Francesc Guillaumet Periodista

El padrí sempre em deia que no anés a manllevar mai diners al banc. Quan li vaig dir que no li havia fet cas i que em compraria un pis (això sí, ben ubicat i amb bones vistes al riu Segre) es va fotre les mans al cap. De fet, la ubicació del pis me la vaig pensar molt. Com que soc de Balaguer em feia tanta o més gràcia la Plaça Mercadal, que és l’àgora porxada més gran de Catalunya amb permís dels de Vic, com el mateix riu. Al final em vaig decantar per aquesta segona opció i al signar la hipoteca, que ara ja està en el darrer tram de resolució, vaig contemplar tots els escenaris. Des del fet de no poder pagar-la (que per sort no m’ha passat mai) fins a la possibilitat de vendre’l si me n’anava a treballar a Andorra o de llogar-lo si algun dia trobava un lloc millor per viure. Dic que vaig analitzar tots els escenaris però el que no m’hagués arribat a pensar mai és que al costat de casa meva, en un antic edifici modernista, hi hauria una cimera entre els presidents de Catalunya i l’Aragó. O el que és el mateix: entre el president Aragonès (amb majúscula) i el president aragonès. Finalment, però, Javier Lambán va decidir fer la cobra a Pere Aragonès i amb poques hores de marge va anunciar que no es presentaria a la reunió.

Com que visc al costat del lloc on s’havia de fer vaig contemplar amb curiositat com es preparava tot. La Guàrdia Urbana ja havia posat tanques metàl·liques la tarda abans perquè ningú no hi aparqués a davant i l’alcalde de Balaguer m’havia comentat que havien preparat una sala a peu pla amb dos banderes per acollir la cimera. L’atenció a la premsa prèvia a la reunió estava prevista al jardí, en un lloc ubicat entre el xalet modernista i el riu Segre. Diria que en un marc immillorable. Però no va poder ser. Lambán va considerar que no es donaven les circumstàncies per venir i va cancel·lar una cimera que hauria estat històrica pel meu poble, que d’altra banda d’història en té molta perquè va ser la capital del Comtat d’Urgell fins que Ferran d’Antequera va venir personalment a batre el darrer Comte d’Urgell, Jaume el Dissortat. 

No hi va haver cimera doncs i jo em vaig quedar amb les ganes d’immortalitzar el moment amb una fotografia que hauria posat al meu menjador, al costat d’altres fotos que d’aquí a uns anys seran històriques, com la de les entrevistes que havia fet als presidents Pujol i Mas o la de la conversa amb Quim Torra quan ens vam saludar a la Fira de l’Oli de les Borges Blanques molt a prop de l’estand que hi tenia el meu diari. Les diferències de fons sobre com s’ha d’impulsar aquesta candidatura, doncs, han frustrat una bona fotografia. Ara bé. Soc del parer, com ja vaig publicar fa dues setmanes, que aquests Jocs Olímpics han de tenir els Pirineus com a referent. I això vol dir que l’Aragó i Andorra hi ha de tenir un paper destacat. Això no treu, però, que la candidatura se l’ha empescat Catalunya des de fa molt temps i per això li correspon de tenir la veu cantant. Amb les complicitats que calgui, és clar. La posició del Comitè Olímpic Espanyol (COE) és ben coneguda. Els Jocs s’han de fer en un pla d’igualtat entre Catalunya i l’Aragó. Sinó no hi ha partida. I com que és el COE el que ha de presentar la candidatura al Comitè Olímpic Internacional (COI) és evident que té les de guanyar. Quan alguns amics em pregunten a vegades per què defenso que Catalunya pugui ser Estat és per coses com aquesta. Per no haver de dependre d’altres per tirar endavant iniciatives pròpies. I això val pels Jocs Olímpics d’Hivern, per les candidatures que s’envien a la Unesco per aspirar a Patrimoni de la Humanitat o per tenir veu pròpia davant la política comunitària de la Unió Europea (UE).

Deixant de banda la necessitat de ser Estat perquè les coses arribin a bon port, ara és evident que si Catalunya no recula és molt possible que no hi hagi jocs. I és que per molta consulta que es faci a la gent del Pirineu si el COE no s’hi avé poca cosa farem. Des d’aquest punt de vista és possible reconduir la candidatura per ser del gust de qui té la paella pel mànec? Potser sí que ho és. El que cal tenir en compte, però, és si la ciutadania que donaria suport als Jocs en una consulta mantindrà el seu sí si veu que ha de ser al dictat del que volen els responsables olímpics de l’Estat. S’haurà de veure. Com caldrà veure, també, si una iniciativa que ha de ser molt positiva per tot el Pirineu, no només per l’Aragó sinó també per Andorra, es pot tirar endavant si no hi ha una bona entesa entre socis. Més enllà d’això, però, el Pirineu haurà de continuar tenint el suport i l’atenció del govern per tirar endavant. Hi hagi o no hi hagi Jocs. Perquè malgrat s’hagués suspès la cimera del costat de casa meva millorar les comunicacions terrestres i tecnològiques i donar oportunitats a les comarques de muntanya hauria de ser un imperatiu legal per qualsevol Govern.