Putinisme
Deia Albert Camus que «la tirania totalitària no s’edifica sobre les virtuts dels totalitaris sinó sobre la deixadesa dels demòcrates». I José Doroteo Arango, àlies Pancho Villa, deia que «no pot haver-hi dictador sense el seu exèrcit».
Anirem directes. Fa uns dies s’ha produït un fet greu i escandalós pel que suposa en el funcionament de les nostres institucions. La consellera general Carine Montaner va demanar al Consell General una informació sobre les relacions contractuals entre l’Administració i una empresa privada propietat del conseller Ferran Costa. La demanda emparava que la informació sol·licitada es fes pública per tal que els ciutadans poguessin saber de primera mà on i com es gasten els cabals públics quan van a parar a les butxaques d’una persona privada que, a més, és un càrrec públic, ja que hi ha sospites d’activitats fosques que podrien caure, fins i tot, en el terreny d’una suposada activitat de corrupció. Fins aquí res que no surti del fangós terreny de les pressumptes corrupteles que, a tot arreu, envolten l’activitat política.
El fet greu i extraordinàriament escandalós que citava ha estat que, a la pretensió que es publiqués al Butlletí del Consell General tota la relació de contractes i adjudicacions fetes per l’Administració central a l’empresa Inlingua des del 2015, la resposta del cap de Govern, en un exercici de personalíssima intervenció en afers que dimanen del Consell General, ha estat literalment: «Us comuniquem que no disposem de cap altra informació que la que ja ha estat lliurada». Fent referència a la resposta facilitada directament a la senyora Montaner i que, en aplicació del reglament, no pot fer pública sota pena de cometre delicte.
Sorprèn, i molt, que el nostre cap de Govern es passi pel folre el que tan bé coneix sobre el funcionament de les lleis. El Codi Penal contempla una figura específica per aquells que en l’exercici de la funció pública obvien els dictats de la Llei: prevaricació (Art. 372 del CP). Legalitats a banda, però, encara sorprèn més que els nostres representants oblidin que el Consell General és «la veu del poble» i que l’Executiu no contesti per l’afer BPA als consellers de l’oposició, no doni informació sobre els crèdits tous, trampegi amb nomenaments policials... I ara tampoc no vulgui fer públiques totes les adjudicacions rebudes per l’empresa del conseller Costa des del 2015 fins ara. Els articles 140 al 143 del Reglament del CG ho deixen meridianament clar. Recordem que al mateix Codi Penal citat també existeix el delicte de tràfic d’influències? Els seus articles 380 al 394 són aigua clara al respecte, i per sobre de tot, l’article 72.3 de la nostra Carta Magna encapsula perfectament l’actuació de l’Administració. Com sempre dic, cal fer-se i fer preguntes.
La ignorància de les lleis no eximeix del seu compliment. I l’argument fal·laç de no disposar de més informació no eximeix de l’obligació de complir amb el que dicta el reglament: lliurar la informació de què es disposi al ciutadà de manera pública. Tampoc eximeix de complir, moralment, amb la suada publicitat d’aquells que s’anomenaven «els millors»: transparència.
Derivat d’aquesta esperpèntica trama, i per la seva repercussió informativa, cal tenir en compte el següent:
1. «L’elit corporativista [...] ha deixat de fingir que gestiona un procés democràtic [...] Els dirigents [...] exhibeixen prepotència emparada en l’opacitat informativa i la pròspera situació econòmica».
2. «L’executiu practica el centralisme autoritari, imposa [...] la seva voluntat, ordena a magistrats i policies assetjar als discrepants, conculca drets humans i soscava els espais d’independència i pluralisme en la societat».
3. «Dirigents [...] menys violents i ideològics que dictadors clàssics del segle XX i conscients que «la repressió violenta en societats modernes és costosa i sovint contraproduent [...] busquen convèncer als seus ciutadans que són líders competents i benvolents».
Des d’aquesta perspectiva, la cerca del suport popular s’aconsegueix, en bona part, amb la manipulació i la distorsió informativa. Però més que una nacionalització oberta dels mitjans, «es busca la cooptació de periodistes i propietaris». S’aconsegueix així una llibertat simulada, aparentment equiparable a l’ecosistema mediàtic de qualsevol democràcia liberal».
Heu pensat en Andorra, potser? Doncs heu de saber que aquestes tres cites fan referència a com funciona el sistema polític... A Rússia! Podeu ampliar la informació aquí:
1. La nova arrogància russa, article a El País de Pilar Bonet, analista geopolítica – 05-06-2006.
2. Les claus internes del putinisme - Paper del CIDOB - Barcelona Center for International Affairs - 05-03-2012.
3. Desinformació i autocràcia informativa a Rússia, article a El País de Nicolás de Pedro - 21-06-2019.
I si encara voleu fer-vos la vostra pròpia idea sobre com no han de funcionar els governs, podeu apropar-vos al saber expert de Sergei Guriev i Daniel Treisman, professors de Ciència Política a UCLA, dels quals us deixo unes referències: Com sobreviuen els dictadors moderns (2015), Teoria sobre l’autocràcia de la informació (2019) i Dictadors giratoris: La cara canviant de la tirania al segle XXI (2022).
Deia el físic Edward teller que «la millor arma d’una dictadura és el secret. La de la democràcia és l’obertura».
I mai, mai, oblideu que la ignorància mata a les persones.