Ser el cap o líder?
Abans de començar l’article definiré el perfil de cadascun. En el cas cap és una figura autoriària, va unida al poder i és un referent jeràrquic, està per sobre nostre. Per la seva banda, la figura del líder va relacionada amb l’empatia i el do de transformar les ordres en conductes necessàries per al bon funcionament de l’organització. Coneix les mancances i virtuts del seu equip i conseqüentment sap com i en qui delegar les funcions organitzatives. Igualment, encara que en moltes ocasions jeràrquicament estigui per sobre nostre, no ho percebem com una autoritat, sinó més aviat, com una figura amiga, algú que es preocupa per nosaltres i en qui podem confiar. No es què desconfiem del cap, però el respecte cap a cadascun és diferent i, sobretot, la interacció mantinguda amb ell difereix bastant.
Dit d’una altra manera, amb el rol de cap decidim sense consultar amb ningú, no ens interessa l’opinió aliena, fem les coses com i quan volem. Per contra, amb el de líder, tot i tenir també el poder preferim consultar amb els altres abans de prendre una decisió, ho volem fer de manera consensuada. Ara, a nivell estructural les dos figures són necessàries per al bon funcionament de l’organització. Això seria com a forma de resum però ser cap no és incompatible amb ser líder o viceversa, una mateixa persona pot encarnar tots dos rols a la vegada.
L’única cosa a fer des de bon principi és marcar les línies a no traspassar mai. Els seguidors han d’entendre des del primer moment que ser líder no significa la mancança de mà dura i estricta com pot ser la del cap. Han de veure reflectida la figura del cap en el líder, tot i respectant la jerarquia establerta han de poder confiar i parlar amb ell sense tabús. Encara que les seves funcions són les mateixes, difereixen en la manera de fer arribar el missatge o en la interpretació que fan els altres de les paraules utilitzades. La principal funció es dirigir l’organització cap a l’èxit i si estem parlant d’una empresa, l’èxit es tradueix en beneficis econòmics. En aquest article em centro en la empresa, aleshores, per part del cap, el seu únic objectiu es aconseguir la rendibilitat de l’organització.
No barreja mai els sentiments amb el treball, es guia pel codi de conducta intern o pel dictaminat per l’estat que, curiosament, no parla en cap moment de premiar conductes sinó més aviat de castigarles i així mateix actua ell, fent servir el càstig i deixant de banda els agraïments. Els empleats són vistos com a màquines preparades per a facturar i obeir les ordres sense piular, han signat un contracte i han de respectar-ho. En contrapartida, el líder a banda de la sostenibilitat econòmica, també busca el benestar del personal i una manera d’aconseguir-ho es utilitzant l’economia emocional. És un conjunt de conductes, mirades i gestos enfocats a reforçar el comportament del empleat, perquè no deixi d’actuar de certa forma, per incentivar-ho a continuar pel mateix camí. Igualment, les dues paraules més utilitzades per part del líder són «siusplau» i «gràcies», mentre que les del cap són «perquè ho dic jo!».
Hi ha un aspecte molt interssant en el món laboral que va lligat totalment amb el respecte i la superació personal, quan l’empleat ja guanya una quantitat de diners suficients per a viure còmodament, busca ser reconegut pel seu treball, sentir-se valorat en l’organització i més encara pels seus superiors directes i aquí es on entra en joc aquesta economia. Es una forma de premiar sense haver de desemborsar ni un euro.
Per exemple, es pot allargar el moment de l’esmorzar, del dinar o també es pot permetre entrar una mica més tard o sortir abans d’hora. Són conductes espontànies que l’empleat interpreta com a recompensa per la feina feta, sent que el seu superior confia en ell. Dit d’una altra manera: el líder a banda de castigar les injustícies o les conductes malintencionades, també premia les bones accions, cosa que el cap no fa. Aquest ultim, entén que l’empleat cobra per això mateix, per fer bé la feina i, si no ha fa, es mereix un càstig.
Una altra gran diferència entre tots dos es la forma de gestionar els contratemps o els problemes. El cap busca culpables i el líder, responsables. Ser culpable o responsable encara que semblin sinònims, son dos conceptes diferents i com a tal, no provoquen els mateixos sentiments. El primer crea frustració i malestar i el segon crear ganes de canviar la situació perquè s’interpreta com una equivocació i això obre la porta al aprenentatge. És una circumstància per a millorar i no tornar a repetir l’error en el futur. Per la seva banda, la culpa empenya cap a l’abandó de la tasca, l’empleat té por de tornar-se a equivocar i prefereix no tornar-ho a intentar. Ha perdut la motivació per aprendre i conseqüentment deixa de progressar laboralment.
En consonància amb les tasques a realitzar, el cap les distribueix de forma igualitària, sense tenir en compte les diferències individuals, ni les situacions personals de cadascun i, en canvi, el líder com coneix les virtuds, els defectes i les preferències dels empleats, ho fa de forma equitativa. Encara que objectivament el resultat serà el mateix per a l’organització, no ho serà per als empleats. Ells tindràn l’afegit del subjectiu, tan important pel benestar mental com l’objectiu, sentir-se orgullosos d’haver aconseguit els reptes de l’empresa i a sobre haver-ho fet sense patir inconvenients personals.
Malauradament, el rol de cap no entén de subjectivitat, ni sentiments de frustració, ell només vol resultats, no és del seu interès saber com es fan les coses sempre que siguin productives monetàriament i de forma legal. No entén de burn-out, ni de conciliació familiar, ell aplica els drets del treballador de forma literal, tal qual estan escrits en el full.