Les conseqüències de la guerra
Les conseqüències de la guerra es podrien englobar en tres factors diferents: com un desastre físic, emocional i ambiental. El panorama reflectit una vegada la guerra acabada és de desolació, impotència, tristesa, ràbia, odi i rancor cap a la gent del país que ha atacat. Malauradament, es confonen les decisions polítiques preses per un grup de gent amb les preses per la ciutadania, sigui per part del atacador com del defensor. La gran majoria d’un país pot estar en contra de començar una guerra, però si els seus mandataris volen fer-la, atacaran sigui com sigui. Però és que de l’altra banda succeeix igual, per molt que els seus ciutadans vulguin rendir-se i viure en pau, si els seus mandataris no pensen de la mateixa manera, no hi ha res a fer, es defensaran sacrificant al seu propi poble.
Indudablement que si els mandataris haguessin d’enfrontar-se directament entre ells mateixos, la cosa canviaria bastant, segurament no hi hauria guerres en el món. Però és clar, això es una utopia i centrant-nos en l’article, les conseqüències que es mostren són que molta gent queda mutilada, ha perdut alguna part del seu cos i mentalment una gran part de la població queda trastornada per l’ansietat i l’estrés ininterromput durant tan de temps, Encara que ja no estiguen en guerra, l’ansietat i la por es queden gravades en la ment, molts de nosaltres hauran vist barbaritats, violacions, agressions, assassinats en massa, etc. Han viscut moments de molta tensió, d’incertesa i no veuen clar el futur immediat, què passarà demà, seran ells els violats, colpejats, massacrats, etc.?
És una situació fora de la normalitat i el sistema de reacció de defensa es veu desbordat. En front l’estrés actuem de tres formes diferents: ataquem, fugim o ens paralitzem, però en una situació de guerra, la percepció de por és tan gran que ens sobrepassa i no importa la forma d’actuar per evadir-nos, la ment es trastorna igualment.
Parlant vulgarment, se’ns ha fos un fusible del cervell, ens quedem en estat catatònic i es quan adquirim la síndrome de la vida buida. No li trobem sentit, hem perdut la casa, familiars, amics i ens trobem fora de l’estructura social, ja no som ni classe pobre, ni mitja, ni rica; som uns desemparats, sense res, ni diners, ni menjar, ni a on anar a refugiar-nos. Aquesta última reflexió és la conseqüència ambiental, la desaparició dels serveis bàsics i que, per cert, són el pilar de qualsevol societat i gràcies a ells ens diferenciem de la resta d’animals. S’han destruït els hospitals, els edificis públics i la nostra pròpia llar. Ens quedem sense estructura social, ni familiar, ens trobem al carrer passant fred, calor i gana. A banda de tot això, apareix l’odi i el racisme cap a les persones de l’altre part. Podran passar més de 20 anys que el sentiment de rancor encara perdurarà i, com he explicat més amunt, és per un error de generalitzar les idees polítiques amb les dels ciutadans. Una cosa es l’interés econòmic que tenen un grup de persones i una altra molt diferent són els valor humans que té la ciutadadania.
Ara, abans de començar una guerra, tots dos països coneixen aquestes conseqüències socials i saben que el país atacat quedarà arruïnat econòmicament quan s’acabi el conflicte bèl·lic. Haurà d’endeutar-se per refer-se i tornar a la normalitat, construir immobles, refer carreteres i donar ajuts socials. És per això mateix que una guerra es guanya primer en els despatxos i després en el camp de batalla. És l’anomenada guerra psicològica: primer s’intenta afeblir mentalment al rival. Se l’intimida amb l’armament bèl·lic i amb les conseqüències tant econòmiques com socials que comporten la fam, la desesperació i la ruïna del país. Aleshores, el atacat actuarà de manera similar, però utilitzant els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Es tracta de fer mala propaganda a nivell mundial dels ciutadans del país atacador, que se sentin perseguits i perjudicats econòmicament, que vegin com els seus negocis perden competitivitat i els seus guanys siguin menors. Aleshores, ells mateixos es rebelaran encara més contra el seu propi país, demanant que no entri en guerra. Però simultàniament, es fa una bona propaganda del país atacat, perquè la resta del món senti empatia cap a ell i s’uneixi per trobar una solució amical i no haver d’anar a la guerra. En moltes ocasions funciona i s’aconsegueix instaurar la pau entre tots dos països, però quan no es així és un horror i, de fet, encara que els ciutadans del país atacat ho passen pitjor, no és similar en els soldats. Ells queden trastornats per igual, els atacants i els defensors pateixen del trastorn d’estrés posttraumàtic (TEPT), es un conjunt de símptomes, entre els quals l’insomni, l’ansietat, la depressió, els records pertorbadors, etc.
A banda d’això, també està el sentiment del supervivent i el de culpabilitat. El primer és causat perquè el soldat creu que no es mereix estar viu, que haurien de ser els seus companys morts, i el segon és quan el soldat creu que hauria pogut fer més per salvar la vida del seus companys. És un pensament en cercle, es retroalimenta ell mateix i el soldat acaba esgotat mentalment, encara que hagin transcorregut uns quants anys i estigui exercint una feina diferent, el seu estat mental no es recupera del tot encara que estigui convençut d’haver actuat amb coherència. En relació amb les emocions percebudes de tots dos soldats, encara que comparteixin la por a morir, les altres són diferents. En el cas del atacant creu que ho està fent per salvar la humanitat d’un tirà o pel bé del país, l’està alliberant de la penúria. Aleshores les emocions percebudes son d’eufòria i alegria i el sentiment és de satisfacció per la feina ben feta. Ara, el defensor percep l’emoció de ràbia i ira perquè estan envaint casa seva i el sentiment és d’orgull, perquè està lluitant contra la injustícia. Són sentiments motivants per actuar encara que tinguem por, quan estem convençuts que estem actuant coherentment, no veiem obstacles, ho donem tot.