el seu lema: «Si vull la lluna, me la baixo jo soleta», han trobat indignant ja no l’agressió, sinó que ella no sortís a defensar-se per si sola, sense necessitat de la protecció del seu marit macarra, que evidentment i com no podia ser d’una altra manera, ha tingut la seva resposta contrària amb el claim «totes necessitem un Will Smith». Els racistes s’han precipitat a preguntar-se què hauria passat si el bolet hagués estat d’un home blanc a un altre negre, fet que ha tornat a avivar la discriminació racial als Estats Units. L’àmbit esportiu també ha intervingut amb les seves aportacions tècniques en les quals han analitzat que la galtada del senyor Smith el qual sap boxejar, no tenia intenció de fer mal, sinó tan sols d’humiliar. 

La història també ha servit per visualitzar el problema de l’alopècia femenina i les seqüeles psicològiques que pateixen les dones amb aquesta malaltia, un fet que estava absolutament silenciat i que de sobte ha passat a l’agenda informativa dels informatius i que moltes cares conegudes reconeguin que han hagut d’afrontar dificultats similars. L’humor tampoc s’ha quedat enrere i a les xarxes s’han pogut llegir bromes on es feia referència a Smith com el «millor actor de repartiment», o que es mereix «el premi Don Ostia». Com sabeu, per als internautes qualsevol excusa és bona per aguditzat l’enginy i amenitzar el ciberespai amb entreteniment més creatiu, que dit sigui de pas, sempre va bé per treure-li ferro a l’assumpte. Prendre’s la vida tan seriosament a vegades pot resultar esgotador, així que s’agraeix una mica de sorna per provocar somriures que et fan veure les accions humanes des d’una altra perspectiva. 

Per als amants del paper cuixé i el xafardeig, tampoc ha faltat l’argumentació que el veritable motiu de la ira de l’actor va ser el suposat romanç que van mantenir la seva dona, Jada Pinkett, i Chris Rock, que va acabar amb el matrimoni d’aquest últim. Explotar el morbo ven, així que estava cantat que començarien a sortir tots els draps bruts. I no ens podem oblidar d’aquells que no es creuen res, és a dir, els negacionistes de raça que opinen que tot és un muntatge.

Al final, per molt que la imatge que tenen és d’astres de l’univers, rics, guapos i famosos, queda palès que no deixen de ser humans i que viuen les mateixes adversitats i misèries terrenals que patim tots. El que ens diferencia és que ells tenen més diners i glamur, que sí que ajuda, però senten igual, pateixen igual i perden els nervis igual que tothom. Ja li va dir Denzel Washington: «Vés amb compte, perquè en el moment més alt, és quan el dimoni ve per tu», i així va ser. Quan el protagonista d’El método Willams havia d’estar assaborint les mels del triomf, resultat de la seva feina, perd el cap per una brometa pesada i en un minut ho envia tot en orris perquè no ha sabut controlar les seves emocions. Està clar que trepitjar la catifa vermella i portar vestits d’Armani, Dior o Versace no és garantia que el comportament estigui a l’altura de les circumstàncies.

Sigui com sigui, no hi ha publicitat dolenta, i a la cerimònia dels Oscars tot aquest enrenou li ha vingut de perles per les audiències i la repercussió mediàtica d’un esdeveniment que ja fa anys que està perdent adeptes. Als tres protagonistes tampoc els hi està anant tan malament: l’actriu Jada Pinkett és cofundadora d’una empresa de cosmètica sostenible que des de l’episodi de la cleca no ha parat d’augmentar les seves vendes, inclús contactant amb clients de llocs on encara no arriben les seves comandes. A Smith, després d’haver demanat disculpes públicament, l’acadèmia li obrirà una investigació i estudiarà alguna sanció, però no sembla que tinguin intenció de retirar-li el guardó. I Chris Rock, que no demandarà a l’actor, ha declarat que està paint el que ha succeït i continua amb les seves funcions, que estan sent un èxit de vendes, arran de la brillant reacció que va tenir («Wow, era només un acudit»).

En definitiva, és aconsellable portar impermeable perquè totes les ofenses que et puguin fer o dir et rellisquin; cada dia tots hem de suportar crítiques, comentaris impertinents, gracietes inoportunes, i no l’emprenem a cops amb tot aquell que ens diu quelcom que no ens agrada. Hem d’intentar aprendre a riure’ns més de nosaltres mateixos. Diàriament, es fan conyes sobre minusvàlids, cecs, sords i muts sense que passi res, i ara per fer una broma sobre la calba d’una senyora ens posem estupends? Doncs, què voleu que us digui, potser és que els que tenen el privilegi de viure com déus tenen la pell molt fina i ja no se’ls pot fer ni una broma, encara que aquesta sigui desafortunada.