Francesc Guillaumet Periodista

Diumenge passat una foto del New York Times explicava la història. Gairebé no calia res més. Lynsey Addario, en una instantània que supera les millors imatges dels corresponsals de guerra, narrava la notícia. No calien titulars (tot i que hi eren). No calia crònica (tot i que era excel·lent) perquè en aquest cas feia bona aquella màxima que diu que una imatge val més que mil paraules. Era diumenge al matí. A priori s’havien organitzat uns corredors humanitaris que havien de permetre els civils abandonar la zona de conflicte d’Ucraïna. Però com acostuma a passar en aquests casos, els pactes no es van respectar. Les dues parts es van acusar de trencar l’alto el foc, però en aquest cas sembla clar que van ser les tropes de Putin les que no ho van fer. La foto és de Kíiv. Insisteixo. De diumenge al matí. I mostra tres persones mortes al terra, amb les maletes al seu costat. Abatudes per foc real mentre intentaven escapar-se de la zona de guerra. S’hi veuen també uns soldats ucraïnesos intentant ajudar les víctimes i un senyor que, aliè al que passava, circulava també amb la seva motxilla, segurament a la recerca d’un lloc segur. Les tres persones de la foto estaven mortes. Havien caigut mentre intentaven sortir del país. En definitiva, un drama que gràcies a la fotografia s’explica al món sencer.

Com que al diari seguim el dia a dia de la guerra des que va començar (tant de la guerra com de les múltiples iniciatives per impulsar l’acollida de refugiats i les històries que es van succeint dia a dia a les comarques de Ponent) són moltes les fotos d’agència que anem veient mentre preparem l’edició del diari. La del New York Times, com és evident, no circulava per l’Agència EFE perquè la fotografia, com els textos i el periodisme, tenen drets d’autor. Tot i això, n’hem vist moltes altres que fan posar els peus de punta i que, alhora, són clares candidates al Premi Pulitzer. D’entrada els fotoperiodistes es juguen la vida per captar aquestes imatges. Aquests instants que sovint aixequen acta notarial del que passa sense haver d’esperar a les versions oficials, ja que el que expliquen aquestes imatges ja és prou contundent perquè tothom es pugui fer una idea del que passa. Deia que cada dia fem la tria de fotos. I en destacaria unes quantes més (n’hi ha moltes, a centenars), però comprovo que els mitjans, potser per deformació professional i perquè és el nostre ofici tenir olfacte periodístic, acostumem a triar les mateixes. El mateix diumenge que la fotògrafa del New York Times captava aquesta imatge en circulava una altra de similar, en aquest cas a Irpin, una de les principals ciutats d’Ucraïna. També de dues persones mortes amb les maletes al costat mentre intentaven escapar de la guerra. La va captar el fotògraf Fabio Bucciarelli i els comentaris que corrien per les xarxes socials alertaven que la gent havia confiat amb uns corredors humanitaris que mai no van ser tals i que, per tant, molts hi van trobar la mort.

Aquestes dues imatges narren la cruesa del conflicte. S’hi veu la guerra perquè s’hi veu la mort d’innocents, de civils que fa només dues setmanes potser no s’haurien arribat a pensar que haurien de marxar a correcuita de casa i que d’aquesta manera trobaria la mort de manera cruel. Gairebé sense avisar. D’imatges n’hi ha moltes més. I de molt dures. Especialment les que mostren els ucraïnesos que esperen a les estacions de tren a l’espera d’algun comboi que els pugui treure del país cap a la veïna Polònia o cap algun altre lloc que els garanteixi, almenys, poder continuar vivint. O més aviat malvivint. Divendres passat em vaig fixar en una d’aquestes fotos. Torno a dir que n’hi havia centenars. Moltes. Moltíssimes. Totes molt dures i totes amb una capacitat de relat que segurament no explicaria cap text. Vaig triar la de Roman Pilipey. Era la foto d’un pare que donava en braços el seu fill de pocs anys a la seva parella, que esperava a l’altre costat del mur que separava les vies dels entorns de l’estació. El nen plorava. Amargament. Segurament sense tenir consciència del que passava però intuint que se separava del seu pare. I és que els homes en edat militar no poden deixar el país perquè estan mobilitzats per si cal combatre, qui sap si cos a cos, per defensar les seves ciutats de la invasió russa, que no del poble rus. Són dues coses molt diferents i cal fer sempre aquest matís perquè la gent de Rússia, la seva ciutadania, no en té cap culpa de tenir un sàtrapa dictatorial al capdavant de l’Estat. 

Als qui ens agrada la història, i també el periodisme, segurament tenim al cap moltes de les fotografies de guerra que s’han fet icòniques. Ara penso en la que va captar l’americà Robert Kappa a Aitona, durant la retirada de l’exèrcit republicà per la Guerra Civil espanyola. És aquella imatge d’un milicià en primer pla, escopeta en mà, que cau malferit a terra al camp de batalla. Podríem parlar de moltes més fotos de guerra. Però perquè hi siguin hi ha d’haver bons fotoperiodistes capaços de jugar-se la vida per explicar la barbàrie de la guerra al món sencer. Per sort hi són. I per això Vladimir Putin els amenaça amb la presó i amb qui sap què més si no expliquen la realitat tal com ell vol. Valgui aquest article, doncs, com a homenatge als periodistes i fotoperiodistes que aquests dies ens han explicat i ens expliquen la realitat malgrat les bales. Malgrat les bombes. Malgrat de tots els malgrats. Perquè són professionals que, amb les seves imatges i les seves cròniques, ajuden a explicar la guerra per fer esment, tanmateix, en la importància de la pau.