Carmen Salas Periodista

Hi ha un temps, entre els vint-i-pocs i els quaranta-i-tants en què complir anys pot semblar rutinari. La primera etapa de l’edat adulta et regala un fals alentiment en el temps durant el qual habitualment, et situes professionalment i econòmicament; si és el cas, et compromets en una relació de parella, i si és el que vols, tens fills. Estàs tan ocupada aconseguint el que vols i fent front a tot allò que comporta aconseguir-ho que en algun moment del camí, i sense adonar-te, pots perdre el fil de la teva intrahistòria i la connexió amb la teva essència.

Quan arribes als 50, i inevitablement fas una mica d’examen vital, t’adones que potser no estàs on t’agradaria. I el més important de tot és que, a diferència d’ocasions anteriors, ja no vols esperar a veure si el destí ho soluciona; et deslligues de la paciència, t’alliberes de la cotilla del patró establert per la majoria i decideixes posar en pràctica les teves pròpies normes. S’ha acabat demanar permís. Sobretot a tu mateixa. O almenys és el que m’ha passat a mi.

I per què? Perquè t’adones d’una manera clarivident de la teva temporalitat, que en la pràctica es tradueix en ser conscient de l’inici de la decadència que vindrà, que encara és llunyana, és veritat, però ja no tant com t’agradaria, i el que vols és gaudir en primera persona, sense retrets ni sentiments de culpa, i amb un gran punt de rebel·lia per anar a la caça de tot el que veritablement vols i és per a tu prioritari. 

No és que abans no ho poguessis fer, però ara no et rebel·les contra els altres, sinó a favor de tu mateixa, i el més important, et dones el permís de fer-ho. En un moment en què sembla que restar és una imposició del fet de complir anys, tu només vols sumar, i qui no sumi, millor serà que surti del camí, perquè ja no vols desviar-te, només agafar dreceres.

Tinc 50 arguments que no em deixaran defallir. Accepto el passat, però ja no em sento lligada ni condicionada per ell. No obstant això, el camí continua amagant sorpreses. Una de les més importants té relació amb el nostre cos. Aquell que va ser el teu enemic durant l’adolescència i al qual has après a estimar com a adulta i que t’ha donat tan bons moments, ara mostra debilitats que costa incorporar. 

Ara que és quan ets sents millor mentalment, el mirall s’obstina a tornar-te una imatge que no reconeixes del tot. Comences a percebre un desequilibri entre el teu jo interior i el teu jo físic. Si a més et coincideix amb l’etapa prèvia a la menopausa, pot tenir una sensació de vertigen, i a vegades pot distreure’t una mica, però per sort aquesta segona adolescència no t’allunya gaire de la senda, perquè les ganes de menjar-te el món són ja irrenunciables.

A partir dels 50 deixes de viure amb les etiquetes assignades pels altres, et tornes més atrevida, desinhibida, fins i tot dius el que penses amb una naturalitat que mai hauries imaginat. Et sents connectada amb les teves seguretats i ets més indulgent amb les teves pors, tot i que moltes, t’asseguro que desapareixen. Viure és més urgent, com deia Pau Donés.