Francesc Guillaumet Periodista

Fa un parell de setmanes ja vaig dedicar aquesta pàgina a advertir que la guerra d’Ucraïna era imminent. Em basava, sobretot, en la lectura de la premsa americana i en l’anàlisi de les declaracions que es feien des de la Casa Blanca. I encara que el president Putin va fer un moviment dilatori fa una setmana (va simular una certa retirada d’alguns efectius) les mateixes fonts continuaven insistint en què l’atac es produiria en els pròxims dies, com també va advertir diumenge passat el premier britànic. 
D’entrada cal reconèixer que els serveis d’intel·ligència dels EEUU i de la Gran Bretanya han fet una feina excel·lent perquè malgrat que el president rus els contradeia dia sí i altre també finalment ha acabat passant el que devien advertir la CIA i l’Mi6 als responsables dels seus països. La matinada de dijous, doncs, va començar una guerra de conseqüències encara imprevisibles però que de moment ja s’ha cobrat uns quants centenars de vides.
Dijous a quarts de tres del matí (la feina de periodista fa que sopi molt tard) em vaig entretenir una estona amb les xarxes socials. Una imatge es feia present en cada piulada que anava seleccionant sobre el conflicte. I eren els centenars de persones que, ja de nit, s’havien aplegat en una ciutat del Donbás controlat per Ucraïna per cantar l’himne del país. Ho feien amb sentiment, amb preocupació i amb dignitat. 
Tal vegada conscients del que havia de passar uns minuts després. Un altre tuit (tots de fonts ben fidedignes, perquè s’ha de saber distingir la informació veraç de les notícies falses) explicava que molta gent no se n’havia anat a dormir. Es deia que els amics es trucaven per telèfon, altres passaven l’estona prenent te i qui més qui menys sabia que alguna cosa molt forta estava a punt de començar. I no és per menys. Tothom qui hagués sentit el discurs del president Putin en el que reconeixia les independències de Donetsk i Lugansk ho podia veure també. 
El titular del Kremlin havia aconseguit desnaturalitzar l’enemic. Deia d’Ucraïna que era un país inventat per Lenin i parlava dels seus dirigents amb poc respecte amb l’altivesa de qui pensa que tot és seu i que tot li pertany. Fet aquest discurs només faltava l’entrada dels tancs. I va passar la matinada del dijous. Cap a les tres vaig llegir un altre tuit que donava per fet que la invasió es produiria a les quatre del matí (hora andorrana i catalana). I dit, i fet. 
A partir d’aquella hora es van començar a veure algunes explossions. Era l’hora en la que el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, havia reunit d’urgència el Consell de Seguretat. El màxim responsable d’aquest organisme que hauria de servir per llimar conflictes implorava Vladimir Putin que no ataqués Ucraïna. Gairebé li suplicava. I en paral·lel (perquè va ser al mateix moment) el president rus apareixia per televisió per anunciar que havia autoritzat una “operació especial” a la zona del Donbás. La guerra havia començat.
Les xarxes socials s’anaven emplenant d’instantànies i de vídeos en els que ja es podien veure algunes explosions (encara de nit). Poc abans, el Secretari d’Estat dels Estats Units, Anthoni Blinken, s’havia mostrat convençut que la invasió es produiria aquella mateixa nit. Com la seva agència d’intel·ligència uns dies i uns mesos abans ho va encertar de ple. Vladimir Putin havia tirat pilotes fora quan el món sencer ja acusava Rússia de les intencions que ara ha fet efectives però s’ha demostrat que a l’exespia soviètic no li tremola el pols i que tira endavant peti qui peti. Durant el dia (i també en els dies posteriors) s’ha fet evident la superioritat manifesta de l’exèrcit rus. És evident que Putin farà el que voldrà amb una Ucraïna que per molt que sigui la base del conflicte no és membre de l’OTAN i que, per tant, no pot ser defensada sobre el terreny per les forces de l’Aliança Atlàntica. 
La Unió Europea es va reunir l’endemà d’urgència, el president dels Estats Units, Joe Biden, i altres organismes no van tardar a aprovar les sancions que ja havien anunciat dies abans. Segurament perjudicaran l’economia russa però ves a saber si no ho farà també amb les economies que hi comercien. Els danys col·laterals de la guerra també es deixaran veure amb el preu del gas i amb altres transaccions comercials, tot i que per sort a la Península Ibèrica la major part del gas que s’importa prové dels països del Magreb. 
Les sancions, doncs, poden funcionar o no però sobre el terreny hi ha un exèrcit totpoderós que s’enfronta a un país amb un poder militar molt més modest. D’entrada Putin té les de guanyar i Ucraïna les de perdre. Ara només caldrà veure si més d’hora que tard les sancions aprovades comencen a provocar malestar dins la mateixa Rússia i són els seus propis habitants els qui acabin forçant la sortida de Putin. 
Mentrestant, però, ja s’han perdut centenars de vides i més que se’n prendran si no s’acaba amb aquesta guerra, que com totes nomes portaran mort i destrucció, obligaran milers de famílies a abandonar el seu país a la recerca d’un futur més que incert com a refugiats. Això si tenen la sort de sobreviure en aquest èxode que el món no ha sabut evitar per enèsima vegada. En definitiva, una tragèdia que toca una altra vegada la vella Europa.