Els gentilicis andorrans
L’aparició dels gentilicis andorrans, o nom donat a la gent que viu en territoris andorrans, és tan antiga com antiga n’ha estat la gent vivint-hi. S’han anat produint al llarg de la història, a diferents nivells i per decantació suau, subtil i involuntària. Si bé l’establiment dels nivells de més detall, respecte al més general, ha costat d’implantar-se i apareix en els darrers 50 anys. I la legitimació jurídica del dret a la diferenciació, s’ha donat amb el reconeixement d’Andorra com a estat de dret, a nivell internacional, a partir del 1993. Altrament perpetuar-se i aprofundir-se és més difícil. A nivell pràctic, els gentilicis es produeixen per la necessitat de determinació respecte dels altres.
El primer nom genèric dels andorrans conegut, tot i que alguns en discrepin, apareix aproximadament l’any 150 a. J.C. , dins del llibre Història del grec Polibi, amb la forma d’andosins, en el qual es relata, entre altres, el pas d’Aníbal cap a Roma a través dels Pirineus, on els andosins hi són diferenciats respecte als arenosis, als bergusis i als ilergets.
Però serà només des de fa mil anys en que apareix, de manera ben documentada i conínua, el nom genèric d’andorrà, tot i que sigui en llatí, (andorrenses, andorrensis, handorrensis, norrensis...) per la necessitat de determinació dels nostres veïns de l’entorn més proper, en ser altres i diferents, respecte als savartesos, cerdans, urgellencs i pallaresos,
Més tard, l’estructura territorial del nostre país amb les parròquies, documentada des del segle X, ha fet normal la generació de gentilicis entre els propis andorrans per distingir-se uns dels altres, segons la parròquia. Així canillenc-a, encampadà-ana, ordinenc-a, massanenc-ca, andorrà-na, «lauredià-na» i «escaldenc-a», com recull el Diccionari Enciclopèdic d’Andorra de l’Àlvar Valls i Oliva i la Fundació Crèdit Andorrà el 2006. Els dos darrers però, potser amb altres possibilitats formals.
Aquest segon nivell ha estat introduït de manera clara al segle XX ja que anteriorment entre els andorrans s’utilitzava molt més la denominació del nucli directament i no de la parròquia, és a dir s’era de Canillo, Encamp, Ordino, la Massana, Andorra ( la Vella és afegit a la segona meitat del segle XIX en la cartografia i al segle XX en la veu), (Sant Julià de és afegit de fa uns segles i el gentilici s’ha format a partir d’un suposat i erroni origen llatí, havent d’estar en correspondència amb) Lòria i Escaldes (amb nom originari de Les Caldes, com encara la gent gran a Canillo li’n deien als anys 1980, si bé cartogràficament comença a escriure’s malament des de 1850).
Hem de tenir present que tota la cartografia del país, fins als anys 1970 ha estat feta a l’exterior i lluny d’Andorra i per tant les denominacions dels topònims interiors al país han estat fàcilment transposats erròniament.
Aquestes referències es podien concretar, si feia falta fins al nivell més personal, amb el nom de bateig propi, més el nom de la casa familiar i el poble de procedència.
Davant els millors coneixements etimològics de que disposem avui i dins de l’esperit de preservació del patrimoni immaterial, com pot ser el respecte dels mots que ens donen identitat, no seria desassenyat que els loriencs deixessin de dir-se lauredians i els caldencs deixessin de dir-se escaldencs.
Si els anteriors nivells de referència han estat suficients fins al segle XX, el país ha crescut i els pobles han esdevingut viles i ciutats i el sistema d’ús del territori a partir de l’estructuració de les cases pairals a través de l’agricultura i la ramaderia ha quedat reduït a una situació necessària i indispensable sí, però simbòlica i no representativa dins l’economia andorrana ni amb capacitat suficient de determinar els habitants localitzats en nuclis distints.
Aquesta nova situació ha dut a que es requereixi d’un tercer nivell de gentilicis referenciats a les ciutats, viles i pobles, o nuclis amb població, per poder-se donar a conèixer i reconèixer-se col·lectivament o comunitàriament, a part de particularment, dins de la parròquia.
Dins de cada nivell però és el seu entorn el que genera i justifica la necessitat del gentilici.
Xavier Rull, al seu llibre Repertori andorrà del 2014, en proposa els següents: arinsalenc-a, engordanyenc-a, meritxellenc-a, pasdelacasenc-a i soldeuenc-a. D’aquests crec que caldria corregir el relatiu al Pas de la Casa per reduir-ne l’extensió sempre que és possible i cenyir-lo a la paraula origen de l’arrelament (Casa) i traient el fet o l’acció del (Pas) d’aquella. I així deixar-lo en casenc-a.
Semblantment, i llevat d’alguna excepció justificada etimològicament, es podrien afegir els que falten i completar la llista de nuclis concentrats o dispersos habitats, de sempre o nous, amb la següent proposta: aixenc-a d’Aixàs, aixirivallenc-a d’Aixirivall, aixovallenc-a d’Aixovall, aldosenc-a de l’Aldosa, ansalonguenc-a d’Ansalonga, anyosenc-a d’Anyós, aransenc-a d’Arans, armianenc-a de l’Armiana, auvinyanenc-a d’Auvinyà, bixessarrienc-a de Bixessarri, bonsenc-a de Les Bons, bragafollenc-a de Bragafolls, canolienc-a de Canòlich, casellenc-a de St. Joan de Caselles, certersenc-a de Certers, comellenc-a de la Comella, cortalenc-a dels Cortals, cortinadenc-a de la Cortinada, enclarenc-a d’Enclar, engolastersenc-a d’Engolasters, ertsenc-a d’Erts, escasenc-a d’Escàs, fenerenc-a del Fener, fontanedenc-a de Fontaneda, fornenc-a del Forn, juberrienc-a de Juberri, inclesenc-a d’Incles, llortsenc-a de Llorts, llumeneresenc-a de Llumeneres, marginedenc-a de la Margineda, masdelinsenc-a del Masdelins, cortalenc-a del Mas del Cortal, ribafetenc-a del Mas de Ribafeta, moixellenc-a de la Moixella, mollerenc-a de Molleres, mosquerenc-a de la Mosquera, nagolenc-a de Nagol, noguerenc-a del Mas del Noguer, palenc-a de Pal, pardinenc-a de les Pardines, peguerenc-a de la Peguera, plansenc-a dels Plans, pratsenc-a de Prats, puienc-a del Pui, puialenc-a del Puial, puiolenc-a del Puiol, olivesenc-a del Pui d’Olivesa, rabassenc-a de la Rabassa, ransolenc-a de Ransol, colomenc-a de Santa Coloma, segudetenc-a de Segudet, serratenc-a del Serrat, sisponyenc-a de Sispony, soplosenc-a de Soplosa, sornasenc-a de Sornàs, tarterenc-a del Tarter, tolsenc-a de Tolse, trematenc-a del Tremat, vilenc-a de Vila, vilarenc-a del Vilar, vilarsenc-a dels Vilars, xixerellenc-a de Xixerella.....
Un altre nivell de determinació seria el del gentilici lligat a un indret topogràfic com B.Adellach i Baró i R. Ganyet i Solé amb el Consell General en Geografia i Diccionari Geogràfic (1977) recollien: Solà d’Encampadana, Barranc de l’Andorrana o la Juberrussa.
Podríem concloure que si bé la més general i primera determinació i legitimació del gentilici ve de fora, de l’entorn exterior a la comunitat humana que es determina, totes les altres, de major detall provenen de l’interior de la mateixa comunitat i és aquesta sola qui la pot i l’ha de legitimar, des de cadascun dels seus nivells determinants.
I si, aparentment i a primer cop d’ull, la diferenciació pot semblar o interpretar-se com un element de separació, en constituir un element necessari d’identificació i per tant identitari, no l’és ja que constitueix un lligant o cohesionador de la part respecte al conjunt en poder-se afirmar-se com a diferent en certs aspectes dins del compartir coses en comú amb la resta i per tant reforça el sentit i la personalitat d’aquesta permetent reforçar la unitat i sentit del conjunt des del reconeixement de la personalitat de les parts.
En definitiva el detall i la seva identificació, enriqueixen sempre les parts i el conjunt, en lloc d’uniformitzar, minimitzar o anonimitzar, com passa altrament si perdem el nom de les coses.