El poder de WhatsApp (i el del periodisme)
Llegeixo a EL PERIÒDIC D’ANDORRA que la suposada vaga de transportistes anunciada fa vuit dies ha passat sense pena ni glòria. A la frontera andorrana sense pràcticament afectació i pel que fa a tot Catalunya, tampoc. Confesso que amb 23 anys d’ofici encara no m’havia trobat mai en la tessitura d’haver de desmentir en una portada (la del meu diari) el que poques hores abans s’havia cregut una gran part de la ciutadania per culpa d’un WhatsApp d’autoria apòcrifa que anunciava les set plagues d’Egipte i els quatre genets de l’Apocalipsi per una vaga de transports que havia de deixar desabastit el país sencer. Confesso que ho vaig fer a contracor però acompanyat d’un article d’opinió en el qual deia: Llegiu el diari. No el WhatsApp. I és que la premsa, almenys la bona premsa, serveix per informar el lector i no donar gat per llebre. D’alguna manera, doncs, el que vam fer periodísticament la setmana passada a casa meva va ser desmentir el joc del telèfon. Us en recordeu?
Segur que tots hi heu jugat alguna vegada. Poseu una fila de nou o 10 persones. La primera s’inventa una frase que (en teoria) ha d’arribar íntegra al darrer receptor. Posem per cas que qui inventa la frase a comunicar diu: «Andorra és el país dels Pirineus que negocia amb la Unió Europea un tractat de lliure associació». La segona persona que rebi la frase segurament encara la transmetrà més o menys igual però us ben asseguro que a la tercera ja hi començaran a haver canvis. Més encara a la quarta i la cinquena. I segurament quan arribarem al desè membre del joc aquella frase que abans us he escrit vindria a ser ara més o menys així: «Andorra negocia amb un país dels Pirineus la lliure associació amb la Unió Europea que encara no ho ha tractat». El que passava abans amb el joc del telèfon passa ara amb la missatgeria mòbil i amb les xarxes socials. Analitzem-ho, doncs:
El divendres 11 de març molta gent va rebre un WhatsApp que deia que hi hauria una vaga de transportistes que ho deixaria tot buit. La vaga s’havia convocat per protestar pels preus estratosfèrics de la benzina i el gasoil (això deu ser l’únic que hi havia de veritat) i a causa de la parada del transport no arribaria queviures als supermercats ni enlloc. Molta gent va donar pàtina de veracitat al missatge de mòbil, que com passa en aquests casos va córrer com la pólvora, i en massa es va llançar a buidar les lleixes dels supermercats. Semblaven desesperats. Ho feien amb desfici i com si no hi hagués demà. Segurament no es recordaven del que va passar al principi de la pandèmia, quan tothom feia el mateix i algú va haver de recordar que en un país modern com el nostre (i aquí que qualsevol hi posi l’adjectiu d’andorrà, català o espanyol) l’abastiment dels supermercats i de les botigues està totalment garantit per dura que sigui la situació. Doncs bé. Sembla que no tothom se’n recordava i les imatges de gent buidant prestatges va tornar a ser antològica. Confesso que jo també tenia la nevera buida i davant del dubte, potser per deformació professional, vaig donar instruccions als nostres periodistes perquè fessin allò que tant bé saben fer: informar. Ben aviat vam saber que la suposada vaga l’havia convocat una associació molt minoritària de transportistes, que les grans organitzacions del transport no s’hi sumaven i que l’abastiment dels supermercats estava totalment garantit sense que es prevegués cap escenari de carència. Menció a part mereix l’oli de gira-sol, que ara algunes cadenes racionen perquè es veu que en ve molt d’Ucraïna i aquí sí que hi ha por que en falti. A les terres de Ponent, per això, no ens fa ni pessigolles això perquè sabem que l’oli de les garrigues, l’oli d’oliva de tota la vida, farà les funcions de gira-sol si cal. Per tant, doncs, tot va resultar ser un malentès provocat per un WhatsApp fals (això sí, amb molts visos de credibilitat).
L’endemà, a la portada del meu diari vam decidir titular: «La gent buida supermercats per por a un desabastiment irreal». La foto, com és lògic, corresponia a les lleixes d’un supermercat mig buides i s’explicava també amb pèls i senyals tots els detalls del WhatsApp, la resposta de les grans cadenes d’alimentació i el pessebre que s’havia muntat amb tot plegat. Vaig esperar un dia per anar a comprar. De fet, ho vaig fer dissabte al vespre després del meu partit de tennis preceptiu. En un dels racons de l’establiment vaig comprovar com hi havia encara les restes del naufragi: un parell de lleixes buides pel desfici que havien mostrat un dia abans la gent que es va creure el WhatsApp. M’ho vaig mirar amb mitja rialla. Reconec fins i tot que se m’escapava el riure. Va valdre la pensa estar-m’hi una estona al davant perquè així vaig descobrir un paquet de litines, un component de soda que el padrí sempre posava a l’aigua en ple estiu abans de marxar cap al tros. Sense el capítol del dia abans segurament no m’hi hauria fixat mai que en tenien i només per això ja dono per bona l’anècdota.
En definitiva, doncs, quan us vulguin vendre gat per llebre només cal que feu una cosa: obriu el diari i llegiu-lo. Allí hi trobareu notícies verídiques i si hi ha un error, perquè tots ens podem equivocar, l’endemà veureu l’oportuna rectificació. Per tant, com em va dir una vegada Carles Francino en una entrevista: «Davant del dubte faig periodisme». No cal res més. És així.