Pere Brachfield Soci director de Brachfield & Asociados Abogados

El pagaré és un document mercantil que en els últims anys s’ha popularitzat entre les empreses i sempre és millor que el cient lliuri al proveïdor un pagaré a que li digui que li pagarà. És un títol valor literal i abstracte, emès de manera nominativa directa que integra una promesa de pagament incondicional pel qual una persona s’obliga purament i simplement a pagar una determinada quantitat en una data concreta a una persona o a la seva ordre. El pagaré no necessita ser estès en paper timbrat oficial ni revesteix formalitats especials. Tot i que la part de la Ley 9/1985 Cambiaria i del Cheque espanyola que regula el pagaré com a títol té un règim molt semblant al de la lletra de canvi, la principal diferència amb la lletra és que el pagaré no és una odre de pagament a favor d’un tercer, sinó un compromís de pagament; conseqüentment, l’emissor no ordena a cap lliurat que realitzi el pagament, sinó que es compromet ell mateix a pagar al tenidor del pagaré quan arribi el venciment. A partir de l’entrada en vigor de la Ley 19/1985 Cambiaria y del Cheque (LCCH), van aparèixer els pagarés normalitzats de compte corrent –amb format de xec, fet que pot induir a confusions-, ja que a partir de l’existència de l’LCCH compleixen funcions similars als xecs posdatats d’abans. L’ús d’aquest pagaré es van estendre ràpidament entre els clients bancaris que necessitaven un instrument de pagament simple, posdatable legalment i que pogués emetre’s contra un compte corrent. La particularitat respecte del xec és que el pagaré obliga al tenidor a esperar fins el dia del venciment indicat en el document per poder presentar-lo al cobrament.

Quant a les persones que intervenen en el lliurament d’un pagaré, en lloc d’existir com en la lletra de canvi i en el xec les figures del lliurador, lliurat i tomador, en el pagaré es redueixen les persones que figuren a només dues: el signant i la persona a qui aquest haurà de pagar, denominat tomador o tenidor. Així mateix, poden aparèixer un avalador que garanteixi el pagament del pagaré i les figures de l’endossant i endossatari.

Els requisits formals que per llei han de figurar en el pagaré són:

• Ha d’estar escrita la denominació de «pagaré» en el propi text

• Promesa pura i simple de pagar una quantitat determinada en euros o moneda estrangera convertible

• La data de venciment, però si no s’expressa, es considerarà pagable a la vista

• El lloc on ha d’efectuar-se el pagament; a falta d’indicació, es considerarà com a lloc de pagament el que consti com a lloc d’emissió del títol i el domicili del signant

• El nom de la persona a qui ha de fer-se el pagament o a l’ordre del qual s’ha d’efectuar (tomador) ja que no es pot fer «al portador»

• La data i lloc en què es firmarà el pagaré; el pagaré que no indiqui el lloc de la seva emissió, es considerarà signat en el lloc que figuri juntament al nom del signant

• La signatura d’aquell que emet el pagaré (denominat signant)

Curiosament, la llei no obliga a afegir les dades del firmant, com el seu nom o el seu domicili, fet que pot ser un inconvenient per identificar i localitzar al deutor. Les normes de la lletra de canvi li són aplicables al pagaré sempre que no siguin incompatibles amb la natura del títol; concretament, són aplicables les disposicions de l’LCCH relatives a l’endossament, venciment, pagament, accions per manca de pagament, prescripció, extraviament, sostracció o destrucció del títol, document en blanc, aval, etc. Si el pagaré compleix els requisits formals exigits per la norma, el signant queda obligat d’igual manera que l’acceptant d’una lletra. Cal fer notar que si falta algun d’aquests requisits, el document no es considerarà pagaré i per tant, no tindrà força canviària. Fet que significa que davant un impagament no es podrà exigir el seu cobrament en judici canviari. La pràctica més habitual en la qual incorren alguns morosos recalcitrants és la d’ometre la paraula «pagaré» en el document, amb la qual cosa emeten un efecte de comerç acceptat però no tindrà l’acció canviària. Així mateix, alguns deutors recorren a la picaresca de substituir la denominació de «pagaré» per alguna similar com «se va pagar», «pagarem», o «es pagarà».

Els pagarés poden tenir clàusules facultatives amb instruccions al tenidor en cas d’impagament del títol, encara que han de ser signades expressament per persona autoritzada per a la seva inserció perquè tinguin validesa amb independència de les signatures que hagi de contenir el document canviari (art. 96 LCCH). Per exemple, la clàusula no a l’ordre ha de ser posada per l’emissor del pagaré perquè sigui vàlida i no per tenidors posteriors. La clàusula «sense despeses» o «devolució sense despeses» dispensa de realitzar el protesto o declaració equivalent. Contràriament, la clàusula «amb despeses» obligarà a fer la declaració equivalent de protesto. La clàusula que indiqui «protesto notarial» farà que s’aixequi el protesto per notari. Vers als pagarés de compte corrent, tot i que no indiquin una clàusula de «sense despeses», quan no s’endossen i simplement es presenten al cobrament a través de l’SNCE, els bancs no acostumen a protestar-los ni realitzen la declaració equivalent. Per a que es faci la declaració equivalent de protesto cal sol·licitar-ho expressament. L’ús dels pagarés no a l’ordre també s’ha popularitzat per estar exemptes de l’Impost sobre Transmissions i Actes Jurídics Documentats (Llei del timbre), fet que permet un estalvi de despeses de cobrament.

Quant al seu format, el pagaré no ha de ser estès en efecte timbrat ni en imprès oficial, deixant la llei llibertat per a la seva forma i redacció (mentre compleixi els requisits essencials de l’art. 94 i 95 de l’LCCH).

Les entitats bancàries han dissenyat un model normalitzat per als pagarés que hagin de complir amb la funció de gir i que es descompten com a efectes de comerç. Així mateix, les entitats bancàries posen a disposició dels seus clients talonaris de pagarés amb format semblant al del xec i que es denominen «pagarés de compte corrent». Aquest document es diferencia del xec en què ha de portar impresa la paraula pagaré ocupant la part central del títol i la indicació del venciment. En la pràctica empresarial aquest tipus de pagaré domiciliat en un compte corrent es fa servir com a substitut dels xecs posdatats. Cal deixar constància que aquest tipus de pagarés, tot i que guarden semblances amb el xec i que es gestionen en els mateixos circuits interbancaris del SNCE, són títols totalment diferents. Com s’ha vist, el xec és una ordre de pagament mentre que el pagaré de compte corrent segueix sent una promesa de pagament. En el pagaré de compte corrent el banc no és un lliurat, sinó un mer mandatari del lliurador per fer efectiu el pagaré si hi ha fons en el compte corrent. En definitiva, no és obligatori usar sempre els pagarés de format imprès que lliurin els bancs –tot i el seu ús massiu per comoditat- atès que es pot utilitzar qualsevol altre model o un simple full de paper per a estendre un pagaré, sempre que compleixi amb els requisits de l’LCCH vistos amb anterioritat.

Pel que respecta al lliurament del pagaré, en principi el pagaré l’ha d’emetre el deutor al contrari que la lletra, que l’emet el creditor/lliurador. Però res impedeix que l’emeti el creditor i el lliuri al deutor per a la seva signatura. Aquesta és una pràctica que permet agilitzar el tràmit d’obtenció de títols canviaris. El pagaré ha de ser pagat al tomador, que és qui es designa en el propi document pel signant com a persona a la qual s’ha de fer el pagament o a l’ordre de la qual haurà de fer-se aquest pagament. El tomador a la vegada, pot endossar el pagaré a un tercer, que serà el tenidor.

Encara que no estigui expressament estès a l’ordre, el pagaré és un títol a l’ordre transmissible per endossament a excepció de si té la clàusula «no a l’ordre». En ser un títol la vida del qual és més llarga que la del xec, és més comuna la pràctica dels endossament. L’endossament serà total, pur i simple, i no pot contenir condició alguna. Conseqüentment, els pagarés a l’ordre o sense indicació en contra són endossables. El tenidor és la persona legitimada per exigir el pagament; pot ser el propi tomador o l’últim endossatari del pagaré, persona designada com a tal en el document en funció d’una sèrie d’endossos. L’endossant és aquell tomador o el tenidor del pagaré que mitjançant declaració expressa en el propi document ordena que el pagament es faci a un altre que designa com endossatari. La clàusula de l’endossament pot ser la mateixa que s’utilitza per a la lletra. L’endossament es realitza en el revers del pagaré indicant el nom de l’endossant, el de l’endossatari, la signatura de l’endossant i la data; no obstant això, només la signatura de l’endossant al dors val com a endossament en blanc. Si l’endossament manca de data, continua sent vàlid, considerant-se realitzat abans de vèncer el termini per realitzar el protesto. L’endossant en signar i transmetre el document és un obligat canviari més que garanteix el pagament enfront els tenidors posteriors llevat clàusula en contrari. L’endossatari que és la persona designada a la qual s’ha de fer el pagament, al seu torn, llevat clàusula expressa en contra, pot endossar-la convertint-se en endossant. L’endossant pot prohibir un nou endós, no responent del pagament enfront les persones a les quals posteriorment s’hagués endossat el pagaré. Quan es faci un endós en blanc, el tenidor podrà completar-lo amb el seu nom o el d’un altre tenidor, o endossar novament el pagaré en blanc o fer-lo designant un endossatari determinat. També pot lliurar el pagaré a un tercer, sense completar l’endós. El tenidor del pagaré es considerarà portador legítim del mateix quan justifiqui el seu dret per una sèrie no interrompuda d’endossos. Així mateix, en cas d’impagament, el tenidor podrà exercir l’acció de retorn contra qualsevol dels endossants, llevat que hagi perdut l’acció regressiva.

El pagaré al portador no està permès per la LCCH, però sí que és admissible el pagaré en blanc, perquè l’art. 96 LCCH declara que és aplicable al pagaré el disposat per la lletra de canvi en l’art. 12 LCCH, per la qual cosa em remeto a l’explicat en l’apartat de la lletra en blanc. Òbviament, en el tràfic mercantil el pagaré en blanc funciona com a pagaré al portador, completant-se amb el nom del tenidor en el moment que aquest el presenti al cobrament.

El pagaré pot ser avalat per un avalador (o varis avaladors). L’avalador és la persona que fa una declaració canviària mitjançant la seva signatura incorporada en el pagaré juntament amb la clàusula per aval, i que garanteix el compliment total o parcial de l’obligació de pagament. El text de l’aval pot ser el mateix que l’utilitzat en la lletra de canvi. Cal destacar que tot i que generalment els pagarés s’avalen en el revers, la simple signatura d’una persona en l’anvers del pagaré i que no sigui el signant, determina la seva condició d’avalador. Aquest pot ser el cas d’un administrador d’una societat mercantil que estampa la seva signatura en el pagaré sota la indicació de per poder com a representant de l’empresa i que signa al costat com a persona física, en aquest cas, està avalant plenament el títol amb el seu patrimoni. El pagaré no pot ser conformat pel banc pagador com es fa amb el xec, però sí avalat per un entitat financera.

La normativa relativa als pagarés és molt semblant a la que regula les lletres de canvi, per la qual cosa els pagarés han de ser presentats al cobrament el dia del seu venciment o en un dels dos dies hàbils següents. Si el pagaré no és presentat al pagament en temps oportú, el tenidor no perd respecte al signant i el seu avalador ni l’acció canviària ordinària per tractar-se d’obligats sense cap condició. Així mateix, existeixen conseqüències legals de la no presentació al pagament; la conseqüència més important que té per al tenidor l’incompliment del termini de presentació és que no podrà aixecar el protesto o efectuar la declaració equivalent, fet que limita la responsabilitat dels endossants i altres obligats del títol ja que el creditor perd l’acció canviària regressiva. En conseqüència, si el pagaré no es presenta al cobrament en el termini legal, el tenidor no podrà demandar en judici canviari als endossants. Conseqüentment, l’últim tenidor del pagaré només podria exercir l’acció directa contra el signant i el seus avaladors. Succintament, el tenidor del pagaré manté sempre els seus drets contra el signant, encara que el pagaré s’hagi presentat fora de termini i no s’hagi pogut aixecar el protesto. En cas d’impagament, el tenidor del pagaré pot fer-lo protestar –o realitzar la declaració equivalent- dins dels vuit dies hàbils següents al venciment. En el supòsit que es realitzi el protesto, el tenidor podrà exercir l’acció directa contra el signant i avaladors, així mateix tindrà oberta l’acció de retorn contra qualsevol dels altres obligats pel títol canviari. No obstant això, per aconseguir el protesto notarial ha de constar expressament en la clàusula el terme notarial, ja que de lo contrario s’efectuarà la declaració equivalent (per exemple, només indiqui «con protesto»). En el cas dels pagarés de compte corrent, encara que no portin la clàusula «sense despeses» o «sense protesto», quan no estan descomptats o endossats acostumen a ser processats per les entitats financeres com si fossin «sense despeses», per la qual cosa en cas de devolució del pagaré, no s’acostuma a fer la declaració equivalent de protesto. Per aquest motiu, el que cedeix haurà de sol·licitar expressament la declaració equivalent. No obstant això, ni falta de presentació al cobrament al seu venciment ni d’aixecament de protesto del pagaré perjudiquen l’acció del tenidor contra el signant com a principal obligat; el creditor podrà exercir l’acció directa durant un termini de tres anys que es compta a partir del venciment. Conseqüentment, el protesto (o declaració equivalent) només és necessari per mantenir les accions canviàries de reton però no per conservar l’acció directa contra el signant o el seu avalador. Encara que el tenidor del pagaré no aixequi el protesto notarial o no obtingui la declaració equivalent, continua conservant en tot cas l’acció canviària directa contra el signant i el seu avalador. Malgrat que no és imprescindible realitzar el protesto, és aconsellable fer la declaració equivalent en els pagarés, en especial els d’imports elevats (la mateixa recomanació és vàlida per xecs i lletres).

En cas d’impagament del pagaré el tenidor sempre podrà exercir l’acció canviària directa contra el signant a través del procediment canviari (no és necessària la declaració de protesto). Així mateix, podrà exercir l’acció de retorn contra els endossants i altres obligats, sempre i quan s’hagués presentat el pagaré dins del termini legal i es pugui acreditar la manca de pagament mitjançant protesto notarial o declaració equivalent; l’única excepció seria quan el pagaré tingui la clàusula de «sense despeses». Cal tenir en compte que es poden exercir simultàniament l’acció directa i la regressiva. A més, la jurisprudència ha consolidat la responsabilitat solidària reconeguda en l’LCCH que permet al creditor procedir contra totes les persones que haguessin signat, avalant o endossat el document, de manera individual o conjunta, sense que li sigui obligatori observar l’ordre en què s’haguessin obligat. Conseqüentment, el tenidor està facultat per reclamar l’import íntegre de la suma endeutada a tots, a algun, a alguns o només a un, pel fet d’haver posat la seva signatura en el títol canviari. El tenidor del pagaré pot reclamar al deutor els següents imports: en primer lloc, l’import del pagaré no pagat; en segon lloc, els rèdits de la quantitat anterior reportats des de la data del venciment del pagaré calculats al tipus d’interès legal dels diners incrementats en dos punts, i en tercer lloc, les despeses de protesto, de comunicacions i resta de despeses ocasionades.