Corrupció
Deia Ciceró que «el bon ciutadà és aquell que no pot tolerar en la seva pàtria un poder que pretén fer-se superior a les lleis». Al fil del pensament d’aquest il·lustre jurista, polític, filòsof, escriptor i orador romà, al qual avui dedico aquesta sèrie de reflexions tan actuals, cal dir que una de les màximes essencials que hom ha d’aplicar a l’activitat política és que el governant ha de posseir una integritat excepcional. Ciceró pensava que els governants del país havien de destacar pel seu coratge, la seva aptitud i la seva resolució.
A Andorra, el nostre prohom Antoni Fiter també va deixar escrit que cal «escullir per totas empresas y empenyos los homens més integros, discrets y experimentats.» És la màxima 6 del Manual Digest, una màxima que sembla haver-se esborrat amb el pas del temps tot esdevenint una realitat gairebé oposada a aquell savi criteri.
El primer que ha de posseir el polític és coneixement (meticulós, deia Ciceró ) del que parla. Després, ha de saber dir-ho i per a això havia de posseir agudesa i erudició, no sols per a triar les paraules, sinó també per a saber col·locar-les correctament. D’això se’n diu tenir prou intel·ligència, perspicàcia i eloqüència per a exercir el càrrec polític.
La corrupció destrueix una nació. Ciceró, en la corrupta Roma, ja clamava contra ella i afirmava que els suborns i el frau «descoratjaven a la ciutadania i la fa presa de la còlera i la incita a la rebel·lió...»
No cal apujar els impostos. Ciceró, òbviament, encara no coneixia la famosa corba de Laffer segons la qual, en un moment donat, la pressió fiscal, si es fa excessiva, implicarà el descens en els ingressos per impostos d’un país. Però ja anunciava que «qui governi una nació ha d’encarregar-se que cadascun conservi el que és seu i que no disminueixin per obra de l’Estat els béns de cap ciutadà», i que «també és deure dels qui governen un Estat garantir l’abundància de tot allò que necessari per a viure». A algun ministre actual li hauria d’entrar granellada només de llegir aquestes paraules de més de dos mil anys d’antiguitat.
El millor govern és un equilibri de poders. Per a Ciceró l’equilibri era indispensable. Amb supervisió, però, ja que és fàcil que «el rei degeneri en dèspota, l’aristocràcia en facció i la democràcia en torba i rebel·lió». Per a remeiar-ho, Ciceró, en visionaris termes, afirmava que «l’executiu haurà de tenir qualitats pròpies d’un sobirà, però sempre concedint autoritat al judici i la voluntat dels ciutadans».
La corrupció política es refereix als actes delictius comesos per funcionaris i autoritats públiques que abusen del seu poder tot comportant un mal ús intencional dels recursos financers i humans als quals tenen accés, anticipant els seus interessos personals o els dels seus afins, per a aconseguir un avantatge il·legítim, generalment de manera secreta i privada. Produeix desconfiança tant en l’àmbit social com en el polític i en la major part d’institucions públiques.
I tot això hauria de fer-nos recordar i tenir molt present aquell lema tan brillant amb el que els actuals governants del nostre país van aconseguir entabanar als votants per arribar al punt on ens trobem avui. Recordeu que calia votar «el govern dels millors»? Dels millors en què?
No cal mirar gaire lluny per comprovar que la corrupció sembla campar sense entrebancs per gairebé tots els àmbits de la governança del país. Exemples en tenim a cabassos: afer Grífols, gestió dels fons de la CASS, afer Casino, xalets faraònics a Can Diumenge, compi-assesors de ministres que cobren sous injustificats, consellers que s’aprofiten del càrrec per xuclar d’on convingui, enriquiment per explotació d’esclaus a mines de diamants a l’Àfrica, canvis legislatius «ad-hoc» en benefici privat, i un «brillar-la» per tot arreu com si aquí tothom hagués nascut a casa del rei. Això sí, tot pagat pels contribuents, que amb prou feines arriben a poder menjar.
Cal reflexionar, i actuar, sobre aquesta fatídica situació i, sobretot, pensar que aviat hi haurà eleccions per tornar a escollir «als millors». Als millors de debò! Els «més integros, discrets y experimentats» que ara estan desapareguts.
Serà un bon moment per fer-se una pregunta sobre un tema del qual parlaré aviat: la implicació real de dones, reals, en la vida política del nostre país, per què, tal com es pregunta molt oportunament el jutge Joaquim Bosch, la corrupció, és cosa d’homes? Amb el seu encertat criteri diu que «hi ha també un repartiment de funcions de gènere en la corrupció: es gesta sobretot en reunions en àmbits informals dels quals la dona ha estat tradicionalment exclosa. Els països amb major igualtat entre homes i dones en les institucions tenen menor índex de pràctiques corruptes. A major feminització del poder, menys corrupció».
Jo sempre he cregut que s’havia d’escollir LES millors... i rellegir a Ciceró, de tant en tant, per ser bons ciutadans intolerants al poder corrupte.