دين الاسلام (Islam)
«Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d’altres». Aquesta és una de les cites més famoses de Groucho Marx que m’ha fet reflexionar sobre un problema del qual no se’n parla gaire, però que quan surt als mitjans de comunicació sempre ho fa en virtut de la cita d’en Groucho. Es tracta del polèmic tema del vel islàmic a casa nostra. La situació és d’allò més rocambolesca, ja que de resultes de les pretensions d’una mare (del pare no se’n sap mai res) de professó religiosa islàmica, per tal que la seva filla, menor d’edat, vagi a classe amb el cap tapat amb un vel. La mare argumenta que la seva religió l’obliga. I aquí s’acaba la seva argumentació, clara, precisa i concisa... per a ella, és clar. Les conseqüències d’aquest entossudiment maternal ja les sabeu: la nena (i el seu germà bessó, un nen) porten tot el curs sense assistir a classe. No sabem si és que el nen vol anar a classe en banyador, o què, però tampoc hi va.
Ja només el perjudici que això causa en l’educació dels infants és de calibre monumental, però el festival no s’atura. Afegit als canvis constants de parer de la mare sobre si la nena portarà o no el vel, tornant bojos als mateixos educadors, a l’esperpèntic ball s’han hagut d’afegir els poders legislatiu i judicial i, per descomptat, la veu ciutadana que posa la música de tots colors a la revetlla. Tot plegat, un exemple més del mal que pot fer la interpretació al gust dels preceptes religiosos quan no es té el criteri mínim necessari per fer rutllar el sentit comú. Aquesta mare prefereix que els seus fills acabin sent uns ases orelluts abans que unes persones amb uns mínims d’educació que els permetin desenvolupar-se en un món cada cop més exigent. I aquesta és la realitat, la resta són llibres de cavalleria. La Batllia fa complir la legalitat. El Govern està deixant sense escolarització a una nena pels seus prejudicis ideològics. I ambdues institucions tirant-se pedres l’una a l’altra. Greu, senyors. Greu.
Una de les derivades d’aquest sidral és que s’ha establert un traspàs de responsabilitats que és una fal·làcia integral. Tot es fa recaure sobre el sistema, res sobre els pares. I, pel que fa al punt de vista social, aquí només hi cap una actuació, no vàries: a Andorra els nens han d’anar a escola. Punt. És una obvietat, que, a més, és una obligació legal. D’altra banda, pel que fa al punt de vista de les creences o pràctiques religioses, pot ser que algú hauria de deixar clar d’una vegada per totes què hi ha de cert sobre això de portar vels, burques, hijabs o bufandes de llana i calçotets de felpa.
Sobre el tema de la vestimenta, i del vel en concret, l’Alcorà, que és el clau roent al qual els ignorants s’aferren per imposar a sang i foc els seus interessos particulars, no parla mai en el sentit dels que volen fer passar bou per bèstia grossa. Mai! L’Alcorà és molt clar quan es tracta de prohibir, però mai no trobem en aquest llibre sagrat aquesta prohibició tan taxativa quan parla del vestuari de la dona a l’efecte de tapar-se el cap amb res. Només cal cercar l’anàlisi d’alguns experts en islam sobre què diuen els preceptes, que, quan fan referència a la vestimenta, sempre són les instruccions que va rebre Mahoma respecte a les seves esposes i filles. Mai a la resta de dones.
Cal assenyalar que el 95% de les dones musulmanes a tot el món no usa vel islàmic, com recorda la politòloga iraniana Nazanin Armanian. Molts estudiosos de l’islam i no pocs ulemes discrepen del caràcter religiós del vel. Per a ells es tracta d’un vell costum de les poblacions àrabs, pròpia de les zones rurals, i no d’una exigència de l’Alcorà. Un costum establert per homes en detriment de les dones. La lluita real ha de fixar-se en abolir l’ús obligatori del vel perquè això no és l’islam. L’Alcorà diu al versicle 2:256 que «no pot haver-hi coacció en la religió». Per tant, els ulemes coincideixen en el fet que, sota cap condició, un individu ha de ser forçat a acceptar una religió o creença en contra de la seva voluntat.
Malgrat tot, i contravenint el què diu l’Alcorà, molts erudits (els espavilats cunyats experts dels àpats de Nadal) de l’Islam, tots mascles de pèl al pit, afirmen que la dona musulmana ha de cobrir-se el cap per a distingir-se de les no-musulmanes i poder ser identificada com a creient respectable, compromesa i devota i per a protegir-se de les mirades i insolències dels homes, així com els seus comentaris i intencions mal sanes. D’aquesta manera serà respectada i valorada per tota la societat. Societat que maneguen ells, és clar.
Tot plegat una excusa barata per justificar que, si una dona no es cobreix com diu l’home, aquest no és culpable de molestar-la, incomodar-la o grapejar-la, com passa en alguns països oficialment islàmics. El resultat és apartar a la dona de la vida social, els negocis o la política. A casa nostra no hem de caure en aquest joc brut i vergonyós. Nens i nenes: estudieu. Pares i mares: respecteu el lloc que us acull. Jutges i governants: a veure si us cau la bena dels ulls, que ja sou grandets... I recordeu, tots, el què deia Mahatma Gandhi: «És incorrecte i immoral tractar d’escapolir-se de les conseqüències dels actes propis».