A qualsevol preu
T’has preguntat alguna vegada fins a on arribaries per assolir allò que vols? Has pensat en ocasions si la fi justifica els mitjans? Creus que a la vida tot té un preu? Quant estaries disposat a pagar per fer realitat els teus somnis?
Molta gent tendeix a donar un significat equivocat o inclús negatiu a la idea que l’existència et passa factura de tot allò que anheles. Normalment tenim una percepció nociva, perquè quan utilitzem el terme preu automàticament l’associem a diners, a un valor econòmic, però no sempre paguem amb bitllets; al final, del que es tracta és que acabes oferint alguna cosa a canvi, ja sigui temps, feina, espai personal... Això en el millor dels casos, perquè en escenaris pitjors es creuen línies vermelles que ningú reconeix públicament, però que tots sabem que existeixen. I en aquest punt és on entrem en lluita amb nosaltres mateixos per esbrinar si ens compensa o no travessar determinats límits per assolir la nostra glòria personal.
Per altra banda, l’esforç, el treball i el sacrifici són ingredients que formen part d’aquest peatge; sense ells és molt difícil arribar a les fites que ens hàgim proposat, però comptar només aquests factors no sempre garanteix que tot anirà bé, perquè intervenen altres circumstàncies, que en moltes ocasions no ens seran favorables.
Quantes vegades haureu escoltat la frase «el que realment val la pena no es compra amb diners»?, com per exemple l’amor, i és veritat, però això no vol dir que no hàgim de pagar un preu per gaudir-lo. És a dir, si estimo algú i vull guanyar-me el seu afecte, hauré de dedicar-li atenció, respecte, temps, cures, etc., i per tant li estaré donant quelcom immaterial a canvi de la seva estimació. I a més, és un pagament per avançat, perquè si no li proporciono tot això, difícilment obtindré el seu amor. I aquest mecanisme d’intercanvi que practiquem a diari sense adonar-nos és aplicable a tots els àmbits de la vida. Per tant, generalment encara que no ens adonem de manera conscient, sempre estem renunciant a coses per aconseguir-ne d’altres, és a dir, sempre estem pagant un preu.
La llista de cessions i concessions pot ser infinita, i va del més simple a allò més complex. Si desitges crear una família, perdràs les llibertats de la solteria i assumiràs certs compromisos; en contrapartida, obtindràs una vida en companyia i amor; si vols aprendre o formar-te en una determinada àrea, hauràs de dedicar temps i voluntat per adquirir els coneixements que t’acreditin com un expert en la matèria; si el que busques és popularitat, ja ho deixava ben clar la professora de dansa de la sèrie Fama als anys 80: «Teniu molts somnis, busqueu la fama, però la fama costa, i aquí és on començareu a pagar, amb suor». I així en qualsevol cosa que acabis fent, en el teu viatge vital veuràs que has abonat un import tangible o intangible per obtenir allò que ambiciones.
La qüestió és que aspirem a tenir llibertat, amor, diners, respecte, admiració, èxits, reconeixement, però no sempre estem disposats a pagar el preu per aconseguir-ho i ens limitem a desitjar-ho, potser amb totes les nostres forces, però sense fer res més. I lamentablement les il·lusions no cauen del cel ni les fa realitat l’univers. Per això és tan important ser coneixedors d’aquest cost, només d’aquesta manera tindrem total claredat per decidir si volem pagar o no, i escollir entre abandonar un determinat desig perquè el que hem d’oferir a canvi és massa per a nosaltres, o d’altra banda, assumir tot el que hem de fer o donar per arribar a culminar el cim del que desitgem.
Una de les nostres majors reivindicacions com a humans és el dret a triar lliurement. Volem ser nosaltres els que agafem les regnes del nostre destí, els que prenem les nostres pròpies decisions, però sorprenentment tot i que ningú s’atreviria a negar que vol disposar completament d’aquesta facultat, la majoria mai agafem les regnes, i deixem que les coses simplement ens succeeixin. El més curiós és que no fer res també resulta una elecció, i per tant, sigui com sigui, sempre acabarem pagant un preu, el d’obtenir el que volem o el de no obtenir-ho. Pot sonar confús, però si ho penses amb calma, té molt de sentit, i és l’única manera d’entendre que som els únics responsables de les conseqüències de les nostres eleccions, siguin bones o dolentes, ens facin feliços o infeliços.
Precisament Renée Zellweger en la sèrie de Netflix El Dilema fa un speech inicial en el primer capítol en el qual parla justament d’això i manifesta en forma de reflexió rotunda que «per arribar a l’èxit de l’elit has d’estar disposat a prendre decisions difícils, a fer coses desagradables, a arriscar els teus béns més valuosos i a desfer-te dels grillons dissenyats per la societat per limitar-nos; amor, matrimoni, fills, i sobretot la indesitjable imposició dels desitjos morals de persones inferiors, perquè res que valgui la pena s’ha aconseguit mai sense sacrificis, i la veritable grandesa només l’assoleixen els que la persegueixen a qualsevol preu».
Ara tan sols queda preguntar-nos si tots aquells que ocupen posicions honorables, reeixides i reconegudes en el món han pagat un preu inconfessable per ser on són, i si nosaltres, si tu series capaç de creuar tot tipus de fronteres ètiques, morals, personals, ideològiques o d’un altre caire per fer realitat els teus somnis. Com va dir l’escriptor argentí Jorge Bucay en una entrevista «sembla que aquestes són les regles del joc: el que destaca ha de pagar». Serà que no queda més remei que passar per caixa si pretens ser algú, tot i que ser invisible també és una opció, l’elecció depèn de nosaltres i de la nostra predisposició a assumir qualsevol preu.