Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Referent a la nostra parella sentimental, triem estar amb ella per a compartir moments o per a ocupar-los? Deixa’m dir-te que si ets d’aquestes persones que critica sense parar la seva parella, potser estàs amb la persona equivocada, la parella es tria, no ve imposada. No pots, o millor dit, no té sentit estar retraient-li diàriament que no es cuida físicament, no col·labora amb les tasques de la casa, no es preocupa de l’educació dels fills, que no feu res junts, que li dona preferència als amics abans que a tu, etc. Ara, és clar, segons el nostre estat emocional, autoestima i autoconcepte buscarem un tipus de persona o un altre i aquí precisament es on pot cometre’s l’error. 

Hem triat aquesta persona per amor o per necessitat? Volem compartir les nostres experiències amb ella o, pel contrari, estem buscant omplir un buit emocional? M’estic referint a la solitud perquè no es igual la buscada que la imposada o la trobada. La solitud buscada es gratificant i productiva perquè ha estat triada com a manera de vida. No obstant això, les altres dues no han estat desitjades i quan no tenim lliure albir, les probabilitats d’adquirir un trastorn mental es disparen. En relació amb la imposada, per exemple, el rebuig social provoca que es formin guetos a les ciutats o en el col·legi, potencia la marginació dels adolescents i en conseqüència apareixen les bandes delictives. 

De la mateixa forma succeeix en les residències per a gent gran. En moltes ocasions es veuen ingressats forçosament i se senten aïllats de la resta del planeta. Per això agraeixen tant la labor dels voluntaris que s’acosten per a fer-los companyia de tant en tant. Al seu torn, en l’àmbit personal és destructiu, i d’aquí ve que tanta gent prefereixi estar amb qualsevol persona abans que quedar-se sola. Són conscients que l’aportació de l’altra part és nul·la però prefereixen estar amb ella. Després, la trobada ve per les circumstàncies de la vida, una feina que requereix dedicació plena o uns horaris complicats que dificulten la interacció social. 

Igualment, encara que no sigui imposada tampoc és buscada, més bé és triada, tot i no ser plaent però ens aporta beneficis personals, ja siguin econòmics o tenir més temps per a nosaltres mateixos. També s’ha de dir que en el cas de la parella normalment és per dos motius diferents, però igual de perjudicials, no saber estar sols o tenir baixa autoestima. La persona creu que no trobarà ningú millor que la seva parella actual. No ha estat elitista, s’han conegut, tenen algunes coses en comú i decideixen emprendre una relació sentimental, això sí, basada en la submissió i la por a la separació. Justament el contrari del concepte denominat amor, aquest es tradueix en confiança plena cap a l’altra persona i sobretot, a la no dependència emocional d’ella. 

Si entrem en la dependència ja no és amor, sinó necessitat, la por a estar sols. La parella sana no és la que té el 90% de coses en comú, sinó la que es respecta mútuament, cada membre pot tenir els seus propis entreteniments i, així i tot, desitjar passar temps junts. La persona està decidint invertir menys temps en ella mateixa per a dedicar-li-ho a l’altra, a la relació de tots dos. No perd el temps en buscar els seus defectes i encara menys en potenciar-los, l’accepta tal qual, se suposa que quan coneixem a algú ens atrau la seva manera de ser i de tractar-nos. Malauradament, quan la relació es basa en la por a la solitud, no hi ha espai per a l’empatia, la por és tan gran que ho ocupa tot. 

Dit això, reprenc la pregunta anterior, estàs en parella per amor o per necessitat? Si la teva resposta és per necessitat, només desitjo que no et provoqui cap malestar psicològic i la millor manera de viure així és sent submís a qualsevol petició que et faci l’altra part. Segurament, tens por a discutir i donar la teva opinió, però si vols canviar i abandonar aquest tipus de relacions per a començar una que realment t’aporti el que cerques, has de començar treballant el sentiment de desemparament de la solitud. 

És més fàcil del que sembla. Es tracta de donar-te valor i de ser un afegit a les situacions, llocs i persones. Perquè m’entenguis millor: els altres han de voler estar amb tu pel que aportes, no per llàstima o por interès econòmic. Així que comença a potenciar les teves virtuts i a treballar sobre els defectes. Els primers han de ser la teva carta de presentació, els conceptes que vols transmetre a les teves futures parelles. Simultàniament, has de camuflar els defectes donant a relluir les virtuts. Diguem que tens sobrepès, però adores menjar i ets enemic de l’exercici físic. Una manera de compensar-ho és potenciant la intel·ligència o qualsevol altra virtut que creguis que et dona un valor afegit. Un exemple seria canviar la manera de vestir o fer  ressaltar la bellesa facial, encara que sembli una bogeria, és just el que es fa amb els maniquins a les botigues de roba. Els van canviant de vestimenta i de pentinat i queden totalment transformats, adaptats a cada societat, cultura i moment del dia.

Ara, una manera d’afrontar la solitud i posteriorment conviure amb ella és no voler-ho fer tot alhora, no has de justificar-te davant ningú. Si et ve de gust no fer res, cedeix i dona’t el plaer, si vols veure la televisió durant tot el dia, fes-ho també, i així amb qualsevol cosa que et vingui de gust. Es tracta de conviure amb tu mateix, de seguir els teus instints, no tens parella com per a estar pensant què faríeu junts. Igualment, també pots pensar què faries amb ella i fes-les tu mateix/a, i veuràs que no és tan important tenir parella, perquè moltes vegades idealitzem les situacions viscudes.  Està molt bé tenir una relació sentimental, però sempre que sigui per plaer, no per necessitat. Som éssers individuals i conseqüentment tenim la capacitat de moure’ns lliure i independentment.