El reconeixement de deute en les operacions interempresarials
Avui dia, quan un proveïdor es troba amb un client que no pot liquidar les factures vençudes per manca de liquiditat, i en el cas que la situació de solvència del deutor ho faci viable, el més pràctic és arribar a un acord amistós i que el deutor es comprometi a pagar el deute a terminis. De manera que el creditor pot arribar a un compromís de pagament amb el deutor fraccionant l’import total del deute impagat en diversos terminis. El deutor haurà d’anar pagant cada mes un import a compte del deute fins a la seva total liquidació seguint un pla de pagaments establert per escrit. El creditor ha d’acordar un pla de pagaments amb un calendari de dates molt ben definit, de manera que cada mes hagi un dia determinat de pagament. Inclús en funció de les característiques del negoci del deutor, és més convenient acordar que cada setmana hagi un pagament a compte del deute; l’experiència m’ha demostrat que en determinats casos és millor establir quantitats més petites i així al deutor i sembla que no costa tant, i a més s’evita que al final de mes el morós destini els diners a pagar un altre deute més apressant.
Per al millor control i sistematització de l’acord, és bo acordar un dia de pagament en el calendari i no permetre cap aplaçament o canvi d’aquesta data de pagament. El compromís de liquidar un deute basat en una sèrie de pagaments aplaçats i fraccionats ha d’anar acompanyat d’un primer desemborsament per part del deutor que pot oscil·lar entre el 15 i el 25% de la totalitat del deute. És convenient aconseguir aquest desemborsament inicial com a mostra de la bona voluntat del deutor per solucionar l’impagament del crèdit i com un senyal inequívoc de la seriositat del seu compromís i capacitat de pagament. En cas que el deutor no volgués efectuar un primer pagament en metàl·lic, és millor desistir de l’acord i buscar un altre camí per recuperar el crèdit impagat. No obstant això, amb base en el principi de pragmatisme, en cas que el deutor no pugui efectuar aquest pagament en efectiu, cal estudiar detingudament la situació i considerar la possibilitat d’acceptar provisionalment el compromís tot esperant el bon fi del primer termini. El creditor sempre haurà d’aconseguir un acord per escrit subscrit pel deutor que pot ser bilateral (també se li diu contractual) si el subscriuen creditor i deutor. Aquest acord contractual es denomina reconeixement de deute bilateral. El reconeixement de deute és un negoci jurídic en virtut del qual el deutor considera com a existent en el seu contra un deute en benefici del creditor, tot naixent a favor d’aquest una acció per fer efectiu, enfront del deutor, el seu dret al cobrament del deute reconegut, i el deutor s’obliga a liquidar-lo en una data determinada. Ara bé, no existeix en el Codi Civil espanyol precepte legal específic que reguli el reconeixement de deute, sent una figura de creació jurisprudencial i doctrinal que està autoritzada pel principi de l’autonomia privada o de la llibertat contractual, un principi fonamental que sí es troba recollit al Codi Civil.
D’altra banda, existeix el reconeixement de deute denominat unilateral quan només el signa el deutor. En aquest últim cas, estaríem davant un reconeixement de deute simple. Conseqüentment, el reconeixement de deute unilateral és un document emès pel propi deutor en el qual a una data concreta i de manera explícita reconeix deure una quantitat de diners al creditor, deute prèviament contret per un concepte determinat comprometent-se davant el creditor a fer el pagament del deute en una data determinada. Conseqüentment, es tracta d’un negoci jurídic unilateral, que no crea obligació alguna pel creditor, pel qual el seu autor (el deutor) declara, o el que és igual, reconeix l’existència d’un deute prèviament constituït, obligant-se davant el creditor a fer front al compromís de pagament en una data assenyalada. Per tat, el reconeixement de deute unilateral produeix l’efecte material que el deutor queda obligat al compliment per raó de l’obligació el deute de la qual ha estat reconegut. Un avantatge important del reconeixement de deute unilateral és que el representant de l’empresa creditora pot recollir el document durant la seva visita al morós, i no es precís –en no ser un contracte- que el signi també un apoderat o administrador de l’empresa creditora. D’aquesta manera és molt més senzill i ràpid obtenir el document atès que no és necessari tornar un altre dia –en el supòsit més habitual que el representant del creditor no tingui poders per signar en nom de la seva companyia- amb una persona amb poders suficients per subscriure el contracte en representació de la part creditora. Així mateix, el deutor pot enviar el document per correu postal o per correu electrònic si el document està signat electrònicament. Un altre avantatge és que el proveïdor no ha de comprometre’s per escrit a res concret a canvi del reconeixement de deute subscrit per part del client.
En els acords contractuals de reconeixement de deute es poden incloure compromisos recíprocs; per exemple, el creditor es compromet a no iniciar accions judicials si el deutor compleix escrupolosament amb el calendari de pagaments. Una altra possibilitat és que el proveïdor es compromet a reprendre les relacions comercials quan el morós liquidi més de la meitat dels impagats. Un altre compromís recíproc és que el creditor li concedirà una quita sobre l’import del deute condicionada al compliment estricte d’un calendari de pagaments; és a dir, si el client té un deute de 12.000 euros i es compromet a fer pagaments mensuals de 1.000 euros per liquidar-la, en cas que efectuï el pagament durant 11 mesos seguits sense fallar cap mes, el creditor li condonarà l’última mensualitat.
En conseqüència, el reconeixement de deute és un document molt útil atès que permet al creditor demostrar de manera inequívoca l’existència del dèbit i de l’obligació de pagar-lo al venciment pactat; per tant, el morós no podrà negar-se en el futur a admetre l’existència del deute. A més, es pot (i és molt recomanable fer-ho en cas d’acordar una sèrie de pagaments mensuals o quinzenals) reforçar jurídicament el reconeixement de deute amb una sèrie de pagarés que serveixen per instrumentar el cobrament. Això h de ser així donat que no només s’instrumenta de manera adequada el cobrament dels erminis i es garanteix el compliment de l’acord, sinó que quan s’arriba a un acord de pagament aplaçat i fraccionat és millor que el creditor tingui sempre la iniciativa per transferència bancària. Així mateix, es blinda la posició jurídica del creditor ja que si el morós no paga els pagarés, al creditor se li obre la possibilitat per exercir l’acció canviària mitjançant un judici canviari i sol·licitar l’embargament preventiu immediat dels actius del deutor. Por afegiment, l’ideal seria que els pagarés estiguessin avalats per l’administrador de l’empresa o per un soci solvent.
El contracte de reconeixement de deute pot ser un document privat en el qual únicament intervenen les parts, o es pot fer una escriptura pública, en aquest cas es requereix la intervenció d’un notari que dona fe que el contracte ha estat subscrit pel deutor i no deixa dubtes respecte la seva autenticitat. En cas d’incompliment, el creditor podrà anar a un judici sumari per reclamar el pagament i el deutor no podrà oposar-se al·legant falta d’autenticitat del document, falta de legitimitat o falsedat de la signatura. Així mateix, el reconeixement de deute pot estar garantit per una hipoteca immobiliària o mobiliària de manera que un bé immoble o moble garanteix el pagament de l’acord. Igualment, en el document s’han d’incloure els interessos d’aplaçament, que pot ser l’interès legal dels diners incrementats en un parell de punts percentuals i les despeses derivades de l’acord. La incorporació en el document d’una clàusula de rescissió que permeti al creditor resoldre l’acord des del primer incompliment o retard en el calendari de pagaments i que li faculti per reclamar la totalitat del crèdit és una altra mesura aconsellable. Després, el creditor ha de considerar la possibilitat d’elevar l’acord de pagaments a escriptura pública, amb els avantatges i inconvenients que això pot suposar. Una precaució per tenir en compte en el supòsit que el deutor sigui una persona jurídica com per exemple una societat de responsabilitat limitada, és la necessitat de comprovar l’existència, validesa i suficiència del poder de la persona que actua en representació de la societat, ja que si el poder no existís, estigués caducat o si entre les facultats atorgades per l’apoderat no es trobés la de signar reconeixements de deute, el document podria quedar invalidat. La mateixa prevenció és vàlida en el supòsit que l’aval el presti una persona jurídica.
Al mateix temps, quan el deutor pretengui abonar el deute amb el lliurament de documents canviaris, és molt recomanable que subscrigui un document de reconeixement de deute per palesar l’existència efectiva d’un deute empresarial pendent de manera que quedarà acreditat l’origen de l’obligació dinerària i el reconeixement de deute causal. Val la pena assenyalar que l’article 1.170 del Codi Civil assenyala expressament que el lliurament de documents mercantils per al pagament del deute –xecs, pagarés o lletres- només extingirà el deute quan tals documents hagin estat fets efectius en el moment del seu venciment, per tant, el lliurament d’un document amb data de pagament aplaçat o a l vista només allibera de l’obligació quan es cobra en efectiu o és abonada pel banc. Mentrestant, l’acció derivada de l’obligació primitiva quedarà en suspens. L’obligació primitiva queda en suspens, però no s’extingeix per l’emissió del títol per quedar substituïda per l’obligació canviària. Per aquest motiu, cap deutor pot pretendre haver saldat el seu dèbit amb el lliurament d’un document mercantil, atès que fins que no es conformi, el deute continua vigent.