Antoni Pol i Solé Arquitecte

La mort recent de l’arquitecte Ricard Bofill i Levi és una bona ocasió per a recordar l’aportació seva i del seu Taller, a l’arquitectura andorrana. La realització del projecte i la construcció del Santuari, avui també Basílica de Nostra Senyora de Meritxell, cremat el 1972, és sense cap mena de dubte la seva principal contribució.
Donada la rellevància del projecte, a nivell andorrà, aquest generà molt d’interès social, tant abans de la crema com després i moltes persones s’hi implicaren i hi van dir la seva. Hi ha, a nivell dels precedents, el 1971 el Concurs d’Idees sobre l’Ordenació del Santuari de Nostra Senyora de Meritxell, al qual s’hi presentaren 12 treballs, entre els quals el de Cervello i Knyszewski de Perpinyà (primer premi), el de Batalla, Serrano i Vicens (segon premi), el de Blanc, Denvergne i Rigaill de l’Escola Especial d’Arquitectes de París, i el de Cendoya i Ballesteros de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (tercer premi compartit), el d’Aixàs i Palau (menció especial), el de Frases i Mas, el de Brugal i altres.
A resultes de l’incendi el Consell General deixà el resultat del concurs d’idees a part i va encomanar un avantprojecte al grup format pels arquitectes del Taller d’Arquitectura Ricardo Bofill,  de M.B.M. (Martorell, Bohigas i Mackay) i als andorrans Aixàs i Pujal que presentaren el 1973 una proposta dita Pont de Meritxell que va materialitzar amb escreix la voluntat dels representants del Consell General cercant la monumentalitat, incorporant alhora el caràcter Nacional i Religiós amb majúscules i l’atractivitat del nou edifici.
Finalment el projecte definitiu però parcial o escurçat respecte a l’avantprojecte, el desenvoluparà Bofill amb el seu Taller i el 1975 s’iniciaran les obres, inaugurant-se el nou Santuari el 1978.
L’avantprojecte però ja deixava clar que «el pont de Meritxell...assumeix un caràcter monumental, mantenint però en la forma i en les textures l’austeritat característia de l’arquitectura tradicional del país...ha de ser el triple símbol –religiós, cultural i cívic– de la nacionalitat andorrana....la veritable funcionalitat de la qual cal buscar-la en el terreny espiritual de les idees i dels grans sentiments....»
Com a Santuari, seu de la Patrona Nacional, amb declaració del 1874 i coronació del 1921, és evident que el lloc havia anat incorporant una càrrega simbòlica pròpia major que havia sobrepassat a la que oferia la petita construcció existent, en haver-se multiplicat la població per més de 10 i amb la transformació soferta pel país en els cinquanta anys passats des de llavors.
Bofill encarnava amb el seu treball, a la segona meitat del segle XX, un saber fer propi monumental, des-acomplexat, barrejant classicisme i modernitat al mateix temps, amb un clar èxit internacional, especialment a França i el seu repte era aquest: incorporar, amb èxit, la monumentalitat en l’imaginari arquitectònic andorrà. Una monumentalitat absent de l’arquitectura andorrana, tant tradicional com moderna, per diverses raons fins a la data.
Bofill fou conscient que la monumentalitat que podia incorporar a la seva arquitectura, per a esdevenir andorrana, havia de ser diferent a la feta a França i fins i tot a Catalunya.
És a dir havia de ser reajustada a nivell d’escala del projecte, inacabada o ampliable a nivell d’obra, escapçada pel que fa als elements clàssics i insinuada o oberta i plural en la seva organització espacial, formal i simbòlica i en els seus possibles continguts o funcionalitat.
Així es va reduir la proposta d’ocupar tota la vall a només la plataforma vora el vell Santuari, compensada amb l’obertura dels espais interiors als exteriors incorporant tot l’entorn natural al Santuari; amb el seu classicisme internacional va derivar cap al tradicional andorrà amb murs de pedra en sec; amb l’ocultació o eliminació de les cobertes en la visió alçada del Santuari; amb uns espais i unes funcions d’espiritualitat  oberta a diferents religions que s’hi poden sentir atretes, com el cristianisme en general, l’islamisme en el claustre dels miralls, el budisme en el claustre obert a la natura, el judaisme en els murs, amb el despullament interior de tota simbologia religiosa i només la presència en les proporcions de les obertures i dels revestiments de les parets i paviments seguint relacions de geometria considerada sagrada sense setial o cambril per a la Verge ni Sagrari; amb el contrast de la pedra natural fosca en els panys de parets exteriors amb la pedra artificial blanca resseguint els buits de les finestres; amb les alternances compositives de les torres i els arcs, dels cilindres i els rectangles; amb la combinació d’espais i elements «ruïnosos» amb l’obra nova; amb el tractament de l’exterior rugós i els interiors suaus; amb acabats naturals en descomposició com el coure i la pedra en sec, combinats amb altres volguts fixos i inalterables com els artificials; amb la combinació d’una arquitectura exterior  introvertida amb una altra interior extravertida; amb presència alhora de modernitat i antiguitat...
Aquesta volguda insuficient dosi de monumentalitat, amb el seu mestissatge de classicisme i tradició, és la que finalment ha donat caràcter i valor a l’obra de Bofill per als andorrans, dotant-la d’una monumentalitat inequívocament andorrana, per confusa i limitada, i alhora el que ha condemnat al Santuari a ser una obra menor dins la producció de la seva arquitectura, en no ser prou monumental, prou clàssica, ni prou moderna, fent així que no gaudeixi del suficient reclam internacional, tot i ser l’únic treball seu de tipus religiós i ser una raresa en el seu treball o potser, precisament també per això, en uns temps en que l’espiritualitat o el coneixement transcendent religiós, a la baixa, ha perdut capacitat d’atracció.
Una monumentalitat discreta i integrada que s’ha incorporat a l’arquitectura andorrana, contràriament a la proposta posterior del mateix Bofill de creació d’un nou centre d’Andorra la Vella a la Comella del 1987 que no reeixiria, com tampoc ho havien fet les propostes del Parlament de les Valls d’Andorra d’en Xavier Pla el 1933 o les d’un Casino a l’entrada d’Andorra per França, a finals del segle XIX.