• Cal una majoria social que arraconi el «no t'hi emboliquis», que es desempallegui del llast de prevencions

Fa uns dies, remenant la biblioteca, al costat de la Historia social y económica de España y América de Jaume Vicens Vives vaig trobar un petit opuscle del mateix autor; era Notícia de Catalunya, un llibre que va escriure en el tram final de la seva curta vida, l'editor i historiador català. Em va atraure un dels capítols finals, en el qual Vicens Vives parla dels punts cardinals del temperament català. Entre nosaltres és abastament coneguda la descripció d'Antoni Fiter i Rossell sobre el caràcter dels andorrans i, en especial de l'art d'alguns de nosaltres de fer l'andorrà, volent dir que ens desentenem de respondre a alguna cosa que creiem que ens pot comportar algun dany. Però Fiter i Rossell també deia que els naturals d'Andorra som «verdaders, propis i legítims catalans». Valia, doncs, la pena d'aprofundir en «l'anima dels catalans» segons la teoria de l'historiador català, per veure si hi trobava coincidències significatives amb el temperament andorrà.

Parlant del seny, Vincens Vives no el situava en un dels punts cardinals sinó al bell mig de «la rosa dels vents» de la mentalitat catalana. Però, a diferència de l'opinió comú, no es deixava arravatar per l'exaltació de la paraula seny i s'estimava més «l'observació del que s'ha esdevingut i del que s'esdevé». Aquest enfocament el feia anar cap a una definició menys falaguera del seny que la que s'acostuma. Encara que el professor Vicens Vives reconeix el mèrit, gairebé èpic, de l'assoliment del seny –«una experiència secularment transmesa i heretada en la difícil conquesta de la riquesa» en un país amb pocs recursos naturals ( «la terra aspra»)- també negava al seny la qualitat de ser «la mesura de l'or», o sigui la comprensió de l'exacta realitat del món.

El seu ull crític –poc falaguer– dissentia de la interpretació minimalista del seny com a sentit comú, la tendència irreprimible vers l'adotzenament, la supressió de la passió, l'eliminació de l'ideal i el rebaixament col·lectiu. Així el seny es degrada en «la reducció de la realitat de la vida als nostres interessos immediats; en apamar la terra abans de trepitjar-la; en abstenir-se d'aprofitar les ocasions favorables per la temença d'allargar més el braç que la màniga; és repetir-se adesiara que no es pot dir blat que no sigui segat, garbellat i al sac; és fugir de cabòries que enerven i d'entelèquies que flamegen».

Així, aquest tipus de seny acaba sent cofoisme conformista, retenció avara de les emocions, per evitar de comprometre les possibilitats immediates. El principi del «no t'hi emboliquis» esdevé la divisa del seny davant qualsevol conjuntura vital. I –Jaume Vicens continuava– «per no embolicar-nos-hi, tanquem amb pany i forrellat les portes exteriors i ens complaem en una insociabilitat aparent, esquerpa i sorruda, mentre, casa endins, conreem el jardí dels refinaments més insospitats». No estava fent una descripció de la coneguda actitud de casa nostra de fer l'andorrà? La «insociabilitat aparent, esquerpa i sorruda» no és cap cosa desconeguda a casa nostra.

Però a aquest seny dels panxacontentes l'historiador català oposa un seny que actua segons l'experiència històrica, el seny que persegueix la claredat i la correcció. La vertadera fórmula d'or, el nord dels catalans en els afers públics i privats és el seny més mesura, el just capteniment, que traduïa al castellà com «el recto proceder». Captenir-se bé, deia Vicens Vives és «desitjar que les coses rutllin amb harmonia, sense entrebancs, i si pot ésser amb un mecanisme gairebé previst; que tots, xics i grans, tinguin el que els pertoca i, sobretot, que ho sàpiguen. És, també, purificar-se del llast de prevencions que arrossega el seny. És marxar d'acord amb una realitat precisa, gairebé lineal, sense fer trontollar la terra amb injustícies ni travar la vida amb obstacles».

Aquests dos trets de la mentalitat col·lectiva coexisteixen amb diferents graduacions al llarg de la història i en el si dels diferents agrupaments d'actors socials. No podem dir que cadascuna d'aquestes variants del seny sigui patrimoni de les classes benestants o de les classes treballadores. Tanmateix, com li agradava repetir a Altusser «la ideologia dominant és la ideologia de les classes dominants».

Llegint Notícia de Catalunya, no em vaig poder estar d'aplicar l'anàlisi històrica-psicològica de Vicens Vives a la situació andorrana. En les èpoques de crisi la tendència reduccionista, de «rebaixament col·lectiu» gaudeix d'una amplia prèdica per part dels populismes conservadors: no tocar res, no fer res. Evidentment així l'única cosa que hom aconsegueix és aprofundir la crisi, allargar-la, deixar a les cunetes més gent i... promoure que una minoria de vius progressin a esquenes de la gran majoria.

En aquest moments cal més que mai un lideratge fort –de persones i d'idees– per combatre aquesta versió conservadora del seny, cal aconseguir que una gran majoria social arraconi el «no t'hi emboliquis» i adopti el just capteniment, que aprofiti l'ocasió que trigarà en tornar-se a presentar, que es desempallegui del llast de prevencions i que aposti per un futur en el qual les emocions i els ideals recuperen un lloc preeminent, però sense arrauxament, sense embadaliments, sospesant les realitats i mesurant-ne les conseqüències.

Del seny conservador, n'hi ha alguns que salten a la rauxa, que no és res més que la claudicació de l'esperit de mesura davant el fanatisme sense límits. L'arrauxament és la justificació del tot o res d'aquells que, com l'Eusebi Nomen, totalment desorientats i mancats de propostes alternatives, només volen assegurar la seva supervivència política individual. Una supervivència que esperen aconseguir traslladant a la ciutadania la seva pròpia ziga-zaga mental, mitjançat vergonyoses tàctiques sectàries, consistents en dosis setmanals de manipulació i de rebentada. Aquesta setmana, la ciutadania ha hagut de patir dues dosis de cavall: la ridícula carta de Nomen al comissari Olli Rehn i la seva proposta de Santa Aliança. Ara, només cal esperar la reedició del sopar d'Incles, amb nous convidats i... nous vetos. Com a la faula: «la muntanya parirà un ratolí», molest, torracollons, brut, rosegador, tot el que vulgueu, però estrepitosament inútil.

Mentrestant, des del PS intentarem deslliurar la ciutadania del desori induït per personalitats delirants que només pensen en ells i els seus negocis especulatius, molt lluny del treball quotidià i esgotador de la majoria del poble. Volem, amb el nostre just capteniment donar perspectiva a la gent, orientar-la, dir-li que sense reformes no tenim futur, que perquè Andorra pugui reprendre una política de modernització, de competitivitat i de creixement econòmic ens cal desfer-nos del pessimisme i, també, de l'enyorament d'un passat que mai no tornarà. Ni encara que ens enviïn els cent mil fills de... ¡sant Lluis!

Primer secretari del PS

Per a més informació consulti l'edició en paper.