Natalia Mena

En les últimes dècades hem experimentat com una mena d’inversió de perspectives i de rols que està provocant una certa sensació de desordre, confusió i desconcert.
Sobre el pedestal dels valors fonamentals s’erigeixen l’hedonisme, el narcisisme i totes les versions de l’individualisme que ens puguem imaginar. Aquest comportament es pot observar en tots el àmbits de la societat; en el familiar hem passat de la dictadura dels pares a la tirania dels fills; a l’escola els professors han perdut la seva aurèola, aquella que els atorgava respecte i autoritat, per passar a ser meres marionetes del sistema educatiu de torn i de l’alumnat; en la sanitat els metges han passat de ser eminències a rebre ordres dels pacients sobre el medicament que els han de receptar o la baixa que els hi han de donar, sense ni tan sols explorar-los prèviament; a les empreses els directius són presoners dels treballadors, els quals han d’estar constantment incentivant i motivant, si no volen que aquests es deprimeixin perquè han renunciat els seus somnis a canvi d´un salari per ells sempre insuficient, injust i gens ajustat a les seves capacitats professionals; en l’esport els jugadores manen quasi més que els entrenadors o les directives; els cossos de seguretat resulta que són forces opressores en comptes de protectores, el pronom ja no és ell ni ella sinó elle, i així estem, sembla que d’un temps ençà el planeta s’hagi posat cap avall, i ningú sap ben bé com tornar a reorganitzar aquest desgavell, tot i que alguns ja els hi va bé aquest desori, perquè ja coneixeu la dita: «Si hi ha maror, peix en abundor». Per aquest motiu no és d’estranyar que els moviments populistes estiguin gaudint de la seva festa de l’escuma, aprofitant el caos per desprestigiar institucions o sistemes democràtics, que malgrat que no són perfectes, ara per ara són la millor forma de convivència que s’ha trobat per fer progressar i avançar les societats sense conflictes bèl·lics o règims autoritaris.
Potser és que l’esfera terrestre mai ha estat del dret i simplement estàvem acostumats a una manera de fer i de ser, i ara toca adaptar-se a una altra situació; és a dir, que existeix la constatació que els desajusts d’aquest món no són conjunturals o socials, sinó ontològics.
Costa fer-se a la idea d’aquest tomb que s’ha produït en tan sols 50 anys, es com si ara de sobte ens diguessin que als vampirs els agrada el sol, que les gallines canten a la nit, que els lloros són muts o que ja no comptem ovelles, sinó papallones fins que arriba la son.
Sigui com sigui, vivim una realitat on ens amaguem per estimar-nos, mentre la violència es practica a plena llum del dia; on la forma de vestir es valora per sobre de la de pensar; en la qual la pizza arriba més ràpid que la policia; on els animals són millors amics que les persones, on no s’intenta solucionar els problemes, sinó coexistir amb ells; els bons han d’anar al psicòleg a aprendre a sobre com suportar les coses que fan els dolents; ens preocupem molt pel medi ambient, però deixem morir de gana diàriament milers de persones; de fet, a col·lació d’aquesta última frase i com a publicista que soc, no vull deixar escapar l’oportunitat de comentar la campanya publicitària que ha fet Acció contra la Fam, perquè al meu entendre ha donat en el clau, amb un missatge que va allà on fa més mal, a la línia de flotació de la hipocresia, el cinisme i la falsa moral en la que estem instal·lats sobretot els privilegiats que vivim al primer món. L’anunci diu el següent: «Existeix una pandèmia on no serveix de res utilitzar mascareta, i no has de rentar-te les mans. Aquesta pandèmia s’anomena gana i mata 11 persones per minut». Espectacular la manera de resumir en tres frases que hi ha pandèmies de primera i de segona, però on la gent mor igual o més, el que passa és que hi ha algunes que no importen, perquè amb aquestes no ens podem enriquir fent vacunes, mascaretes, gels hidroalcohòlics, controlant al personal, etc.. Però va més enllà quan afirma que no ens hem de rentar les mans, és a dir, vosaltres que heu estat tan angoixats pel coronavirus que ha alterat substancialment el vostre lifestyle, si tan sensibilitzats esteu, ara ja no teniu excusa, no us podeu desentendre d’una problemàtica que és crònica i que va en augment només pel fet que no podeu fer negoci. És una crida a la humanitat si és que ens queda quelcom d’humans, a la vegada que una crítica que ens deixa molt en evidencia a tots plegats, ja que per molt que mirem cap a una altra banda, el problema no desapareixerà. Per tant, em pregunto, per què ningú li fa front? Doncs, perquè no interessa, no ven, no es pot crear tota una indústria com la del canvi climàtic, el reciclatge, el feminisme, el covid, etc. Com molt bé va descriure en una entrevista el periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano, «vivim en un món on el funeral importa més que el mort, el casament més que l’amor, el físic més que l’intel·lecte; vivim en la cultura de l’envàs que menysprea el contingut». Per tant, tot allò que quedi bé pel postureig se li resa, perquè tots volem sortir bé a la foto, però del que no ens adonem és que cada vegada més quedem ben retratats.
No sé si el món està a l’inrevés o jo cap avall, o si tan sols es tracta de canvis que ens transformen i hem d’obrir la ment per acceptar-los sense por, però a vegades tot plegat sembla una bogeria, una esquizofrènia col·lectiva de la qual ni els terapeutes ens podran salvar. En quin moment les prioritats han estat alterades? Per què tot se’ns ha anat tant de les mans?
El més important a la vida és saber què és l’important, i que l’important sigui l’important, però aquesta màxima actualment sembla anar a la deriva, està molt desdibuixada pel gran soroll de les coses supèrflues que no ens deixen veure l’essencial, o potser nosaltres estem molt interessats en camuflar-nos, perquè si ens mostrem com realment som, probablement no estarem orgullosos, així que preferim la màscara aquesta que amaga totes les nostres vergonyes, aquesta que ens porta a un món a l’inrevés.