Joan R. Marina Amat Nacionalista andorrà. Filòleg

El polític professional –nacional o internacional, amb classe o sense–, que alguns dieu que us representa, de fa dies es dedica amb ànsia a construir les formes, els gestos i la subtilesa amb què provarà de fer creïble l’argumentari que necessita per a les properes eleccions, per explicar-se i explicar-ho tot, i per continuar vivint com un rei a costa del vostre treball i del vostre vot. Prometrà horitzons renovats i fites enrevessades, i promourà objectius i agendes subtils del 2030 impossibles d’acomplir, però ens hi inclourà i s’hi inclourà.

Ens afectarà? Molt. Ens importarà? No.

Sap com ningú que, com a treballadors i classe mitjana vinguda a menys que som, ja ens hem donat per vençuts; que pagarem impostos sense dir ni piu i acceptarem que s’encareixi el cost de la vida, per tal que la seva, la seva vida –que té més valor que la nostra pel que es veu– i el seu tren de vida li permetin anar en manada a Dubai, cosa que curiosament ja no fa estarrufar el nas a ningú del país ni de la premsa, oportunament assilvestrada. (No pas com en el binomi 2009-2011, en què el cap de govern de torn es va hostatjar en un hotel a Nova York per complir amb les Nacions Unides i certa premsa va escampar merda, decorant pàgines i més pàgines amb instantànies d’habitacions sumptuoses, trobades a internet i que no es corresponien amb el nivell final de les estances contractades, com si es tractés d’un publireportatge de revista barata del cor. Bonica polseguera van aconseguir alçar.)

El polític professional no pot –i no sap– anar enlloc si no fa bullir abans l’olla dels contactes, dels favors i dels pressupostos. Dels contrastos i dels excessos. Mai no ha de deixar de bullir, l’olla. I la padrina l’ha d’anar remenant constantment. Amb nosaltres dins, és clar. Rostint-nos-hi. 

Ja vam haver de viure, si no vols per força, el metro aeri i l’Andorra 2020, i fa ben poc hem passat pel sedàs de l’obertura econòmica i els ciclistes internacionals. I ara Dubai. Inversió econòmica a l’extrem. Dubai ha servit per mostrar en aquell món, que deu ser ben bé que ja és el nostre, que Andorra és país lliure i acollidor per invertir-hi, destí sublim per fer-hi negocis. No cal que vinguin a viure-hi. Arribin. Hostatgint-s’hi el temps necessari. Tanquin els negocis que els convingui i marxin. I ràpid. Vagin sempre ràpid, per favor.

Havíem oblidat, els que ens quedàvem aquí, els que ens sentim d’aquí, els que vam néixer aquí, els que només ens tenim a nosaltres, que som classe mitjana invisible –una manera força dúctil de no considerar-nos classe treballadora del tot– i que ja sabien els que ens manen i ja sabíem també nosaltres que callaríem.

En realitat som aquí sobrevivint. Treballant per pagar. I contents de treballar i de no pagar per poder treballar, com ja succeeix en altres societats. Perquè demà, al final del dia, puguem fer balanç d’allò que no hem comprat, malgrat els mercats, la publicitat, l’engany i la nostra fal·lera, convencent-nos de forma astuta que no necessitàvem res d’allò que havíem vist. 

Massa sovint, inabastables, els objectius del polític professional serveixen solament per justificar-se, alimentar-se i entretenir-se ell. I entretenir-nos a nosaltres, tot dividint-nos, és clar; no fos cas que ens uníssim i l’esclaféssim.

Els professionals de la política van anar enterrant de forma progressiva, pocs anys abans del final del segle XX, tota esperança d’actuar per l’interès general o pel bé comú, aquelles condicions de vida social que s’haurien de donar per al desenvolupament col·lectiu i que permeten la realització particular de cadascun dels membres de la societat. ¿Permetre que la gent progressi i ens pugui superar, que els estudiants siguin crítics i esdevinguin amb els anys els nostres jutges, que la gent visqui bé i satisfeta? Mai. Absolutament mai. Això només els ho podem permetre als nostres, als que tenen el prestigi de viure a Can Diumenge, als que han vingut amb una carretada de milions a ser youtubers de bronze; als que tenen estalviat mig milió d’euros al banc; als supervivents de despatx, als quals finançarem per la seva fidelitat encara que no entenguin de cap matèria, als...

Dos anys i medicació he necessitat per sortir del pou en què em van entaforar dos benaventurades, després d’acorralar-me a la feina, fent-se passar per víctimes i dones indignades, però, amagant sibil·linament que eren les protegides d’un tercer, degenerat i covard, que es va mantenir sempre a l’ombra, l`únic objectiu conegut del qual era destruir-me.

Afavorides per la ignorància de dos ministres acabades d’arribar a Govern i el seu atreviment feminista, que aleshores traspuava qualsevol decisió, no fou gens difícil endevinar que Cultura i Funció Pública s’anirien enrocant en postures i decisions contràries a la meva persona sense garanties, extrem que tampoc els importava gaire –ni els importa avui–, perquè en un exercici clar de degeneració de la figura de l’adversari polític, quan et converteixen definitivament en enemic i finalment en objecte –el qual podran maltractar, trencar i embrutar–, ja no hi ha camí possible de retorn, perquè, ni que s’ho proposessin, no veuen la persona, perquè no queda res de tu.

En defensa de la veritat, i per experiència pròpia, cal dir –en haver treballat tants anys a Educació– que allí, a Educació, al costat de les trepes –que progressen adequadament i ben ràpid certament– hi ha una munió de gent sana que promou de forma raonada el treball comunitari, col·lectiu, l’entesa i el convenciment en el servei públic. En altres escenaris de Govern, però, he experimentat que la teva dedicació s’impregna com d’un tel de competitivitat impossible de vèncer, com si el teu nivell d’adhesió a l’empresa pública es posés en dubte permanentment i la sensació d’estar sol t’acompanyés sempre.    

Per pura casualitat, he topat amb uns correus electrònics de feina del maig del 2016 que fan evident la meva inquietud per uns edictes de la CASS en què, entre altres àmbits, s’examinaria de llengua catalana els candidats; però, la inconcreció del nivell exigit, les incògnites que envoltaven com i de quina manera, i amb quins mètodes, l’empresa externa plantejaria l’avaluació, em van perseguir els tres anys següents.

Just tres anys després, el maig del 2019, descobreixo que una col·lega usava els nostres materials per confeccionar exàmens que després lliuraria a l’empresa privada de recursos humans que treballava per a la CASS. Va ser ja un còctel impossible de digerir. El setembre del 2019 m’obrien expedient de forma irreversible.

Va resultar un acte obscè que algú robés materials de Govern per fer-hi negoci. Vaig defensar Govern, encara que, tal com ha anat tot després, no tinc clar que valgués la pena.

Em vaig sentir profundament indignat com a superior tècnic seu, rotundament traïda la confiança, –encara que les dos ministres concernides em penso que encara avui no són capaces d’entendre-ho– i la vaig convocar. No em va negar res. Tampoc m’ho va acceptar. No es va poder conversar gaire. Simplement em recordà que, com a eventual, podia treballar per a una altra empresa.

No és aquesta la qüestió, vaig replicar.

Tant era. La meva dissort ja estava dictada.

Jo continuaria l’estiu estirant del Campus Universitari de la Llengua Catalana. Ella hi treballaria, aprofitant estones perdudes per redactar un memoràndum de les suposades disfuncions de l’Àrea. Es posaria d’acord amb la seva companya de lluita i, juntes, convencerien la professora catalana que aportava l’Institut Ramon Llull per posar en contra meu els estudiants més joves. Deu de trenta. Gent que no em coneixia de res. En fi.

Espero que la vida els regali l’experiència, mentre maduren, de conèixer gent més exigent que ells mateixos. Perquè si ara, de joves, cauen del pedestal, el cop els marcarà però la ferida sanarà.

En qualsevol cas, en un país normal s’hauria entès la meva fidelitat a l’empresa pública, a la llengua, a la feina ben feta i al país, i crec que ella –o elles– haurien hagut de deixar l’Àrea i no pas jo. Accepto que vaig perdre els nervis una setmana abans de començar el Campus, fart de tantes traves que l’anterior director de Política Lingüística m’havia posat, de la hipòcrita protecció que oferia encara a les meves suposades companyes i que incrementava la seva negativa a seguir qualsevol indicació meva, fart del menyspreu que aquell passatger va accentuar quan la ministra Riva li comunicà que no el mantindria en el càrrec.

Però, si les coses haguessin anat a favor meu, a favor del més dèbil d’aquesta història, no estaríem parlant d’Andorra. Seríem en un altre país. 

En haver abandonat el PS aquell estiu, jo ja no tenia protecció política. Era el moment exacte per acabar amb la meva carrera professional i la meva imatge.

Se’ls va obrir el cel als polítics professionals quan se’m va humiliar públicament, però continuo dempeus i no defalliré en explicar a qui em vulgui escoltar el que em sobti dels que toquen poder: que un parlamentari –o n’hauríem de dir empresari?– faci treballar les seves empreses en l’esfera pública amb total impunitat; que un parlamentari –o n’hauríem de dir funcionari de Comú?– mantingui dos sous de per si incompatibles; que s’endolli en un àmbit extremadament sensible com és el de la protecció de dades una persona inexperta que reclamarà assessors per tot. Per què no li paguen de la seva butxaca, liberals i demòcrates, almenys la redecoració del despatx laboral?  

No responen a res. Se senten amos de tot. Però, hi haurà un dia que caldrà tenir memòria: l’excés d’arrogància accentua la debilitat.

Els polítics professionals o els que no tenen ofici ni benefici i necessiten ser figurants de despatx uns quants anys, no volen filòsofs ni pensadors ni periodistes punyents ni professors ni moralistes, òbviament, perquè no volen que la gent es plantegi res ni que aconsegueixi respostes; només, estats d’opinió i estadístiques favorables. La gent i el país no els importen. Només les seves carreres. I tot ho redueixen a rendibilitats econòmiques, resultats electorals, visions cosmopolites i inversions, faraòniques si pot ser. Cregueu-me. Us governa gent asimptomàtica, que definitivament no sent res per vosaltres.