L’abast de la contesa
Els terribles fets que succeeixen a Ucraïna es van encadenant en una espiral de violència la qual, malgrat els esforços, no sembla trobar aturador. Abocada a una crisi humanitària de gran magnitud, la població fuig o bé resisteix, estoica, en una lluita desigual. Mentrestant, a la resta del món, la incredulitat, la indignació i per suposat, la por, ens han colpit de valent. Convé recordar, però, que la guerra física és el darrer estadi de la materialització d’un conflicte que es ve arrossegant des de fa anys i que ha anat prenent diverses formes.
Una allau d’anàlisis per mirar d’entendre el que mou realment al dirigent rus ocupen les planes, les hipòtesis són vàries, les més substancials, però, tenen a veure amb les pretensions d’assolir una nova hegemonia. Aquesta idea va ser abastament tractada per un dels ideòlegs de la geopolítica, el filòsof polític Aleksandr Dugin, el qual es va inspirar en les teories de l’anglès Harold Mackinder i de l’alemany Karl Haushofer.
A través del seu llibre intitulat Fonaments de la geopolítica, publicat l’any 1997, Dugin va proposar tota una sèrie d’indicacions perquè el seu país recuperés el seu lloc al món després de l’estrepitós esfondrament de l’estat soviètic. Aquest objectiu s’assoliria de manera fonamental a través d’un canvi d’aliances i de la creació o recuperació d’espais d’influència. I entre les seves recomanacions, incloïa l’ampliació de la presència russa al Mar Negre, l’annexió d’Ucraïna, la invasió de Geòrgia, alhora que també parlava de treure al Regne Unit de la UE, a més d’alimentar la divisió interna en els Estats Units, el seu etern enemic. La influència del pensament de Dugin s’ha revelat notable: com es pot comprovar, la major part d’aquestes fites són les que han estat presents en l’agenda russa al llarg d’aquests darrers anys. No cal dir, però, que tracen un horitzó d’allò més inquietant pel que fa a la situació a l’Europa de l’Est, sobretot en els països on també existeixen territoris dominats per minories prorusses.
La minsa reacció del Kremlin davant l’allau de protestes arreu del món en contra d’aquesta invasió, i en particular del clamor popular, ens pot suggerir a més que part d’aquesta brutal agressió, planificada sens dubte des de fa mesos per no dir anys, també contindria en ella mateixa la voluntat d’escenificar la poca operativitat de la democràcia; per tant, no es pot obviar l’existència d’un rerefons amb un clar component ideològic en l’esclat bèl·lic. Aquesta mateixa idea, la de la poca eficiència del sistema democràtic, que moltes veus titllen de decadent, és la que també retrobem entre els partits populistes i d’extrema dreta. De fet, el populisme europeu, finançat en part per Putin, seria el cavall de Troia amb què també jugaria el dirigent rus per acabar d’estrènyer el seu cèrcol.
La superioritat del sistema autocràtic, idea que Moscou i Pequín pretenen defensar i promoure enfront del sistema democràtic, semblaria erigir-se en un dels principals eixos tensionadors de la geopolítica actual. No oblidem que el nombre de països sota règims autocràtics va en augment arreu del món. La probabilitat que la guerra a Ucraïna esdevingui llarga i agònica és alta, i això dessagnarà les economies mundials. Tanmateix, i cal subratllar-lo, si és el component ideològic el que en veritat preval, malgrat trobar-se camuflat en interessos de tota mena, els danys econòmics de les penalitzacions a l’agressor no decantaran la balança de forma perceptible sinó que el que faran és posar de manifest el sentit de tot plegat i el veritable abast de la contesa.