L’algoritme de la guerra
Als pocs dies de començar la guerra d’Ucraïna, l’escriptor i historiador Yuval Noah Harari, l’autor de l’afamat assaig Sapiens, va dictaminar en la seva columna al diari The Guardian que Putin ja havia perdut la guerra en certa manera. Basava la seva reflexió en la quantitat d’odi que l’acció bèl·lica generaria entre els ucraïnesos, un odi que de ben segur es perllongaria durant generacions, fent del tot impossible allò que el Kremlin pretenia aconseguir amb la seva idea d’unificació i d’agermanament. Harari subratllava, a més, que els tràgics esdeveniments han demostrat, en contra de les paraules del mateix Putin, que els ucraïnesos existeixen de debò.
Però malgrat aquesta sàvia constatació de l’escriptor la guerra no s’atura, el moviment lligat al principi del caos i la destrucció segueix el seu curs, impel·lit per una força que malgrat semblar irracional per a molts, respon a la voluntat fèrria d’un dirigent entestat a immortalitzar-se en els llibres d’història. Els seus plans però no han sortit com esperava, i un recorda la frase que resa que l’orgull acostuma a encegar la intel·ligència. Per tant, i per la raó que sigui, el dirigent ha subestimat les seves víctimes.
I ara aquestes s’han vist convertides de cop i volta en uns oponents formidables. Però cal confessar que aquesta és una visió entre tàctica i romàntica de la guerra, després hi ha la part més terrible, de la qual només ens hem podem fer una vaga idea, la d’un dia a dia confrontat amb la mort, la mutilació, la fam, la misèria i en un altre nivell, amb el dur repte d’entomar una violència a la qual un no troba justificació possible. La invasió d’Ucraïna recorda més aviat un episodi propi del segle XIX potser perquè Putin sembla estar còmodament instal·lat en unes formes pretèrites, arrelades en un passat entre gloriós i tronat. El discurs que sosté per argumentar i justificar el seu atac acaba resultant fins i tot anacrònic a causa del nacionalisme ranci que el mou, en què pàtria i religió es confonen omplint de judici moral la seva arenga contra Occident.
En un sentit abstracte qualsevol guerra ja és en ella mateixa un fracàs estrepitós per a la humanitat. D’alguna manera s’erigeix com la confessió o la manifestació d’una impotència, o de prepotència segons els casos, és ben sabut que els extrems acostumen a tocar-se. Aquesta duu a recórrer a la força bruta abocant a les persones a situacions d’una crueltat límit. El cert és però que el fenomen de la guerra mai ens ha abandonat. Des de l’inici del present segle molts conflictes han assotat el món, sobretot en el continent africà i a l’Orient Mitjà, alguns d’ells d’un caire insurreccional, d’altres però amb un caire més internacional, com les guerres de l’Afganistan, l’Iraq i Síria. L’aposta per a circumscriure la guerra a un espai molt delimitat per així impedir la seva expansió, cosa que sí va ocórrer en dues ocasions durant el segle passat, ha estat consensuada de forma amplia pel conjunt de les potències. Una de les causes més evidents d’aquest consens rau en l’enorme capacitat de destrucció de les armes nuclears, resulta fàcil deduir que una conflagració amb aquestes característiques podria arribar a esborrar la raça humana del planeta i amb ella tots els ecosistemes. Aquest consens ara s’ha vist malmès, no sabem si de forma definitiva però, ja que la violència es mou en espirals de difícil contenció, i per consegüent resulta més fàcil posar-la en marxa que aturar-la. Només ens queda romandre a l’espera d’un acord entre les dues faccions combatents, tot sabent el seu alt grau d’improbabilitat, atrapats com són per l’algoritme del caos i la destrucció.