Natalia Mena

No sé si a vosaltres us passa el mateix, però en els últims anys, i de manera contínua, sento parlar a totes hores d’aquestes plataformes en les quals les persones s’exposen com si d’un catàleg de moda es tractés, amb l’objectiu de connectar amb algú d’una forma íntima i emocional.

Aquestes pàgines de cites, com Tinder, Meetic o Edarling, han proliferat com a bolets, i la gent aposta per la il·lusió amb la fe i l’esperança d’acabar trobant el seu diamant en brut, aquell ideal al que tothom aspira a estimar i ser estimat, i que al final s’ha traduït en què res és el que sembla ser.

Es pugen les millors fotografies en llocs extraordinaris, menjant tota mena d’exquisideses, practicant hobbies a quin més excitant i trepidant, amb amistats, en festes, a la feina..., i en el perfils es fan descripcions amb tota mena de detalls tan físics com de personalitat, així com explicant la finalitat per la qual han decidit apostar per trobar algú amb qui relacionar-se a través d’internet.

La veritat és que em resulta sorprenent observar el grau de confiança que s’atorga a aquest tipus de mitjans, i la fiabilitat que se li dona a la informació que hi apareix. Potser és que soc molt escèptica, que també podria ser, però el cert és que es menteix bastant i s’ofereix una imatge que en moltes ocasions no s’ajusta gens a la realitat, per no parlar de les males praxis que s’han fet d’elles amb perfils falsos, i inclús estafes sentimentals que han deixat molt tocades a les víctimes que les han sofert.

No és que tingui cap interès en carregar-me el negoci de les cites online, però sí que hi veig un perill del qual no sé si la societat n’és prou conscient. Segur que podem trobar històries d’èxit en les quals aquesta fórmula ha funcionat i ha resultat apassionant, però estic convençuda que es tracta d’excepcions, i que la gran majoria s’emporta decepcions de l’alçada d’un campanar. Llavors, em pregunto, per què tot i així la gent continua mantenint aquesta fe cega en què és la millor manera de conèixer algú actualment? Per què permetem que la tecnologia es converteixi en una part tan important de les nostres vides? Per què hem deixat de creure tant en nosaltres mateixos que necessitem mostrar-nos al món d’una manera tan supèrflua i sense sentit? A qui volem enganyar?

Segurament, fent un exercici d’objectivitat, podríem posar a la balança els pros i els contres d’utilitzar aquests espais virtuals per buscar parella. Entre els avantatges, un molt poderós és la gran base de dades que suposa. Està clar que personalment no podríem accedir a la quantitat de contactes que proporcionen aquests suports; d’altra banda, cada vegada són més els usuaris que consideren que la vida és molt curta per esperar que l’amor truqui a la porta, així que és llencen a aquestes aplicacions que els ofereixen immediatesa i facilitat de connectivitat i test de compatibilitat. També pots delimitar la teva comunitat, així com el contingut que vols que es visualitzi. No obstant això, es perd molta de l’espontaneïtat del primer contacte, allò que en diuen feeling a primera vista, el creuament de mirades que es dona quan t’agrada algú. La comunicació no verbal fins que no tens la trobada és inexistent, i a posteriori en moltes ocasions no coincideix en com es mostrava aquella persona en la distància, fet que genera frustració i desencís; la màgia d’anar descobrint progressivament l’atracció que t’ha generat algú s’esvaeix, desvetllant el misteri del teu imaginari. Hi ha molta falsedat en les imatges o en el lifestyle que es mostra, i al final tens la sensació que d’aquí a poc podrem comprar la parella per Amazon i ens passarà allò que diu aquell mem que s’ha fet tan viral: «el que demanes per internet, i el que t’arriba».

Sigui com sigui, amb aquest tema passa com amb la loteria, les probabilitats que et toqui són ínfimes, però tot i així continuem jugant, perquè el que és evident és que a algú li toca, i per tant, volem creure amb totes les nostres forces en aquesta possibilitat.

Potser el que ens caldria entendre és que la millor relació que tindrem és la que establim amb nosaltres mateixos, és a dir, aquella que ens defineix de manera honesta i sense fer-nos trampes en solitari. Només així, des d’aquesta perspectiva, serem capaços de relacionar-nos amb els altres d’una manera sana, que ens aporti benestar i sumi allò que ens cal per ser feliços. Hi ha estudis que demostren que no són les possessions, ni els diners, ni els viatges, ni els luxes el que ens fa sentir-nos plens i agust com a essers humans, sinó els nostres afectes, els nostres vincles, allò que signifiquem per als quals ens importen, és a dir, el que dona sentit a la nostra vida.

Per això, tot i que no soc una gran fan d’aquestes aplicacions, com haureu pogut llegir, entenc la motivació de les persones que les fan servir, perquè no es rendeixen tot i els possibles perills que puguin existir al darrere per aconseguir el seu diamant en brut o la seva loteria, perquè mai se sap si et tocarà ser dels afortunats. Així que admiro el seu coratge per no deixar d’intentar-ho, perquè d’això es tracta, de no llençar mai la tovallola. Però permeteu-me que jo, com diu Mario Benedetti: «En aquest món tan codificat amb internet i altres navegacions, jo segueixo preferint el bell petó artesanal que des de sempre comunica tant».