Laia Bautista

Poca gent recorda la primera vegada que agafes el cotxe després d’obtenir el permís de conduir i t’endinses a la carretera sense l’instructor de l’autoescola. Des de fa un mes que soc conductora novella i, desgraciadament, ja he experimentat infraccions, d’andorrans i estrangers, que han posat en perill la meva vida (com la dels infractors) a la carretera. Avançaments en doble línia contínua, canvis de sentit en línia contínua o després de la illeta d’una glorieta, ús pràcticament inexistent dels intermitents, entre d’altres. Infraccions que d’una manera o d’una altra són les que provoquen tant congestions com accidents en la via pública.

Aquests infractors, o més aviat inconscients que circulen tant a dins com a fora del Principat, han perdut el respecte envers el vehicle que condueixen, a la calçada i a la vida dels altres usuaris de la via pública. La meva instructora sempre m’ha explicat la importància dels senyals per agilitzar i facilitar la conducció, uns elements que, malauradament, amb els anys, molts conductors van oblidant. Fins i tot podríem dir que l’intermitent és el senyal que es troba en perill d’extinció.

Les rotondes són zones problemàtiques per la conducció i, com a conseqüència es creen les aglomeracions de vehicles, més conegudes com a cues. Gran part d’aquestes disminuirien si els conductors no envaïssin els trams de les sortides de les rotondes. La situació diària en hores punta al quilòmetre zero n’és un exemple. Els conductors que pugen per l’avinguda Tarragona direcció a Encamp acaben ocupant els dos carrils per incorporar-se a la rotonda i poder sortir a l’esquerra direcció al carrer de la Unió. Aquest últim tram, normalment també acaba bloquejat i impossibilita el pas dels vehicles que baixen per la carretera de l’Obac. En definitiva: es desencadena el caos en la circulació per la manca d’educació dels conductors i per la manca d’infraestructures que agilitzin el trànsit en tot el país.

M’agrada conduir, però li tinc respecte a la conducció. Per això, no entenc les persones que sempre van a fons per les carreteres andorranes. Si tanta pressa tenen, per què no han agafat el cotxe abans? Quina culpa tinc jo, com a conductora, que arribis tard a algun lloc? Enganxar-se com una paparra darrere del vehicle que tens al davant no és la solució, a més que és una conducció temerària que posa en perill les vides dels ocupants d’ambdós turismes. Normalment, aquestes persones també són les que, una vegada t’han avançat, acceleren a tot gas. És cert que la velocitat et dona adrenalina, però això no és una excusa per posar-ho en pràctica en les zones urbanes i interurbanes del Principat. Si algú té ganes d’experimentar aquesta sensació, existeixen els circuits de curses: llocs tancats i segurs on no t’enduràs la vida de ningú.

Una altra espècie de conductors que he trobat, com a conductora i com a vianant, són els que tenen cotxes de gamma mitjana, però que van amb el tub d’escapament modificat. L’única cosa que puc dir d’aquests, a banda que se sumen en la contaminació acústica de l’ambient, és que en comptes d’impressionar fan pena. Personalment, quan sento que s’apropa un vehicle sorollós espero veure un cotxe potent d’alta gamma, qui sap un Porche o un Ferrari, per exemple. Tot i això, quan m’adono que és un cotxe qualsevol penso: «Pobre, es pensa que destaca entre la multitud, quan té un cotxe que no té gaire potència pel soroll que fa. Quina llàstima fa».

Després d’aquestes situacions que he experimentat de primera mà com a conductora novella, he arribat a la mateixa conclusió que la meva instructora d’autoescola: a Andorra hi ha molta gent que sap conduir molt bé, però també n’hi ha moltíssima més que no en sap pràcticament gens.