Alberto Gil Soci de Cases&Lacambra

La publicació fa dues setmanes de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea —amb seu a Luxemburg— que declarava contrari a Dret comunitari el règim espanyol relatiu la declaració informativa de béns i drets situats a l’estranger (el ja conegut per tots com el model 720) va sacsejar —per bé, menys per al Ministeri d’Hisenda espanyol— el panorama jurídic-tributari de l’estat veí, i també va tenir certa repercussió als mitjans andorrans, pels efectes que produirà, d’una manera o altra al país.

La creació del model 720 s’ha de posar, però, en context. Al març del 2012, punt àlgid de la crisi financera i econòmica que colpejava el mon, el Ministeri d’Hisenda espanyol encapçalat per Cristóbal Montoro va aprovar un programa d’amnistia fiscal —com ja van fer els seus antecessors Miguel Boyer al 1984 i Carlos Solchaga al 1991— que permetia regularitzar a un cost molt baix la situació tributària d’aquells contribuents amb béns no declarats, principalment a l’estranger. La mesura —que, per cert, va ser declarada inconstitucional al 2017 per utilitzar indegudament la figura del Reial Decret-Llei,— va tenir inicialment un èxit discret pels dubtes jurídics que es plantejaven en la seva aplicació pràctica.

El ministeri necessitava un cop d’efecte per incentivar l’acolliment a l’amnistia i el va donar: va promulgar un règim de declaració de béns i drets a l’estranger amb un règim sancionador molt sever. Tots aquells béns no declarats en temps i forma serien considerats com un guany patrimonial no justificat, és a dir, com a renda del contribuent, sense possibilitat de fer valdre la prescripció (quatre anys a Espanya), i gravada fins el 52%, depenent de l’any i comunitat autònoma de què es tractés. Aquesta presumpció de renda únicament podia desvirtuar-se provant que es tractava de béns adquirits amb rendes declarades (el que suposava dificultats probatòries) o adquirits pel contribuent abans de tenir la consideració de resident fiscal a Espanya. A més, s’establia una sanció del 150% sobre la quota tributària deixada d’ingressar i sancions formals d’import elevat.

Des de l’inici, els operadors del mercat i la doctrina es van posicionar en contra de la mesura, per la desproporció entre la finalitat i els mitjans emprats. La Comissió Europea va intervenir ben aviat i, una vegada va confirmar que el Regne d’Espanya no modificaria el règim, va presentar un recurs per incompliment. El Tribunal de Justícia, en una sentència clara, considera que la normativa espanyola constitueix una restricció a la llibertat de circulació de capitals que, tot i estar justificada per la lluita contra el frau i l’evasió fiscals, «va més enllà del necessari» i, per tant, és contraria al Dret de la Unió.

I quins efectes té la sentència? La principal conseqüència és que la resolució vincula a l’administració i als tribunals espanyols, que no podran aplicar aquesta normativa en virtut del principi de primacia del Dret comunitari.

Per una banda, aquells que hagin patit les conseqüències d’aquest règim podran ser rescabalats dels danys soferts (devolució dels impostos pagats en excés i, en el seu cas, de les sancions imposades). La via procedimental, no exempta de dificultats, dependrà de la situació de cada contribuent (rectificació d’autoliquidació o acció de responsabilitat patrimonial de l’administració —aquesta última via també és objecte d’una denúncia per part de la Comissió Europea—). Esdevé essencial valorar quines són les possibles actuacions i, per suposat, fer una anàlisi cost-benefici.

Per altra banda, aquells que mal assessorats o —directament— per desconeixement no van presentar en el seu dia el model 720, podran regularitzar en condicions més raonables. El lapse temporal entre la publicació de la sentència i la modificació normativa que prepara el ministeri d’hisenda suposa una finestra d’oportunitat que desconeixem si es mantindrà després de març, data anunciada per la reforma.

Pensem, entre d’altres, en titulars de comptes exclosos d’acord amb el CRS (un mecanisme d’intercanvi d’informació entre estats en què Andorra participa) o, particularment, en els propietaris d’immobles situats al Principat. A més, aquesta acció posaria en el mercat un nombre considerable d’habitatges que ajudaria a un mercat fortament tensionat.

El Tribunal de Luxemburg sentencia de mort el model 720, tot i que formalment es mantindrà. Aquest instrument s’ha d’entendre en el seu context temporal, que no va ser altre que la caiguda de recaptació tributària i la necessitat de que el procediment d’amnistia fiscal tingués una major acollida. El ministeri, molt probablement, n’era conscient de la desproporció del mecanisme des dels inicis, però no li quedava una altra opció política.

Les conclusions de tot plegat són que: 1) de nou, el Tribunal de Justícia esdevé una última instància judicial en matèria tributària a la que els contribuents espanyols han de recórrer en nombroses ocasions per defensar els seus interessos legítims; 2) s’obre una finestra d’oportunitat que els contribuents amb actius no declarats amb model 720 haurien d’aprofitar, i 3) la sentència afavorirà indirectament al Principat, posant en el mercat béns immobles que, fins la data, no ho estaven.