Francesc Guillaumet Periodista

Fa un parell de setmanes vaig esmorzar amb personal de la delegació de Defensa de Lleida, que cada any per Sant Francesc de Sales (patró dels periodistes) ens convida a esmorzar a les seves instal·lacions. A més de conversar sobre l’actualitat de Catalunya i de les terres de Ponent vaig aprofitar per preguntar sobre la situació d’Ucraïna i sobre si creien que hi hauria o no guerra. La seva resposta va ser molt clara: no és habitual desplegar mes de 100.000 soldats per res. Amb la qual cosa vaig sortir d’allí amb la idea que tard o d’hora hi haurà un conflicte de dimensions desconegudes, com sembla ser que pot passar durant els pròxims dies (en el moment d’escriure aquest article, per sort, encara no hi havia hagut cap tret).
Per les notícies que ens van arribant la situació és molt preocupant. Les paraules pugen de to a cada hora que passa i la gesticulació dels principals mandataris internacionals també ho fa. Divendres al vespre (hora de matí a Amèrica) el president dels Estats Units, Joe Biden, veia la invasió imminent i donava instruccions al seu personal d’ambaixada no essencial per abandonar el país. En els mateixos termes es va expressar Boris Johnson, que va ordenar l’evacuació dels seus, i els presidents de països com Corea del Sud o Canadà, per citar-ne només dos. El més preocupant de tot, però, va ser la compareixença de premsa que va fer el president rus, Vladimir Putin, divendres passat. En una al·locució plena d’insinuacions va reconèixer que l’OTAN és un adversari molt potent i «unificat» però va advertir que Rússia és una potència nuclear (sí, va fer servir la paraula nuclear) i que en alguns aspectes és molt superior a molts dels països que formen part de l’Aliança Atlàntica. Aquestes paraules em van portar de cop a l’època de la guerra freda, a la de la divisió entre els dos blocs, a escenaris com la de la crisi dels míssils de Cuba, al temor d’un conflicte armat de grans dimensions en els que, com sempre, en sortirien perjudicats els mateixos.
Què pot passar a partir d’ara és una incògnita. A priori sembla que tot està preparat per a començar una guerra. Fins i tot el llenguatge no verbal va en aquesta direcció. I sinó només cal parar atenció a les imatges de la reunió que van tenir aquesta setmana Vladimir Putin i Emmanuel Macron al Kremlin. Els comentaris de l’endemà no anaven tant dirigits al que es van dir sinó a la taula llarga que separava els dos mandataris. Era una taula de quatre metres que fins i tot alguns diaris van haver de fer mans i mànigues per col·locar a les seves portades. Per què va ser així? Ara s’ha sabut que Macron es va negar a fer-se una PCR a Rússia per evitar que el país dirigit per Vladimir Putin tingués accés al seu ADN. D’altra banda es conta que el president rus està protegit per una bombolla de seguretat molt forta pel que fa a la covid. Tot i això l’endemà es van veure unes imatges de Putin amb un president amic on la distància entre els dos era mínima (i sense mascareta). Per tant, tota aquesta escenificació entre els líders només es va veure amb la reunió amb Macron. O sigui, amb França. O dit d’una altra manera, amb un dels països del bloc occidental més influents pel que fa a la política europea.
Analitzat tot això, doncs, a hores d’ara no es pot esperar res de bo del que pugui passar. En el moment que comencessin les hostilitats (tant de bo no fos així) tot tendirà a complicar-se. Els serveis d’intel·ligència americans treballen amb la hipòtesi que l’atac podria començar amb bombardejos aeris i que l’accés a la capital d’Ucraïna no seria massa complicat per les tropes russes, que a més compten amb un dels exèrcits més importants i ben preparats del món. 
També pot ser que tot plegat sigui part d’una estratègic psicològica molt ben estudiada per aconseguir vèncer la moral dels contraris. S’ha de reconèixer que la cosa ha avançat molt des de la Guerra del Golf, quan les tropes americanes recorrien al heavy metal per minar la moral dels soldats de Sadam Husein que feien guàrdia a les trinxeres d’un Kuwait que poc va costar recuperar. Ara la guerra psicològica es fa amb uns altres mitjans. Com l’atac cibernètic que  va patir Ucraïna pels volts de Nadal i que va utilitzar tot el seu potencial telemàtic. Quan s’entrava a internet per consultar alguna web governamental només hi apareixia un missatge: «Tingueu por i temeu el pitjor». Evidentment Ucraïna en va culpar Rússia i Rússia ho va negar, com nega de fet que tingui cap intenció d’entrar al país veí i ho atribueix tot a la propaganda occidental.
Amb aquestes credencials és evident que no en pot sortir res de bo de tot plegat. Només cal esperar que a partir d’ara uns i altres facin ús del sentit comú per parar un conflicte de dimensions internacionals que podria derivar en una tragèdia de grans dimensions. Arribat en aquest punt m’agrada recordar una anècdota que dimarts passat ja vaig escriure al meu diari i que passa per Costa Rica. L’expresident José Figueres, que a més era originari d’Os de Balaguer, va decidir abolir l’exèrcit quan va acabar la guerra civil del país llatinoamericà. Era el 1948 i Costa Rica és des de llavors un dels pocs països del món que no té exèrcit (l’altre seria Andorra). Si tothom hagués fet el mateix altre pèl ens lluiria. Però com que ja sé que això és una quimera ara només cal esperar que entre la gent que ha de decidir hi hagi bones persones. Potser el factor humà hi farà més que la geopolítica mundial.