Josep Martinez Analista

Ara fa ja sis mesos publicava un article on el concepte d’honestedat era la clau de volta i on citava la dita de Juli César «Vull que els meus siguin tan lliures de sospites com de delictes», reinterpretada com a «La dona del Cèsar no sols ha de ser honrada, sinó a més semblar-lo». En aquell article hi havia dos fets que ja posaven en seriós dubte la confiança que es mereixien alguns que diuen treballen en benefici general del país. Eren l’afer Grífols, que ara sembla amagat, però que continua endavant, i el joc indefinit entre Actua Innovació i Israel Innovation Institute, aquella entitat de la qual el govern israelià es desvincula per ser de l’àmbit privat.
I ara, encetat l’any, els meus desitjos expressats a l’article anterior semblen esvair-se a una velocitat espantosa, ja que allò de l’honradesa i el semblar-ho han quedat, un cop, més en entredit a causa, permeteu-me l’expressió, del «destape» al que alguns representants han estat sotmesos aquests darrers dies.
Parlo dels afers, per no dir altra cosa, «Costa» d’una banda, i «Magallón» de l’altra., ambdós polítics de primera línia, i «altres coses». El primer sembla que no només és propietari d’Inlingua, en l’epicentre d’una gran polèmica política pels nombrosos contractes que rep del Govern i de les empreses parapúbliques, sinó que també és accionista majoritari, amb el 67%, i administrador únic d’una altra societat andorrana, Esports i Organització Advent. L’altre soci és l’empresa basca Kirol Management SLU, societat unipersonal d’Eduardo Mª González.
Esports i Organització Advent SL s’ha beneficiat, en els últims anys, de diversos contractes amb el Comú d’Andorra la Vella, relacionats amb el centre dels Serradells, per valor superior a 300.000 euros, que afegits als més de 100.000 que ha cobrat Inlingua de Govern, FEDA i Andorra Telecom res no fa pensar que la xifra total de la qual s’ha beneficiat el conseller Costa s’acosti al mig milió d’euros, ja que no tots els contractes adjudicats són de l’abast públic. Tot això presumptament, és clar, perquè les aparences poden enganyar...
La consellera Montaner ja ha posat fil a l’agulla presentant dues iniciatives parlamentàries amb l’objectiu d’esclarir aquesta boira de sospites que envolta la mamella de la «padrina», com algú qualifica la bossa de diners públics que gestiona la tan generosa administració. Esperem que la mateixa iniciativa es posi en marxa amb l’altra empresa xucladora. És el que s’ha de fer.
L’altre afer afecta el cap de l’àrea d’Esports del Comú d’Andorra la Vella, Marc Margallón. Amb dos càrrecs públics a la butxaca, aquest polític cobra dues nòmines, una de 4.100 euros mensuals per la seva feina com a responsable de l’àrea esportiva del Comú d’Andorra la Vella i una altra de 1.956 euros mensuals com a parlamentari al Consell. La suma, fàcil, són 6.056 euros cada mes per fer el que tots ja sabeu...
Cobrar dos salaris a costelles de la famosa «padrina» quan hi ha gent que «passa gana» no sembla gaire ètic, però cal recordar que en ambdós casos, Costa i Magallón, actuen a la contra. El primer perquè quan estava a l’oposició era el martell d’heretges contra el Govern del moment i recriminava sense descans les actuacions de les quals avui ell es beneficia sense cap vergonya. El segon perquè obvia que el 2007, l’aleshores cap de Cultura del Comú d’Andorra la Vella, Jan Cartes, va ser obligat a triar entre el seu càrrec al Consell o el del comú. Tanmateix mai els dos alhora per qüestió d’incompatibilitats...
I com que les coses mai són per casualitat, cal dir que el nexe d’unió entre els dos casos de flagrant manca d’ètica i fins i tot de vergonya, se situa als esmentats Serradells. Magallón és el responsable de l’àrea esportiva, i l’empresa de Costa gestiona els serveis de suport al centre esportiu... I cosa curiosa també és que ara que sembla que després de quatre anys de treballs, la piscina tornarà a obrir, qui vulgui tornar a mullar-se el cul als Serradells haurà de pagar un 46,8% més que quan el foc s’endugué les instal·lacions... i portà treballs de reconstrucció a conveniència... Les explicacions del conseller Cabanes respecte a aquesta surrealista situació són, si més no, dignes de pel·lícula dels germans Marx. Les opcions que justifiquen aquest brutal augment de tarifa ja existien el 2018, però ara les vol vendre com a noves...
De tot això se’n desprenen moltes preguntes, tanmateix jo em faig les mateixes que sis mesos enrere: la dona del Cèsar és realment honesta? Amb qui estem fent negocis? Quins són els secrets que tothom coneix? A què estem jugant? I, sobretot, una de nova: per què els polítics que acaben governant haurien de fer cas a aquells que els han posat a les cadires que ocupen i que els paguen el sou?