Natalia Mena

El lideratge de les dones en la política promou l’estabilitat econòmica i contribueix a enfortir les institucions, assegura l’avenç en les reformes de lleis discriminatòries i un augment en la inversió d’àrees clau com salut, educació i protecció social. El desenvolupament sostenible, els drets humans i la pau estan seriosament compromesos sense la presència femenina, com s’ha pogut comprovar en l’últim conflicte de la guerra d’Ucraïna. 

El 90% de presidents i caps d’Estat són homes, per tant, encara existeix un desequilibri enorme, que estic convençuda que ens fa viure situacions que serien del tot evitables amb una mica més de sensibilitat i temprança i menys testosterona en els llocs de comandament. Animo a les poblacions a apostar pel poder femení i a votar a dones com a dirigents, no pel fet del seu gènere, sinó per les seves capacitats més que demostrades que afavoreixen el diàleg, el consens i la seguretat per damunt d’ambicions i hegemonies absurdes.

Actualment, dels 194 països sobirans reconeguts per l’ONU amb autogovern i completa independència, només hi ha 22 que tenen a dones com a caps d’Estat o presidentes del govern. Hem de crear consciència i sumar esforços per canviar aquesta realitat. No és una tasca fàcil i de segur que no donarem la volta a milers d’anys d’història en dos dies, però si algú sap de lluites de fons, aquestes som nosaltres, ja que els drets que tenim avui en dia els van conquerir en perllongades i intenses batalles les generacions anteriors, a les que mai estarem prou agraïdes. Ara ens toca agafar el protagonisme en posicions de rellevància, que ens permetin transformar les societats, marcant la diferència en la manera de governar i treballant per l’interès col·lectiu.

No tal sols és un tema de números i estadístiques, es tracta d’un assumpte de qualitat, de deixar una empremta. Una empremta que segueixi obrint portes i camins a aquelles que estan per venir i que hauran de trepitjar fort i constatar que es pot gestionar i dirigir amb un altre tarannà.

Els homes han de jugar un paper important en aquest procés d’expansió de l’empoderament femení, per compartir amb nosaltres les esferes de poder, que fins al moment han estat reservades per a ells i han acaparat totalment. És convenient que s’adonin que la visió femenina aporta una sèrie d’ingredients que els beneficien, perquè sumen, i tot el que no sigui restar sempre és positiu per continuar avançant cap a un món més just i igualitari. Hem d’apel·lar a la seva generositat perquè ens vagin cedint terreny i s’aventurin amb nosaltres, no contra nosaltres. No es tracta d’una guerra de sexes, ni d’imposar un gènere sobre un altre, sinó de ser capaços de col·laborar i cooperar atorgant-nos per fi un espai actiu en la vida pública que ens permeti contribuir més decisivament en les qüestions polítiques, que ens afecten a tots, i tenir veu en els òrgans que prenen les decisions que marcaran el nostre futur.

Sincerament, considero que som un talent gran i desaprofitat, que té moltes coses a oferir amb un estil i una personalitat diferents de la masculina i amb un tarannà més conciliador.

També és important que les dones fem autocrítica, ja que en moltes ocasions hem estat nosaltres mateixes el nostre propi enemic i ens hem posat traves les unes a les altres en comptes de donar-nos suport. D’altra banda, hi ha un determinat feminisme exacerbat i fora de tota lògica que està cometent els mateixos errors que el masclisme, el que critica i pretén combatre, criminalitzant l’home i fent-lo culpable de tots els mals, cosa que al meu entendre s’hauria de frenar, perquè tots els extrems són dolents i no ajuden a fomentar una bona i sana convivència.

Amb motiu de la celebració aquesta setmana del 8 de març no volia deixar passar l’oportunitat de reivindicar que es necessiten més líders femenines a escala mundial que desenvolupin projectes coherents, adaptats als canvis i creant un model de gestió que deixi enrere les antigues maneres de fer i modernitzi les institucions i els estats amb una mentalitat molt més creativa i emocional i no tan autoritària i agressiva com fins ara.

La violència no és la via per resoldre absolutament res en cap àmbit, i alimentar la confrontació com fan alguns tampoc; tan sols desperta l’odi, la rancúnia, la ràbia i la frustració, sentiments que polaritzen les postures i agreugen la problemàtica; per això vull defensar la idea que un món en el qual governessin més dones seria un lloc millor per a tots. No es tracta d’excloure la part masculina de l’equació, sinó que ambdues parts estiguin més compensades en les esferes de poder, perquè crec fermament que aconseguiríem un equilibri que resulta fonamental en tots els ordres de la vida.

Mahatma Ghandi va dir: «Anomenar a les dones el sexe dèbil és una calúmnia, és la injustícia de l’home cap a la dona». Va essent hora d’esmenar aquest greuge i assumir el rol que ens mereixem dins les estructures socials, empresarials, econòmiques i polítiques per tal de participar activament en el nostre destí. No desitjo que tinguem poder sobre els homes, sinó sobre nosaltres mateixes per ser independents i lliures.

En els darrers anys, ells s’han quedat com una mica descol·locats, no saben ben bé com actuar, tenen por de la dona sense por, però no ens temen a nosaltres, sinó a com ens veuen. Jo els diria que canviïn la mirada i ens tractin com a iguals, perquè junts, sense imposicions d’uns per sobre dels altres i fent-nos concessions que ens permetin progressar, serem l’equip perfecte per arribar a la victòria d’una equiparació real en tots els aspectes.