Europa no té vergonya
Ja fa 13 dies que assistim sense descans al lamentable espectacle de la invasió russa a Ucraïna i des d’aleshores s’han generat infinitat de sensacions i opinions, sovint provocades pels típics experts en tot que cada vegada que hi ha un acaparament informatiu surten com els bolets. Després d’empapar-me durant hores i hores de cròniques i debats, i més enllà del drama injustificable que suposen els morts i el patiment dels seus familiars, arribo a la conclusió que a Europa no tenim vergonya. Mentre els alts mandataris s’enorgulleixen de la unió política entre Estats que ha suposat el conflicte bèl·lic, el cert és que al darrere hi ha una vara de mesurar que no és igual per a tothom.
Fins a la data, més d’un milió d’ucraïnesos han fugit per la frontera amb Polònia, però l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) avisa que també s’estan produint sortides massives i descontrolades pel sud, direcció Hongria, Moldàvia i Romania, i preveu que abans de finals de mes s’arribi als quatre milions de migrats. Tot plegat suposa l’èxode més gran de la història de la Unió Europea (UE) i, sota aquesta premisa, la comissió va donar llum verda la setmana passada a una directiva que, tot i ser aprovada el 2001 (fa més de 20 anys!), mai abans s’havia considerat necessària. Es tracta d’un mecanisme que dona una resposta ràpida i ajuda legal a les persones que abandonen el seu país per motiu d’una guerra i que respon a les necessitats més bàsiques: permís de residència i treball, assistència mèdica i un habitatge temporal per un màxim de tres anys. Sens dubte, l’essencial per poder començar de zero quan no tens més que el que dus posat.
Les ONGs que operen sobre el terreny denuncien, però, el racisme institucional d’Europa, perquè no s’entén com no s’ha engegat aquest pla en les nombroses i gravíssimes crisis humanitàries que hem viscut els últims anys. I és que encara avui hi ha camps de refugiats, majoritàriament sirians, a Grècia que s’han convertit en ciutats (presons a l’aire lliure més aviat), perquè les institucions no els han trobat una alternativa. En canvi, en només una setmana, la UE ha posat en marxa tota la maquinària disponible perquè cap ucraïnès passi fred o gana. Serà veritat allò dels polítics i tertulians xenòfobs quan enmig del seu directe deixen anar que és perquè aquestes persones són blanques, rosses i cristianes. De fet, al president de Bulgària, Kiril Petkov, no li va tremolar la veu quan es va atrevir a dir: «Aquests no són els refugiats als quals estem acostumats. Aquests són educats i intel·ligents. No són aquells dels quals no coneixíem la identitat i que podien ser terroristes. No hi ha cap país europeu que tingui por d’aquesta onada de refugiats».
Ignorància? Hipocresia? Racisme? Doble moral? De tot una mica? Els que pensen així potser obliden que els altres refugiats, els que procedeixen de la seixantena de conflictes actualment actius a milers de quilòmetres del vell continent, fugen del mateix: una guerra, que en la majoria d’ocasions també compta amb la participació de les bombes russes, i que tots ells, igual que els ucraïnesos, s’han hagut de separar de les seves famílies, han perdut éssers estimats i arrosseguen traumes similars. Diuen que la guerra no entén de nacionalitat, raça o religió, però Europa sembla que sí.