Josep Martinez Analista

Deia el poeta alemany Heinrich Heine que «Tot delicte que no es converteix en escàndol no existeix per a la societat.»

Aquesta setmana passada el secretari d’Estat de Justícia i Interior, Joan León, ens va presentar la propera modificació del Codi Penal. Segons sembla es tracta de posar al dia el codi que delimita i castiga les actuacions considerades punibles en la nostra societat, tot ajustant-lo al marc normatiu relacionat amb les noves tecnologies i, sobretot, a la normativa europea, només faltaria!

Ciceró, un altre cop ell, deia que «El Dret consisteix en tres regles o principis bàsics: viure honestament, no danyar als altres i donar a cadascú el seu.». I el Codi Penal andorrà, com a part indissoluble del Dret, hauria de tenir en consideració, com a poc, aquests tres principis. Per desgràcia, el que passa realment és que l’aplicació de la norma cau en mans de la persona. I la persona és l’element més voluble de l’Univers, ja que sotmet a la seva interpretació tot allò que pugui beneficiar els seus interessos. La Llei, com tots sabeu, també.
La funció bàsica del Codi Penal és la de regular la potestat punitiva, el càstig, enfront d’actes u omissions que perjudiquen el funcionament social establert d’una comunitat, el que tothom coneix com a crims o delictes.

Deia l’il»lustre Honoré de Balzac que «Darrere de cada gran fortuna hi ha un delicte. La llei no castiga els lladres sinó quan roben malament.». I no podreu dir que a la gran majoria dels que ara esteu llegint aquestes paraules no us ha vingut al cap una imatge clara i representativa, fins i tot amb noms i cognoms, del que deia Balzac...

La relació entre la modificació del Codi Penal esmentada i la crua realitat a la qual s’ha d’aplicar rau en el fet que amb la inclusió de certes trampes en una norma que afecta a tota la ciutadania, els efectes d’aquesta norma no són els mateixos segons a qui s’hagi d’aplicar. És allò de què la Llei és la mateixa per tothom, però no s’aplica igual a tothom

Com a exemple de trampa en aquest afer, vull esmentar una esmena que s’ha fet passar, de manera molt sibil·lina, amb tot just dues línies, però que té una repercussió enorme en la seva aplicació. Diu el text presentat: «S’inclou un nou tipus penal consistent en la creació, publicació o difusió intencionada d’una notícia falsa, amb un menyspreu manifest a la veritat.» La bateria de preguntes sobre aquesta intenció, ja dic que maliciosa, és enorme, però la primera i obvia és: Qui vigilarà al vigilant? Altres són: Qui està capacitat per dirimir si una notícia és falsa o no? Qui decidirà què és fals? Perquè la decisió l’ha de prendre una persona, i ja he esmentat la qualitat de volubilitat al respecte...

Què es pretén amb aquesta inclusió de caràcter legal a la norma punitiva? QUÈ i, sobretot, QUI hi ha al darrere? Això fa pinta, ni més ni menys, del que fa temps alguns denunciem: apuntalar una dictadura, aquesta de pensament únic. No estan contents amb torçar, adaptar i utilitzar l’ordenament jurídic «a la carta», sinó que ara, a sobre, també volen tenir la potestat de manipular, orientar i dirigir com i què ha de pensar la gent? Pot ser que en comptes d’esmerçar recursos en fer-se vestits legals a mida els fessin servir per educar en el desenvolupament del sentit crític de les persones. Ai! Perdó! Que això seria com fotre’s tiros entre ells! Com se m’acut?

I ja que estan tan preocupats per dissenyar una eina de control sobre la població, us convido que reviseu alguns articles del nostre Codi Penal vigent per tal que pugueu fer-vos una lleugera idea de com serien les coses si aquest mateix codi s’apliqués al grupet de «cutxipandes» que creuen estar per sobre de tot i de tothom i que actuen sense cap vergonya. Ja us ha vingut la imatge al cap, oi?Apunteu aquests articles del nostre Codi Penal, només per si voleu donar-hi un cop d’ull, i penseu a qui s’haurien d’aplicar: Articles 71, 208, 215, 228, 247 quatre, 291, 293, 295, 308, 310, 342, 372, tots els del 378 al 394, i el 462.

I vull afegir que em sembla sorprenent i molt decebedor que, enfront de la clara intenció de vulnerar greument uns drets fonamentals com són els de la lliure expressió i opinió, els mitjans de comunicació, primers afectats i interessats a defensar-lo, hagin passat de puntetes per sobre. El que es pretén és un escàndol i és obligació indefectible dels mitjans fer-ho saber. Aquest i d’altres.

Tan europeus que volem ser (quan interessa), cal que aquí faci menció a l’article 11 de la Carta Europea dels Drets Fonamentals on diu que «Tota persona té dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d’opinió i la llibertat de rebre o de comunicar informacions o idees sense que hi pugui haver ingerència d’autoritats públiques i sense consideració de fronteres».

Ah! Que Andorra no ha signat la Carta? Però un acord de relacions diplomàtiques amb el règim dictatorial del Congo sí, oi? I el Conveni d’Oviedo a correcuita per si Grífols s’escapa, també, oi?Per cert, què hi busquem a l’Àfrica?

Aquí no calen mitges tintes ni el socorregut «per si de cas» que, qui pretén emmotllar la Llei al seu cul, segur argumentarà sense cap pudor. Els drets fonamentals són inviolables!

Deia el jurista Cesare Beccaria: «Voleu prevenir els delictes? Feu que les lleis siguin clares, senzilles, i que tota la força de la nació es trobi condensada per a defensar-les, sense que, per contra, cap part de la mateixa s’empri a destruir-les. Feu que les lleis afavoreixin menys a les classes socials que als homes mateixos».