Estanislau Sangrà i Font
Poques personalitats són capaces de generar entorn seu un clima de consens positiu i de respecte.
Aquest ha estat el cas d’Estanislau Sangrà i Font (Escaldes 14/11/1927-Escaldes 17/3/2022), andorrà escaldenc , que ha viscut en primera línia el final de la transició (entre 1866 i 1993) de la vella a la nova Andorra, concretament de 1958 a 1993.
El síndic Vicenç Mateu i Zamora va dir d’ell que «és l’Andorra de la paraula donada. Això vol dir confiança i lleialtat, això vol dir noblesa i generositat». Fou conseller del Comú d’Andorra de 1958 a 1962, en representació del quart d’Escaldes-Engordany. També, conseller general de 1968 a 1971 i de 1974 a 1978 i entre 1986 i 1989, sent escollit, per unanimitat, síndic entre el 1979 i 1981.
«Una persona intel·lectualment honesta». Paraules d’Antoni Morell i Mora (2013) que considerà la sindicatura Sangrà-París clau, en donar un gran impuls per a l’esdevenidor del camí constitucional d’Andorra encomanant l’informe Zemaneck sobre L’Estatut Internacional d’Andorra, lliurat el 1981 i en començar una nova manera de fer política andorrana de sumar i no restar.
Ens ha deixat una gran persona i alhora un gran polític, qualitats dissimulades per dues qualitats encara majors que l’han caracteritzat: senzillesa i discreció.
Ha estat un testimoni directe, actiu i positiu dels principals canvis històrics andorrans, que ha pogut viure i sobreviure; inevitables i necessaris per a la transformació de la societat andorrana en la segona meitat del segle XX. Va formar part de la generació escolaritzada, entre els anys 1934 i 1943 de funcionament del nou, a l’època, Col·legi Meritxell dels monjos de Montserrat a Escaldes.
Es va posicionar defensant el dret de vot de les dones i també per la creació de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS), a finals dels anys 1960 i que no tothom tenia clar. Va participar a la Unió Pro-Turisme d’Escaldes-Engordany. Fou President del rec del Solà d’Engordany i va ser un dels principals promotors de la creació de la parròquia d’Escaldes-Engordany aconseguit el 1978.
Va seguir el procés de reforma de les Institucions dels anys 1970 i fou el darrer síndic, abans de la Reforma de 1981 que creà el Consell Executiu a partir de competències executives que fins llavors pertanyien al Consell General i en el seu nom, al síndic general i que el 1993 es convertirà en el Govern que coneixem actualment.
Va ser elegit membre, pel Consell General, del primer Consell Superior de la Justícia que entrà en funcionament amb la Constitució.
Durant la seva sindicatura es completà el Reglament laboral, es projectà i s’iniciaren les obres de l’Edifici Administratiu del Govern al carrer Prat de la Creu, es decidí construir un complex esportiu a cada parròquia, es posà fi a les concessions de Ràdio Andorra i Sud-Radio, es va crear l’Entitat Nacional de Radiodifusió, etc.
El seu compromís amb la societat, la responsabilitat social que va assumir, però, va ser més ampli que no l’estrictament polític. De poques paraules i fins i tot de més silencis, per a poder escoltar, fou observador i minuciós en tot el que feu.
La seguretat en ell mateix i la seva naturalesa moral li permeteren ajudar-se de la senzillesa i la humilitat en el tracte per compensar la distància que es podia establir entre ell i qui se li adreçava; en ser alt i tenir un posat natural de senyor, cosa que era en els dos sentits de la paraula, per la seva obertura d’esperit i qualitats personals i per la situació econòmica benestant de casa Muntanya, de la que provenia.
Perspicaç i objectiu en la seva observació del món, era decidit i s’organitzava per assolir els seus objectius. L’assoliment del consens, però, no és una qualitat innata, si no un repte.
Però el va aconseguir, amb discreció, sent-hi i treballant per assolir-lo amb tenacitat; i recuperant-se ràpidament dels cops de la vida. El tremp sens dubte el va ajudar a aconseguir l’equilibri i la moderació necessaris per a controlar les ombres de la vida que sovint apareixen en forma de dominació, crítica o intromissió.
A nivell cultural hi ha dues accions que vull recordar. La primera, el famós cartell commemoratiu del quart centenari de Casa de la Vall (1580-1980), encomanat a Joan Miró en la seva Sindicatura i que relliga magistralment l’obra universal de Miró amb Andorra. La segona, el seu mecenatge privat, del qual en puc donar fe en dues ocasions per a la revista Àgora els anys 2006-7.
L’exsots-síndic Josep Marsal i Riba, en ocasió del reconeixement fet per l’Aesco, Associació d’Ex-Síndics i exconsellers generals, el 22 de novembre del 2016 a la seu del nou Consell General, va dir: «A més de les seves qualitats d’integritat, d’humilitat, d’organitzador, la més remarcable al meu entendre, sempre va ser guiat per la seva voluntat de protegir els més febles, la seva bonhomia, la seva andorranitat, el seu humanisme... Serveixi de model als qui ens governen i als qui ens governaran».
Un co-protagonista més de la petita història, d’un petit país que, cegament, s’obre pas en un gran món, que no para de desplaçar-se, ni de girar.