Trastorns de conducta alimentària (TCA)
Poden considerar-se com a trastorns mentals expressats amb la alimentació. És un desordre alimentari i psicològic alhora, està basat en l’obsessió i en la compulsió. L’obsessió és el menjar i les compulsions són els rituals exercits per a controlar l’apetit, mastegar un nombre de vegades en concret, ingerir més aigua que aliments, escampar el menjar pel plat o fins i tot vomitar. En aquest article em centro explícitament en tres, l’anorèxia, la bulímia i la hiperfàgia.
Tots tres comparteixen la distorsió funcional de l’alimentació, quan realment el seu únic objectiu és la subsistència de l’organisme. És igual que el combustible per a un vehicle, sense ell, no funciona. L’organisme necessita l’alimentació per a transformar-la en energia i les persones que sofreixen aquests trastorns tenen totalment distorsionada la seva funció. Afegir que la hiperfàgia, per la seva banda, es distancia una mica perquè la persona menja sense parar i no ho fa perquè tingui gana, sinó més aviat per gola. Veient el motiu, és comprensible que la manera d’afrontar-ho també sigui diferent dels altres dos, no recorre ni a l’exercici compulsiu ni al vòmit. El seu problema no és l’aspecte físic, sinó la incapacitat de deixar de menjar i en conseqüència viu immersa en l’ansietat i com més elevada és, més aliments ingereix.
Després, un altre factor perjudicial és el cansament físic que sofreix, ja que consumeix massa sucre i encara que al principi genera energia, transcorregudes unes poques hores és just el contrari, els nivells de glucosa es redueixen i arriba el somni i la mandra. Això és així perquè abusa del sucre simple, una font d’energia instantània i quasi no menja del complex, el que proporciona energia durant més temps (entre sis i vuit hores).
Per la seva banda, l’anorèxia és una lluita interna contra la fam, la persona percep que té el control sobre el seu organisme, ja que decideix no cedir davant d’ell. Té gana i no menja, està reflectint la seva personalitat amb el rebuig a la ingesta alimentària. El seu perfil es d’algú perfeccionista, autoexigent, amb baixa autoestima i, a més a més, dominant de l’art de la mentida, té enganyats els altres sobre el seu trastorn.
Igual que escampa el menjar per tot el plat per ano ser descobert, també vesteix amb roba ampla i fins i tot amb diverses peces, una damunt de l’altra i així dissimula la pèrdua de pes. També, si ha de pesar-se en presència d’algú més, és capaç a ficar-se monedes a les butxaques per a enganyar la bàscula. L’aparença física és el que més li importa, estar prima és el seu únic objectiu a la vida i en moltes ocasions prefereix morir en l’intent abans que desistir. La majoria de vegades la mortés a causa d’una aturada cardíaca, el cor deixa de bombar perquè no té combustible (energia). Però abans de continuar, definiré la paraula anorèxia, que significa falta d’apetit i en conseqüència, la persona dejuna però quan ho recupera, torna a menjar. En canvi, l’anorèxia nerviosa (AN) és el trastorn com a tal i la persona deixa de menjar per voluntat pròpia, per aprimar-se o no engreixar-se, el seu únic objectiu és aconseguir un cos perfecte.
Pateix de percepció distorsionada i fins i tot estant literalment en els ossos, es continua veient grossa. Per a aquesta persona l’obesitat és una cosa fastigosa i té pànic a recuperar el pes perdut. Tristement, la seva vida gira al voltant de la bàscula, es pesa més de 10 vegades per dia només per comprovar que no ha guanyat ni un gram. L’AN, la majoria de les vegades, comença per una dieta restrictiva, es van reduint els menjars diaris o la seva quantitat.
Amb el temps l’estómac es va encongint i amb menys quantitat, se sent plena. Això per un costat i per l’altre, paral·lelament, la persona afegeix la purgació. En la restricció, es comença per dietes molt estrictes, es passa d’una a una altra sense parar. Com no troba la idònia, es crea la seva pròpia, deixar de menjar tant. A mesura que passa el temps redueix la quantitat i les vegades que menja en un dia, arribant fins i tot a deixar de fer-ho per complet.
En canvi, en la purgativa es provoca el vòmit, fa servir laxants, diürètics i abusa de l’esport. En consumir algunes calories i voler cremar-les a l’instant, viu en l’ansietat permanent. No obstant això, la bulímia es caracteritza per les fartaneres de menjar excessiu i posteriorment recórrer al vòmit induït. S’ha de dir que el perfil de la persona és diferent, normalment és extrovertida i sociable, encara que comparteixen la baixa autoestima, només que en l’anorèxia es mostra com una persona tímida. Després, una altra diferència entre ambdues és que en aquest cas la persona no busca aprimar-se, sinó més aviat no engreixar-se, que és diferent. D’aquí ve que sigui tan difícil de descobrir, perquè físicament no està desnodrida, és més, moltes vegades està una mica passada de pes.
Igualment, aquest trastorn també es diferencia en el fet que la persona menja de tot, però en excés, no pot parar per la seva impulsivitat. Una vegada acaba de menjar, vomita perquè se sent culpable i se sent bruta per haver menjat tant. Al seu torn, encara que el trastorn estigui definit per les fartaneres, difereix de la hiperfàgia en què les utilitza com a via de fuita mental. No ho fa per ansietat, sinó, perquè mentre menja deixa de pensar en la seva situació personal i es troba tranquil·la. És la seva manera de trobar la pau, és com si el temps es congelés. Malauradament, una vegada acabat apareixen tant els remordiments com el sentiment de culpa, donant com a resultat el vòmit induït.
Resumint una mica l’article, el principal problema d’aquests comportaments és haver canviat la funció de l’alimentació i utilizar-la com a eina per a gestionar les emocions. A més frustració, major quantitat de menjar ingerit i, paral·lelament, es deixa d’interpretar la fam com un senyal de falta d’energia, ara és un objectiu a superar, no cedir davant ella, per a autodemostrar-se determinació i autocontrol.