La tokenització aplicada a projectes de finançament
La tokenització d'actius financers mitjançant l'ús de la tecnologia DLT, com el blockchain, és la representació d'aquests actius de naturalesa física en registres distribuïts o la seva emissió en forma tokenitzada.
La virtut dels criptoactius com a representacions digitals d’actius o drets que tinguin un valor econòmic, considerant l'eficiència impulsada per l’automatisme (e.g. ús de smart contacts) i la desintermediació, obre les portes a nous models de finançament alternatiu de projectes a través de la seva emissió (i.e. seguint els pasos del crowdfunding), on la societat emissora reforça el seu protagonisme en la transacció. Però, a més, no oblidem que facilita l’accés d’actius de component exòtic als inversors, l'afany especulatiu d’alguns no cessa.
En un inici, aquest model de finançament va rebre el nom d’ICOs (initial coin offering), que consistia en emissions en què, a canvi de criptomonedes (e.g. bitcoin o ether) o de moneda fiat o altres tokens, es lliuraven uns tokens que atribuïen a l'adquirent determinats drets en relació amb una entitat o un projecte en concret. Encara que originàriament es van crear sobre la base d'una funcionalitat «utility» (i.e. sustentats per whitepapers mediocres i orfes de regulació –especialment en matèria de prevenció del blanqueig de capitals i de finançament del terrorisme–), gradualment, van anar atorgant-se drets econòmics vinculats a la rendibilitat del projecte o del subjacent, fet que va comportar un boom en aquesta tipologia d’inversions, la liquiditat de les quals s'oferia a través de plataformes exchanges.
Aquest escenari va propiciar l'alerta per part de les autoritats supervisores i reguladores que reflexionaven sobre la taxonomia dels tokens. Així, van determinar que els tokens emesos en algunes ICOs no eren «utility», sinó valors negociables, és a dir, «securities», atès que atorgaven una participació en els beneficis futurs o en la revaloració de l'emissor (i.e. formant part del passiu de l'emissor). Aquesta postura implica l’adopció mutatis mutandis dels mateixos requisits/estàndards regulatoris establerts per a les ofertes públiques de subscripció (e.g. protecció de l'inversor i publicació de prospecte informatiu).
Així, davant aquest paradigma, les ICO van evolucionar a estructures més «regulades», les STOs (security token offering), és a dir, ofertes de subscripció o venda de tokens (constitutius o representatius) amb característiques comparables als valors negociables tradicionals (i.e. equity o deute).
Malgrat no existeix en l’actualitat una regulació específica i homogènia en vigor, la Unió Europea (i.e. de la mà del projecte de reglament MiCA, sobre la base del principi de neutralitat tecnològica), preveu que les STOs siguin objecte de regulació (i.e. sota MiFID II). Així, veurem una dualitat de règims (STO vs. ICOs tradicionals), amb un nivell de descentralització diferent (e.g. especialment rellevant per l’auge de les DeFI).
Així, es fa indispensable trobar un equilibri entre el desenvolupament de nous models de negoci emparats en tecnologia blockchain que aportin més eficiència, competitivitat i transparència al sector financer andorrà, i la protecció dels inversors i el mercat (i.e. principi de reserva d’activitat). En aquesta línia, veurem com la jurisdicció andorrana encaixa aquestes noves formes de finançament alternatiu, tenint en compte el model de finançament tradicionalment captiu i l’absència d’un marc jurídic actual tant en matèria del mercat de valors com de taxonomia de tokens, sense oblidar la normativa societària i mediambiental (e.g. proof of work), així com l’encaix del finançament alternatiu cross-border. O, potser, sigui una oportunitat perquè s’analitzi i desenvolupi en el futur «sandbox» andorrà.