Natalia Mena

Doncs sí senyors, aquesta setmana passada unes declaracions de Pablo Iglesias (en les que es queda més ample que estret) amb motiu del conflicte entre Ucraïna i Rússia i que de retruc involucra a Occident, deixa molt clar que no tan sols ell com a vicepresident del govern d’Espanya mentia, sinó que dona per fet que tota la classe política ens enganya. 
Fins aquí cap novetat, la ciutadania que no és bleda i en moltes ocasions està subestimada pels seus representants institucionals, és conscient de la manipulació i de l’opacitat de moltes de les accions governamentals que es duen a terme en pro de la seva protecció i benestar. Però ells insisteixen a tractar-nos com si fóssim nens que no podem suportar la veritat, com si no fes temps que hem perdut la innocència, com si no sabéssim encaixar els fets i les coses tal com són, així que posen a treballar tota la seva maquinària comunicativa per maquillar-les, disfressar-les, camuflar-les, edulcorar-les i fer-les passar pel que no són, perquè tots visquem ben feliços en aquesta quimera democràtica en la qual no hi ha ni un pam de net, i en la que ens empassem dia sí dia també un carrusel de cinisme gairebé insultant. Però el que sí ha estat una sorpresa, és que, per primera vegada, es digui de forma tan directa, sense embuts i amb una actitud quasi xulesca, pròpia dels que es creuen intocables, el que em porta a fer-me la següent pregunta: que el fa pensar que ara després d’aquesta confessió donarem més credibilitat a les seves paraules? 
Es veu que això de ser comunista et dona certa superioritat moral i actualment que per fi no cobra de l’erari públic se sent lliure per obrir-nos els ulls a tots i explicar-nos que l’OTAN no és Càritas sinó una organització que vetlla pels interessos dels aliats, que els exèrcits no han estat creats per fer missions pacífiques i humanitàries, i que sonen tambors de guerra, perquè aquí cadascú defensa allò seu, de forma que el tema no va d’ideologies o de diferents maneres de veure i entendre el món, sinó de geopolítica, d’interessos d’estats i de les empreses vinculades a aquests. 
Gràcies per il·luminar-nos Sr. Iglesias, només voldria recordar-li que potser en comptes de passejar-se orgullós per mítings, reconeixent que és un mentider compulsiu i donant lliçons magistrals sobre l’ordre mundial, podria començar per principis bàsics com la coherència. Aquesta és quelcom tan senzill com que el que penses, el que dius i el que fas coincideixi, va de ser honest amb un mateix, per poder-ho ser després amb els altres, tan simple i a la vegada tan complicat com això. 
Ara voler tornar a guanyar-se la confiança de la gent amb frases més o menys cridaneres o pintoresques no l’atorgarà major veracitat, perquè per molt que la població s’hagi acostumat a les mentides, el cinisme i la falsedat dels seus dirigents la qual cosa és un secret a veus que tots sabem, però que ens resistim a acceptar i que el sistema estigui muntat de tal manera que es faci summament difícil lluitar contra aquesta realitat. Hi ha quelcom que és inapel·lable com va dir Abraham Lincoln: «Pots enganyar a tothom algun temps, pots enganyar alguns tot el temps, però no pots enganyar a tothom tot el temps». 
I per això està fora de la política, perquè ja no el creu ningú ni mentint ni dient la veritat, ja no importa, és una qüestió de respecte i de crèdit que costen molt de guanyar i segons de perdre, fet que estic convençuda que amb el llest que és vostè, a aquestes alçades del partit ja haurà pogut comprovar.
En una societat on sembla que s’ha perdut l’equilibri ideològic, on les postures centrals estan cada vegada més diluïdes i els extrems més accentuats essent protagonistes i trobant-se molt còmodes en la seva zona de confort, que és el conflicte per sobreviure i mantenir permanentment la confrontació per sobre de la gestió, el pragmatisme o l’interès general, personatges com Iglesias han trobat el seu espai i han tingut el seu minut de glòria, no obstant figures de la seva categoria estan disperses arreu i Andorra no és una excepció, pel que convindria fer un esforç perquè no proliferessin com bolets, ja que ens hi juguem molt, sobretot l’esfera política cada vegada més desprestigiada i esquitxada per tota mena d’escàndols i de corrupteles. 
Per tant, la moderació, la prudència i la discreció així com predicar amb l’exemple haurien de ser valors que es tornessin a posar de moda per poder generar lideratges forts, que acontentin a una àmplia majoria i no hàgim de recórrer a jocs de trons i arbúcies orquestrades a l’ombra per conquerir el poder a qualsevol preu i pactant amb el dimoni si cal, perquè al final tot passa factura i la vida no és una sèrie de Netflix, és real amb conseqüències reals que afecten directament a les persones. Per tant, una mica més de responsabilitat, rigor i serietat, que tots som grandets i sabem de què va la partida, el que passa és que aquí ningú vol posar les cartes sobre la taula, perquè quedarien al descobert moltes vergonyes, entre elles que no existeix una veritable preocupació pel col·lectiu, sinó pels interessos individuals, aspiracions i ambicions de tots aquells que anhelen el poder, no per resoldre els problemes de la seva nació, sinó per alimentar un ego que no els hi cap al pit.