El genoma cultural andorrà
Sí, quin és el contingut genètic o que suporta, defineix i traça, des dels orígens, passant pels assoliments i les evolucions, fins a l’estat actual, el món cultural andorrà? I, conegut aquest, quin model cultural, a nivell nacional, ens convé desenvolupar avui mirant lluny i quines accions cal emprendre per configurar-lo? Aquestes són les qüestions.
I així poder entendre perquè acaben de tancar dos museus privats, dues bones iniciatives i projectes, el del Tabac i el del Perfum, abans de que en tanquin més o hagin de tancar també els museus públics. O, perquè la cultura, considerada com un bé molt important i de primera necessitat per al desenvolupament i estabilitat de les persones i de les societats (aportant coneixement, confiança, cohesió, identitat, seguretat de pertinença, prestigi, ascensor social, integració, projecte de futur....), sigui la darrera matèria a considerar en els pressupostos públics i privats.
Darrerament han aparegut, però, alguns treballs que volen donar resposta a alguna d’aquestes qüestions. Així, l’Enquesta d’oci i consum cultural del 2019, apareguda el setembre del 2020, del CRES de l’Institut d’Estudis Andorrans, d’unes 328 pàgines; o bé l’Aproximació a la política cultural d’Andorra, apareguda el desembre del 2020, de Toni Gibert i el Govern d’Andorra, d’unes 143 pàgines; o el Llibre blanc de la cultura, aparegut el març del 2021, de la Mònica Geronés i Rovira i el Govern d’Andorra, d’unes 183 pàgines; i finalment, en elaboració, un Pla d’accions estratègiques.
Malauradament les qüestions essencials continuen sense haver estat resoltes, malgrat la bona voluntat i l’extensió dels documents, la qual és inversament proporcional a la seva precisió.
Diu la dita «qui tot ho vol, tot ho perd».
Potser no hauríem de voler esbrinar-ho tot indiscriminadament i tenir moltes dades, si això ens fa incapaços de saber-ho tractar globalment i perdre’n la intel·ligibilitat de l’essencial. O ens fa passar-ho tot per un triturador on ningú si pot reconèixer i d’on en resulten unes conclusions tan genèriques que valen per arreu i per tant per enlloc.
Per entendre el nostre genoma cultural cal que coneguem bé els portadors o les cèl·lules de la cultura, que no són altres que els agents o operadors culturals. Aquests es poden presentar des de diferents angles. Un d’ells és presentar-los des d’una òptica de mercat, tant representatiu aquest avui de la nostra societat. Així podem parlar dels que ofereixen cultura d’un costat i de l’altre dels que la demanden.
Des de l’àmbit oferent hi ha almenys tres possibles posicions. Començant per la posició més nombrosa hi ha la dels gestors culturals, que distribueixen i comercialitzen cultura. A continuació i en una posició intermèdia hi ha els productors culturals, que produeixen i editen cultura. I en una posició menys nombrosa hi ha els creadors culturals, que creen cultura.
Tant els gestors com els productors són presents a nivell públic o institucional (parts de l’Administració general, comunal, local i entitats públiques, museus, escoles, universitat, biblioteques, ràdio i televisió o altres), a nivell privat o empresarial (fundacions, cinemes, llibreries, galeries d’art, museus, escoles, universitats, mitjans de comunicació i altres) i a nivell mixt públic-privat (associacions de tot tipus, organismes públics independents...).
Els creadors són presents individualment o en grup en qualsevol dels dominis de les arts (en el seu sentit més ampli) plàstiques, escèniques musicals, radiofòniques, audiovisuals, escrites, gràfiques, o del coneixement, del disseny, etc.
Des del costat dels demandants hi ha tots els usuaris o consumidors culturals, que som tots. I aquesta demanda es pot segregar o concretar també des de nombrosos continguts.
Però aquests agents o operadors culturals, a més de ser, han d’actuar i per a fer-ho necessiten de l’acció cultural.
Hi ha tres formes bàsiques d’acció cultural. La primera és l’acció institucional i empresarial, que disposa dels recursos econòmics i dels principals continents o llocs, mitjans i espais on la cultura es presenta i el seu lligam amb l’usuari o destinatari cultural és indirecta. La segona és l’acció associativa, que representa la cultura de base i sorgeix de la societat civil i el seu principal recurs és la imaginació i la capacitat de generar projectes culturals amb uns mitjans principals que són el voluntariat cultural i el seu lligam amb el demandant cultural, al qual se’l dona la possibilitat de participar, és directe. Finalment, la tercera acció cultural és l’acció individual i és la més distant de l’usuari final, normalment en no disposar de marc estable de relació amb el demandant, però és la més creativa o reflexiva i és alhora a la base de qualsevol acció cultural.
Les tres accions, tot i ser independents, es troben interrelacionades i són necessàries i es presenten en totes les combinacions possibles. Cap de les tres està en competència amb les altres i es complementen entre si.
La cultura, com a activitat que es dedica a promoure el pensament, el coneixement, igualment el passar-ho bé, és també un element de prestigi, d’integració i de cohesió socials.
Conèixer com operen i interaccionen aquests agents a Andorra és clau per entendre el genotip cultural andorrà, del qual podrem i haurem d’extreure el model cultural a ser possible més evolucionat, per adaptar-lo contínuament als moments i circumstàncies que ens toquin de viure o es vegin venir.