Món? Quin món?
«L’hoste totalitari que alberguem clama per sortir en èpoques d’angoixa com l’actual. Tots en tenim un».
Sense voluntat de fixar la mirada en res ni en ningú en concret, fa nou mesos elevava a l’univers aquests mots sense esperar que ens aterrés de nou el totalitarisme, altre cop maquillat d’imperialisme, ara roig; abans blau. Tant és.
La invasió, el terror, el mal. Poc importa quin segell dugui. Les guerres no deceben mai. Hem bregat molt perquè la pau conformés el pal de paller de les nostres vides, però era només una vaga esperança. Els hooligans en tants equips, la violència de gènere, els abusos assumits, amagats –permesos, en definitiva– en tantes famílies i institucions; la recreació en la crueltat amb els animals..., perpetuen el convenciment que l’home, en tota la seva extensió, du el mal implícit en la seva configuració. I que la bondat només es fa present en moments d’extrema necessitat, quan la vergonya pròpia i l’aliena ja no són capaces de camuflar tants despropòsits.
Massa dies de guerra. Massa guerres al món. Un món de guerres televisades contra l’oblit d’altres fronts. Ven més qui atonyina que qui pensa; qui abusa, que qui es defensa. Com a l’escola, amb tants fatxendes alhora i, a casa, abraçat a la por. Les opinions es debaten. La guerra, no.
I la confrontació territorial es trasllada als àmbits més íntims: Ucraïna busca de prohibir en el seu territori les activitats del Patriarcat de Moscou. La fe ortodoxa, un canó més per on poder disparar a matar. Matar germans de sang, germans de fe.
Un retret recurrent de Rússia contra Occident és que mai no hem volgut democratitzar Ucraïna sinó consolidar-hi els nostres interessos; fer un canvi de règim, que diríem. En realitat, el canvi de règim es produí ja l’any 2014, per molt que no agradi a Moscou ni als neocomunistes, per la voluntat de la majoria ucraïnesa.
Que hi hagi líders al món amb menys lideratge que els milions de mares i pares anònims que malden per tirar endavant la seva família demostra la necessitat que un meteorit encerti al bell mig de la Terra. Bells esguards reunint-se amb Putin per, així, confeccionar una millor posició cap a les presidencials de França o per al manteniment de subministrament d’energies per als seus respectius països. Si de cas no convencem Rússia, els electors no podran posar en dubte que vam fer prevaldre els nostres interessos territorials i econòmics, que també són els seus; no ho vam provar tot per aturar la guerra, és veritat, perquè no volíem aturar la nostra cursa cap a l’Elisi ni dur la nostra carrera política cap a un desencís electoral, però tampoc ningú no ho sabrà. El temps dels secrets d’Estat i de la diplomàcia almenys ara per ara ens empara.
La resistència popular d’Ucraïna i l’onada de rebuig emergent a Rússia s’han erigit com les dues cares d’una mateixa ànima eslava, que el Kremlin i Putin no haurien previst mai. A Ucraïna es mor combatent; a Rússia, la valentia dels carrers mor torturada i en silenci a les presons. La massacre de civils, de traïdors i de les seves famílies, de saquejadors, de lladres..., és el fil de sang amb què es cus la realitat. I anem acostumant i conformant els nostres ulls i les nostres ànimes a tanta, tanta guerra.
Aquest enemic comú que Rússia, Belarús i Txetxènia han ideat, anomenat l’Occident col·lectiu, ara mateix és Ucraïna, però podria ser ben bé qualsevol altre país. Potser fins i tot nosaltres. Tothom entén que, si senten la necessitat d’expandir-se novament, hi tornaran sense miraments. I amb més ràbia, més recel i més ànsia. Anhelen una àmplia zona soviètica que els allunyi de la nostra decadència. Ara que s’ha conegut que la intenció final de Putin –o la seva excusa perfecta– és dividir la terra i els cors ucraïnesos en dues meitats, talment com dues corees, ningú no podrà negar la insignificança que ha mostrat Europa davant d’una part fonamental d’Europa com era –o encara és?– Ucraïna. I ens pensem de debò que els interessa del cert Andorra? Per què aquesta necessitat d’anar-hi a perdre bous i esquelles?
«El problema del nostre temps és que el futur ja no és el que era», filosofà Paul Valéry (1871-1945) amb paraules i testimoni que per molt que es vulgui ningú no podrà ja massacrar.