Francesc Guillaumet Periodista

Soc pacifista i no he fet la mili. Algú em va dir alguna vegada que vaig optar per l’objecció de consciència en lloc d’anar a fer el soldat per motius polítics. A aquest algú li vaig dir que errava de ple. No hi vaig anar perquè no volia agafar un fusell. I punt. Això no vol dir que estigui en contra dels exèrcits. Tant de bo no n’hi hagués (ja he explicat algun cop el cas de Costa Rica o de la mateixa Andorra) però la realitat demostra que això és una quimera i que una certa cultura de la defensa no està mai de més. I el que ha passat a Ucraïna ho prova. La resta és fer volar coloms per molta bona voluntat que hi podem. Desitjable, sí. Realitzable, no. Perquè el que hem vist aquests dies amb la guerra entre Rússia i Ucraïna és una gran potència que n’ha envaït una altra, molt més modesta, veïna de tota la vida i amb persones que comparteixen llengua en molts casos i múltiples llaços familiars, amén d’un passat comú a al Unió Soviètica.

Des d’aquest punt de vista els discursos de bones intencions no serveixen. El No a la guerra, al qual m’hi sumo, està molt bé per denunciar l’agressió i expressar el desig de pau, em penso que compartit per gran part de la humanitat. Ara bé. En aquests moments també s’endevina un corrent d’opinió anti-atlantista que aprofita per carregar contra l’OTAN i les polítiques militars dels països que en formen part. Hi torno. Si quan Felipe González va dir allò de «OTAN, de entrada no» jo hagués tingut edat per poder votar al referèndum ho hagués fet per manifestar-me en contra que Espanya en formés part. Ara bé. Davant d’una agressió de les característiques que ha propiciat Vladímir Putin (que no Rússia, que és molt més que el sàtrapa que la presideix) està més clar que mai que hi ha d’haver contrapesos capaços d’ensenyar les dents si cal. D’alguna manera, el mateix va passar a la guerra de Kosovo, de la qual ara ja gairebé no ens recordem. Mentre Sèrbia estava massacrant la població d’aquest petit territori vinculat històricament a Albània tothom contenia la respiració. Kosovo no era de l’OTAN, però finalment la intervenció de l’expresident dels Estats Units, Bill Clinton, va fer que s’intervingués militarment. Quan l’aviació va començar a bombardejar Sèrbia i la seva capital la cosa va canviar radicalment. El conflicte va fer un gir i Milosevich es va rendir sense gaire més opcions. Què vull dir amb això? Doncs que a vegades, per molt que dolgui, l’ús de la força és necessari quan hi ha una agressió de tal envergadura que fa impossible girar el cap a un altre costat. Una agressió que es cobra vides de milers de civils innocents, com passa a Ucraïna, i que n’obliga més d’un milió a deixar les seves cases i refugiar-se on poden. Passant fred, gana i tota mena de penúries que s’haurien pogut evitar si el president de Rússia tingués dos dits de front.

En el cas de Rússia i Ucraïna és evident que l’OTAN no té previst entrar en conflicte. Només ho faria si s’ataqués un país dels quals formen part de l’Aliança Atlàntica. Per ara, doncs, Ucraïna lluita sola contra un gegant militar que cada vegada està més a prop de fer-se amb el control de la situació malgrat la resistència heroica de l’exèrcit ucraïnès i de la seva població. És evident que si finalment l’OTAN entrés en combat el conflicte seria global i ja es podria parlar de la Tercera Guerra Mundial. Tant de bo les hostilitats es puguin aturar abans i s’acabi amb aquesta guerra que ja ha provocat milers de morts. La situació, doncs, és greu. Els refugiats ja passen del milió i les imatges que dia sí i altre també es veuen per les agències de notícies i televisió trenquen el cor. Milers de famílies es juguen la vida per intentar agafar un tren que els porti a l’altre costat de la frontera, on no saben tampoc si hi trobaran la salvació o hauran de malviure en camps de refugiats. D’entrada aquesta vegada la Unió Europea ha actuat amb celeritat i determinació. A diferència d’altres cops ha demostrat tenir iniciativa. I més que en podria tenir si aconseguís parlar amb una sola veu de manera més ferma. No en va l’exambaixador d’Espanya a Rússia i la Xina, l’alturgellenc Eugeni Bregolat, explicava aquesta setmana que d’aquest conflicte se n’ha d’extreure com a lliçó que Europa necessita avançar ràpidament cap a la unitat política. Si hagués estat així, sostè Bregolat, les coses haurien anat de forma molt diferent.

Quan escric aquestes línies el conflicte creix en intensitat i les tropes russes despleguen més i més efectius. Les manifestacions contra la guerra també se succeeixen per tot el món i les iniciatives per ajudar la població ucraïnesa també ho fa a la mateixa velocitat. D’altra banda sembla que les sancions que ha pres la UE, Estats Units i la Gran Bretanya contra el règim de Vladímir Putin comencen a fer efecte. És possible que Rússia en surti molt malparada de tot plegat. Tal vegada l’estratègia d’ofegar l’economia russa fins a l’extrem (cosa que també afectarà d’una manera o altra a l’economia mundial i, lamentablement, la gent que no en té cap culpa) potser farà obrir els ulls als oligarques que fins ara han rigut les gràcies al responsable d’aquesta guerra. Qui sap si alguna cosa es començarà a moure dins de l’Estat, que com a tot arreu és molt més que el seu president, per autoritari i sense escrúpols que sigui. Caldrà veure-ho i seguir-ho atentament. I de la resultant de tot plegat potser en sortirà una altra manera d’enfrontar-se als conflictes militars. Una manera no violenta, amb objectius més a mig termini però potser tant o més letals que els que es produeixen en el camp de batalla (llàstima, però, que en aquests hi mor molta gent innocent).