Retorn a Gilead
La setmana passada en el marc de la cimera Unió Europea-Unió Africana el ministre d’Afers Exteriors d’Uganda, Jeje Odongo, va evitar la salutació protocol·lària a Ursula Van der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, davant les càmeres i els flashos dels periodistes. De fet, la va saludar de pas i de forma gairebé imperceptible, alhora que oferia tot seguit unes respectuoses salutacions tant a Charles Michel, el president del Consell Europeu, com al president francès, Emmanuel Macron. Tothom de retruc ha evocat els fets ocorreguts l’abril passat amb Erdogan de protagonista, un escarni públic que va anomenar-se sofagate, en què es va poder comprovar la poca capacitat o voluntat de reacció de Charles Michel mentre Van der Leyen es veia relegada a un espai perifèric. Si els participants a aquest nou episodi no haguessin estat polítics, potser el rebombori no hauria estat tan gran, ja que se suposa que un polític no deixa de ser un representant d’un col·lectiu. En el cas, doncs, de Michel, aquest hauria de representar una manera de veure i de viure, allò que definiria Europa en el seu conjunt. I un es pot preguntar aleshores si els polítics el que fan es calçar-se el vestit del discurs políticament correcte, el que no deixa de ser un acte de vernís sense cap convicció profunda ni raonada.
El que sorprèn, però, és que vist l’enrenou causat per aquest nou cas no s’hagin difós més imatges que permetrien saber del cert si Michel, mentre succeïen els fets esmentats, encara parlava amb el dirigent francès i, per tant, donava l’esquena al mandatari ugandès, tal com el mateix líder argumenta per a la seva defensa. Seria de gran ajut per a si més no esvanir el dubte de si Michel no seria un misògin, com tots aquests personatges masculins imbuïts de poder que intenten humiliar a les dones mereixedores a través del seu esforç de la seva quota de poder. Mentrestant tothom s’acorda en treure importància al que ha ocorregut perquè la crisi d’Ucraïna s’erigeix com a gran prioritat i no presagia res de bo. Convé recordar, però, que un insult a una autoritat pel fet de ser dona, que semblaria ser aquest el cas, és també un insult i un menyspreu a la institució, a totes les dones sense excepció i a les europees en particular.
Circulen per les xarxes ridícules i inversemblants afirmacions per mirar de justificar l’actitud del ministre d’Afers Exteriors. Ens podríem demanar què dirien aquestes mateixes persones si el menyspreat hagués estat Michel o bé Macron. De ben segur haguéssin exigit una disculpa pública i unes conseqüències tangibles. Ara bé, Van der Leyen és una dona i ja sabem que això arreu del món encara és com ser mitja persona. La impunitat amb què actuen alguns mandataris en qüestions relatives a la discriminació de gènere, ens fa sospitar que els avenços en aquest tema són minsos malgrat la percepció general, almenys a Occident, de que anem en la bona direcció. I no podem deixar de pensar en la novel·la de la canadenca Margaret Atwood, El conte de la serventa, que situa la seva protagonista, Defred, a la República de Gilead, un estat en el qual les dones han perdut tots els seus drets. Una distòpia que recorda alguns règims teocràtics actuals i passats i que també podria, qui sap, a través d’una erosió constant i soterrada dels drets bàsics, acabar-se materialitzant a prop de casa. De fet quan Atwood la va publicar el 1985 semblava una història agosarada en el seu plantejament. Malauradament i tal com ho remarca la mateixa autora la seva obra cada cop s’entronca més amb la realitat que ens envolta.