Decidir deixar de viure
Per viure així millor no viure. Aquest és el pensament de la persona que decideix deixar el món dels vius. Des de la psicologia no hi ha cap explicació racional que pugui explicar aquest comportament, ja que va en contra de la natura. L’ésser humà està creat per sobreviure i tenim mecanismes físics i mentals per a fer-ho amb èxit, tot i que de vegades els mentals perden la seva funció a causa de les experiències viscudes. La ment queda trastornada i es comporta d’una manera diferent a com hauria de fer-ho en un principi. Però també som l’única espècie animal que tenim resiliència, la capacitat de refer-nos després de viure una situació traumàtica, una vega acabada, tornem a ser els mateixos d’abans. Si érem persones alegres o optimistes tornem a ser-ho, no permetem que les circumstàncies incontrolables ens condicionin l’actitud, la nostra forma de ser. Sent resilients ens tornem proactius i això comporta indubtablement prendre les regnes de la nostra vida, decidim què i com ens afecten els sentiments.
Cert que les emocions són innates i al mateix temps innevitables, però, en canvi, els sentiments es poden modificar, se’ls pot condicionar a les emocions percebudes. Aquesta introducció és necessària per comprendre perquè hi ha gent que suporta viure en la misèria i passar penúries i, per contra, hi ha qui no es capaç de refer-se mai de la pèrdua d’una feina, d’una separació sentimental o de la mort d’un familiar, entre altres situacions. Com he dit al principi, no hi ha explicació lògica que pugui explicar el fet de treure’s la vida, però de ben segur que la persona que ho fa està vivint en la desesperació i no troba cap altra sortida, no es tracta ni de covardia, ni de valentia. D’aquí la importància del valor que li donem a l’emoció sentida, però sobretot el perquè l’estem associant al sentiment en concret. Per què estem sentint ràbia, por, tristesa en front d’una situació que es pot transformar en un altra molt diferent? Les situacions no sçón estàtiques, ni eternes, tard o d’hora s’acaben.
La política ho demostra a diari amb les seves decisions. Cada vegada que emprèn una modifica la realitat, potser no la present, però sí la futura. Doncs amb les personals funciona de la mateixa forma, per això no és gaire saludable interpretar les situacions de forma inamovible. Entenent-ho així vivim de forma més tranquil·la, perquè gaudim de cada instant, i és just en l’adolescència on s’ha de matisar aquest punt. És la franja d’edat on més gent decideix no continuar vivint, concretament entre els 15 i 29 anys. Precisament quan comença l’etapa de prendre responsabilitats, decisions i donar un sentit a la vida, què estudiar o quin ofici aprendre i també apareix l’amor, amb el posterior desamor.
Igualment, s’ha de tenir en compte la història evolutiva de la persona, del seu estat anímic. Si çes depressiu, amb ansietat, té addiccions i/o porta a sobre una càrrega emocional massa gran i no la suporta, li sobrepassa perquè ha de cuidar dels germans, dels pares i/o s’afegeix també la pressió escolar, el bullying, etc. Hem d’entendre que tots aquests factors són precipitants d’idees suïcides, però per sort, la majoria de vegades no es fan realitat. Quan al fet de passar a l’acció i posar fi a la pròpia vida, encara que en moltes ocasions sembli que ha sigut de cop i volta, la persona ja ho tenia clar des de fa temps. Hi ha dues formes de fer-ho: una és amb premeditació, s’estudia el lloc, el moment i la manera de fer-ho i, l’altra, és impulsivament, no importa ni com ni quan, és sentir l’impuls i deixar-se endur.
Totes dues formes busquen el mateix resultat: deixar de patir, sense tenir en compte el malestar mental deixat als seus éssers estimats. Com he dit abans, no és un acte ni de covardia, ni de valentia, sinó de desesperació, la persona no ha estat capaç de trobar una altra alternativa per a estar tranquil·la. Un estat buscat des de fa temps i que no ha sabut transmetre al seu voltant per ser ajudada. Aquesta última paraula ha de quedar clara per part del éssers estimats, no podem sentir-nos culpables per la seva decisió, nosaltres estàvem allà per donar-li suport i ajudar-la anímicament. Una persona es mou en diversos ambients i no en tots mostra el seu malestar, aleshores, és impossible imaginar-se que algú del nostre cercle està pensant en dur a terme aquesta conducta.
Encara que sigui normal i, inclús, saludable sentir ràbia, tristesa i impotència davant una noticia d’aquestes dimensions, no hem de caure en la pròpia adjudicació de la culpa perquè si ens hagués demanat ajudar, la hi hauríem donat encantats. Amb això vull dir que ningú pot fer feliç ni infeliç a ningú altre, en tot cas, es pot influenciar, però no determinar. Estic tornant a parlar de la resiliència i la proactivitat. Amb la primera, tenim eines mentals per suportar la mancança del ésser estimat i, encara millor, acceptar la seva conducta. Per part de la proactivitat, entenem com funcionen les emocions i els sentiment, donant com a resultat un estat mental allunyat dels trastorns mentals perquè decidim en tot moment com sentir-nos.
Una persona proactiva, només aixecar-se decideix amb quin estat mental tornarà al llit. No estic dient que sigui immune a les circumstàncies, sinó que sap quin valor assignar a cada emoció, ja que és conscient que la falta de son altera l’estat anímic. Igualment, no es deixa endur per l’efecte túnel, és quan només ens centrem en la situació problemàtica, deixant de banda les positives o els diferents ambients en els que interactuem. És a dir, s’està prenen una decisió basada en les emocions negatives en comptes de fer-ho en les positives, se li està donant més valor a les primeres.