Natalia Mena

No sé si a vosaltres us passa, però hi ha moments en què una té la sensació que s’han alineat tots el astres per anar encadenant desastre rere desastre sense que puguem fer res per evitar-ho. La idea que el món és un lloc insegur en el qual existeix el mal no ha estat gaire de moda en els últims anys, sobretot a Occident, on després d’haver aconseguit viure un llarg període de pau, abraçat a un capitalisme exacerbat i a un estil de vida per sobre de les seves possibilitats, endeutats fins a la mèdul·la i amb una caiguda en picat de tota mena de valors que no vagin més enllà de l’aparença, sembla haver oblidat que aquest benestar s’ha de mantenir i defensar, que no és gratuït, ja que en altres parts del planeta no tan llunyanes a nosaltres no es viu tan bé i la gent ha de lluitar durament per la seva supervivència. Això fa que les conductes humanes es portin al límit i es produeixin conflictes i actes al nostre parer inexplicables i aberrants, però que tindrien molt de sentit si ens trobéssim en la seva situació.

Com deia la cançó del tristament ja desaparegut Pau Donés: «Puede que hayas nacido en la cara buena del mundo, yo nací en la cara mala, llevo la marca del lado oscuro», però ni tots som tan bons ni tots tan dolents. Actualment, és fa difícil esbrinar quina és la veritat, potser perquè no existeix una raó absoluta, potser perquè tenim una visió massa simplista de les coses que han de ser o blanques o negres, potser perquè ens falta informació o la tenim esbiaixada o potser perquè a vegades a la vida s’ha d’aprendre a cedir per tal d’evitar mals majors, encara que això suposi empassar-se l’orgull i el que faci falta.

I així, després de dos anys complicadíssims de pandèmia, del ridícul espantós de la retirada de tropes de l’Afganistan després de 20 anys d’intervenció, de pujades desorbitades del preu de la llum, el petroli, el gas i les matèries primes, que anuncien una crisi energètica i de recursos sense precedents, de volcans que erosionen i de diferents desastres naturals a casa del canvi climàtic que s’està produint i que, molt em temo, que per més que es vulguin prendre mesures al respecte, res es podrà fer per frenar-lo i el que ens tocarà serà adaptar-nos a les noves circumstancies mediambientals, despertem un matí de febrer atònits amb la noticia que Rússia ha decidit envair Ucraïna. Llavors, et preguntes: «Carai, què ha passat? I ara, Ucraïna?», però si encara no hem sortit de la crisi sanitària provocada per la covid, si tenim una inflació del 4%, si tot just semblava que ens estàvem recuperant de la sotragada mundial que ha suposat el virus, ara esclata una guerra, tal qual, per molt increïble que sembli; no volies brou, doncs pren dues tasses. I de saber que Ucraïna era un país gran de l’Europa de l’Est i poca cosa més, passes a esmorzar, dinar i sopar amb un conflicte que fins fa dues setmanes pràcticament no sabies ni que existia.

Sorprenentment s’esvaeix de l’agenda de comunicació la incidència acumulada, la xifra de contagis, la pressió hospitalària, els experts epidemiòlegs, l’amenaça de la gran apagada, les dones de l’Afganistan o l’augment del cost de la vida, tot això ja no importa, ja no ven, ara tenim una por major a un enfrontament bèl·lic del que treure audiències espectaculars exposant les misèries d’uns i altres, mentre assistim com a observadors d’una diplomàcia que no ha funcionat i que si treballés en una empresa privada, ja estaria acomiadada per haver obtingut el pitjor dels resultats possibles, ja que el que és clar és que aquest problema no ve de fa dos dies, porta temps forjant-se, de fet, des del 2014 amb la crisi de Crimea.

Aleshores, el següent interrogant que m’assalta és: per què ens volen fer creure que Putin s’ha begut l’enteniment i és un boig sense escrúpols que ataca sense cap mena de motius a un estat sobirà? Perquè un excòmic, guionista, director i productor com Zelenski acaba portant els seus compatriotes a un final tan dramàtic? Per què si hi ha tanta gent intervenint i clamant a nivell diplomàtic perquè no es produeixi aquest desenllaç, hem acabat en el pitjor dels escenaris?

No sé com ho veieu vosaltres, jo l’única resposta que tinc per a aquestes qüestions és la incapacitat manifestament demostrada que en aquesta època el diàleg no sigui suficient per controlar els egos.

Ego de tots els dirigents actuals, quan aquest es mostra de forma constant i persistent es considera que està exacerbat i traspassa la frontera del que és lògic i acceptable per conviure amb els altres. L’ego i la supèrbia abans eren considerats pecats capitals, en canvi avui dia estan ben vistos i permesos, fet que com s’ha pogut comprovar suposa un gran perill.

Europa, com sempre amb la hipocresia que la caracteritza, obrirà fronteres, i ja veurem com acabarà de gestionar la qüestió del refugiats, com imposarà tèbies sancions econòmiques, perquè evidentment té molts interessos que depenen de Rússia, enviarà armament que ajudarà a justificar la seva indústria militar més que ser un suport real a la resistència ucraïnesa i intentarà amagar el fracàs de la seva política exterior, que una vegada més incomprensiblement ens ha portat a les més nefastes conseqüències.

Mentrestant, altres actors importants com la Xina o Veneçuela li estan fent el joc a Putin en atribuir la responsabilitat de la pitjor guerra a Europa en dècades a l’arrogància dels Estats Units i al trencament dels acords de Minsk per part de l’OTAN.

De manera que mentre ells estan en les seves batalletes de a veure qui la té més grossa, en els seus despatxos i les seves mansions de luxe, la resta de mortals procurem seguir amb les nostres vides intentant que ens afecti el menys possible i paradoxalment pagant-los el sou, que ni es guanyen ni es mereixen. Però així esta muntat el sistema; no obstant això, no em resigno i crec fermament en la idea que algun dia les paraules tindran més força que la violència, perquè aquells qui les utilitzin de forma intel·ligent descobriran que cedir no sempre és perdre, sinó una altra manera de guanyar.